Catalunya no és un satèl•lit

Joaquim Ferrer (Conseller de Cultura en governs de Jordi Pujol) expressa al seu llibre “El Fil Roig. Noves Perspectives per a Catalunya”, que “Un partit polític és un instrument que es crea per la voluntat d’unes persones i que pot arribar a ser més o menys important si amb les seves idees connecta amb la gent i canalitza les aspiracions; però per tal que sigui realment una eina útil, cal que no tingui dependències exteriors, que creixi i es desenvolupi amb la consciència clara de servei a un poble, a una nació”.

Un gran dèficit pateix el sistema democràtic a Catalunya: el que s’anomena sucursalisme polític, és a dir, la satel·lització respecte altres partits espanyols. De res serveixen en la defensa i protecció dels interessos de Catalunya els diputats i senadors a les Corts espanyoles per part del PSC-PSOE i del PP, que són escollits a les imposades circumscripcions provincials de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De res ens serveixen ministres d’origen català militants del PSOE i del PP al Govern central. És més, no els hi tenim res que agrair. Tampoc ens serveixen de res partits com Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya, si en aquests darrers anys s’han convertit en formacions satèl·lits del PSOE (sobretot al Senat espanyol), per molt que de vegades vulguin marcar perfil propi. Un perfil propi que evidencia una clara divisió i enfrontament en el si dels descohesionats governs tripartits encetats l’any 2003 a Catalunya, i que només els uneix anar contra el catalanisme majoritari de Convergència i Unió, i que no els hi importi que siguin els ciutadans els que paguin un alt preu per aquesta erràtica actitud política de nefastes conseqüències. Per cert, ¿quants anys portem sentint dir que el PSC hauria de tenir grup parlamentari propi independent del PSOE a les Corts Espanyoles, i mai no donen cap passa endavant per que així sigui? I això també va pels que es fan dir Partit Popular de Catalunya, que depenen totalment de la seva direcció central al Carrer Génova de Madrid.

Joaquim Ferrer també comenta en el llibre esmentat que “El 1883 el Segon Congrès Catalanista adoptà un acord en què es reconeixia que l’actuació en la política catalana exigia la separació dels partits que tenien la direcció a Madrid. Aquella fou la primera condemna clara del sucursalisme polític feta des de la perspectiva del que ha de ser la democràcia moderna”.

Quan parlem de regeneració i millora de la qualitat de la democràcia, cal que considerem la gran anomalia política i els efectes perniciosos que genera que uns partits suposadament catalans es vegin extremadament condicionats, o millor dit, supeditats, a uns partits estatals com són el PSOE i el PP, on molts dels seus membres, tan si governen com si estan en l’oposició, mantenen agressivament actituds contràries als interessos col·lectius de Catalunya.

Arribats aquí, tinc ben clar que jo no vull que Catalunya sigui una sucursal de partits i governs estatals. I tu?

Estanislau Sarrà