PSOE i PP, PP i PSOE: són o no són el mateix?

El Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular semblen a primera vista dos partits diferents entre ells, que s’alternen pacíficament al poder del Govern espanyol en l’actual període democràtic. És veritat que en certs aspectes són dos formacions politiques diferents, però vist des de Catalunya, aquestes diferències no ho són tant, i per poc que ho analitzem, són forces molt semblants. L’atur, la precarietat laboral, la inseguretat ciutadana, l’encara preu elevat de l’habitatge, les dificultats de finançament autonòmic i local, el tràfic i consum de drogues, el futur de les pensions, dèficits o necessitat de renovació d’infraestructures, etc, són problemes irresolts que han estat presents amb major o menor intensitat tant si governava Felipe González, com si governava José María Aznar com si ara ho és José Luis Rodríguez Zapatero, com si se celebressin eleccions demà, pugui ser president del Govern central (segons les enquestes) Mariano Rajoy. Quan tots ells són a l’oposició, sempre denuncien la manera poc ètica de fer política del governant del moment, prometent que si arribaven al poder hi hauria “cien años de honradez y firmeza”, “la regeneración ética de la democracia”, “talante dialogante”, etc. I per cert, en quant a l’ús de certes expressions, valdria la pena veure si hi ha similituds o diferències entre les següents afirmacions quan es desqualifiquen entre ells:

Felipe González: “Aznar y Anguita son la misma m…”
José María Aznar: “El gobierno (de Felipe González) ha fracasado en la modernización de España y se gasta lo que no tiene para ir luego como un pedigüeño por Europa”
José Luis Rodríguez Zapatero: “Y luego van de patriotas por la vida, de patriotas de hojalata”
Mariano Rajoy: “Un bobo solemne es más peligroso que un patriota de hojalata”.

Tots dos partits estatals tenen més en comú líders polítics que d’una manera o altra fan declaracions a la premsa de clar to anticatalà, en nom d’una particular visió de la unitat indivisible i indissoluble d’Espanya i de la “solidaritat entre els pobles” que la integren, de tal manera que el mateix tipus de declaracions pots trobar en uns i altres. Per exemple, unes agressives paraules de Juan Carlos Rodríguez Ibarra res tenen a envejar a unes d’Esperanza Aguirre en referència a Catalunya, o en el mateix sentit, unes afirmacions d’Alfonso Guerra o de José Bono poden resultar semblants també a unes de Manuel Fraga o Ángel Acebes. Es podria fer un llibre ben ampli sobre aquest particular.

Però, a part de certs acords entre tots dos per escollir al Defensor del Pueblo, renovar els magistrats del Tribunal Suprem, o del Constitucional, o del Consell d’Administració de la Televisió Espanyola, etc, o també altres pactes, no podem oblidar que quan els ha convingut, han aproximat posicions fins a extrems si més no curiosos. Per tal de substituir a Juan Hormachea de president de Cantàbria al 1990, PSOE i PP van acordar una moció de censura que va fer pujar al poder al socialista Jaime Blanco. Al 2009, amb la finalitat d’evitar com sigui que el nacionalista basc Juan José Ibarretxe tornès a ser Lehendakari d’Euskadi, PSOE i PP van pactar que el socialista Patxi López presidís el Govern basc. A Navarra, al 2007, Miguel Sanz, de Unión del Pueblo Navarro (llavors agermanat amb el PP) aconsegueix tornar a ser president de la Comunitat Foral de Navarra, per majoria simple i gràcies a l’abstenció favorable del PSOE.

A Catalunya, al 1995, el socialista Joan Reventós accedeix a la presidència del Parlament gràcies a un pacte entre PSC-PSOE, ERC, IC i el PP (presidit llavors per Aleix Vidal Quadras). La meva pregunta és, ateses totes aquestes dades perfectament constatables: ¿què es proposarien el socialista José Montilla i els seus satèl•lits Puigcercós i Herrera, amb la popular Alícia Sánchez Camacho si sumessin escons suficients al Parlament després de les eleccions catalanes que s’han de celebrar properament? Catalunya no es pot permetre més luxes: cal donar a Convergència i Unió de la mà d’Artur Mas les més gran majoria que s’hagi vist mai pel canvi.

Fidel Guerau