Recuperar els valors cívics (2)

Els ciutadans podem estar ben satisfets de gaudir d’un sistema democràtic de convivència, on els nostres drets i les nostres llibertats són el seu nucli primordial. En virtut d’això, és lògic afirmar que la democràcia és el règim que més s’aproxima als màxims ideals de llibertat, pau i civilització de la persona humana. Ara bé, conformar-nos amb aquesta creença és del tot insuficient de cara a garantir la pràctica encertada dels nostres drets i llibertats, atès que això no pot significar de cap de les maneres, que cadascú faci el que li sembli, com infortunadament així és en les diverses accions incíviques que certes minories acostumen a practicar. Però pitjor és encara que no es faci un seriós esforç per part de les màximes autoritats per donar compliment efectiu de les legislacions vigents, perquè els transgressors veuen que no els passa res i que tot allò que hi ha establert legalment no va amb ells. La permissivitat de l’incivisme és un problema de força gravetat. Hom pot fixar-se en forces exemples de la vida diària per a constatar que això és així.

La gran ciutat de Barcelona, que és alhora la capital de Catalunya, s’ha convertit en un lamentable exemple d’incivisme i de fallida democràtica, com es podrà observar en els diversos exemples que passem a fer esment. Per començar, allò que en diuen “graffiti” consistent en fer pintades a les parets, als metros, a les façanes acabades de restaurar o rehabilitar, són actes cada cop més nombrosos, deixant la ciutat amb un aspecte desagradable; i, per si encara això no fos poc, alguns tenen l’ocurrència de veure en aquestes expressions d’incivisme que tot això són manisfestacions d’art urbà. Els nostres parcs i jardins són objecte també de maltractament, ja que les trepitjades continues de la gespa fent-la malbé a més comporta augments en les despeses de manteniment i conservació, i més en temps de sequeres. D’altra banda, les places anomenades dures s’han convertit en punts de concentració de tots aquells a qui agrada gaudir dels seus monopatins o “skateboards“, fins el punt no només d’espatllar el mobiliari urbà o fer esquerdes a les rajoles, sinó que de vegades no tenen en consideració als vianants que transiten per aquestes zones. Per desgràcia, a més d’aquells que embruten el carrer no fent ús de les papereres, la cosa va a més quan es suma el desbordament dels contenidors de brossa i altres deixalles, o quan alguns dels que passegen amb els seus gossos no s’animen a recollir les necessitats que generen.

L’incivisme no és queda només en aquests exemples que he fet esment. El permanent incompliment de les normes de circulació viària, tant per vehicles com per bicicletes, l’abandonament de mobles i trastos vells enmig del carrer a qualsevol hora del dia, els sorolls a totes hores sense considerar que en les nits és necessari el descans dels que s’aixequen d’hora per anar a treballar o a l’escola, els que surten fins a altes hores de la matinada a divertir-se des la cridòria i provocant aldarulls, el fenomen del “macrobotellón”, el “hooliganisme” futbolístic, l’augment del nociu consum públic de tota mena de drogues cada cop en edats més joves, augmenten el malestar i la indignació dels que de debò volem viure i conviure lliurement en pau, ordre i seguretat.

Per acabar de dir-ho tot, no s’aconsegueix respectar tampoc la reserva de seients en metros i autobusos per a gent gran, dones en estat o amb nadons, o persones amb lesions. Recordem que, no fa pas gaires anys, cert alt responsable dels transports metropolitants deia en un missatge de resposta a una queixa a les cartes al director en un diari de gran tirada, que els ciutadans hem de fer veure directament a aquests passatgers de conducta incívica que revisin la seva actitud i es comportin. Suposo que qui s’atrevia a donar aquesta recomanació no haurà tingut ocasió de tractar amb víctimes agredides per precisament seguir els seus bons consells. Ja que parlo de transports públics, és molt vergonyós que no es combati amb més fermesa l’existència d’infractors que es permeten el luxe de no pagar el respectiu bitllet de metro, saltant descaradament els accessos amb la més absoluta impunitat. Segons informacions de la premsa diària, tant al metro com a l’autobús, a l’any 2006, es van sancionar 50.000 infractors. No estaria de més que, als sancionats, a part de fer que paguin una multa, els lliurin un tríptic informatiu sobre les despeses pressupostàries que generen els transports públics, i que la construcció de la nova línia 9 de metro s’eleva a 6.507 milions d’euros (el triple del pressupostat), i que en no tenir diners la Generalitat de Catalunya, per donar compliment efectiu al seu compromís, ha de recórrer a buscar finançament privat.

Aquest greu panorama d’actituds i comportaments incíviques no es pot resoldre només a base d’educació ciutadana i amb campanyes de sensibilització, atès que fer complir les normes que sobre això pertoca és part important per tal d’aconseguir que la permissivitat sigui eradicada d’arrel, possibilitant sancions que comportin si cal treballs comunitaris com, per exemple, netejar carrers, platges, boscos o autopistes durant un temps determinat, pràctica aquesta que es porta a terme en diversos països com Estats Units o Finlàndia. Perquè el que no pot ser és que es proclami que qui contamina que pagui, i el que embruti, destrossi, etc, no pagui res, i a sobre, molt de compte si t’encares amb segons quins incívics, encara que t’adrecis amb ells d’una manera educada per fer veure la necessitat de corregir positivament tan erràtiques conductes, les reaccions poden ser tan violentes que pots posar en perill la teva vida, i això no és cap exageració, ja que s’han donat casos, i no val aquí el recurs típic de replicar tot dient que les notícies sobre agressions són exemples aïllats i ocasionals. Fins i tot la policia és víctima d’actituds desafiants per part de determinats incívics.

La democràcia no es pot basar només en un sistema determinat d’institucions i eleccions cada quatre anys que, a més, es vegi afectat per un relaxament ètic. Cal insistir que viure i conviure en democràcia és pensar i treballar per les persones i no pas per una minoria d’incivilitzats, i això exigeix màximament, no tan sols la defensa i divulgació dels valors cívics i democràtics, sinó el seu aprofundiment i el seu necessari compliment, que ha de comportar conseqüentment un enfortiment dels mateixos, i contribuïr així a la millora de la persona i a l’avenç de la societat.

Dúnia Álvarez