Reforçar el concepte d’autoritat

Jaume Balmes afirmava que “Cap societat, per petita que sigui, pot conservar-se ordenada sense una autoritat que la regeixi; on hi ha una reunió, és precís que hi hagi una llei d’unitat, doncs al contrari, és inevitable el desordre. Les forces individuals lliurades així soles sense aquesta llei d’unitat, o produeixen dispersió o comporten xocs i anarquia”. Des de diversos sectors de la societat, s’està reclamant un major autoritat per afrontar la generalització d’actituds i comportaments incívics i indisciplinats. Els experts pensen que això fa necessària una autoanàlisi i autoavaluació col·lectiva molt important, ja que l’excés de permissivitat passa, d’una banda, per la recuperació de dos valors fonamentals com el del respecte i el de l’esforç, i d’altra banda, per deixar enrere l’infortunada expressió “prohibit prohibir”, i posar uns límits i normes racionals que cal fer complir. Pel que s’afirma, es parteix de la base d’uns valors educatius equivocats. Tothom podrà parlar i exigir tota mena de drets, però sense assumir responsabilitats no hi guanyem res.

És evident que hi ha una forta preocupació i alarma social com també un cert nivell de debat sobre la crisi d’autoritat que estem patint en un sistema com el nostre que es defineix com a Estat social i democràtic de dret, però on s’observen tota mena de conductes antisocials, antidemocràtiques i contràries al dret. Només cal veure agressions a professors, forces de seguretat, metges, infermeres, conductors d’autobusos, etc. En democràcia, el respecte al terme “autoritat” és imprescindible. Sense autoritat, no hi ha ordre, ni seguretat, ni disciplina, i com a conseqüència, la societat es descohesiona i, injustament, tots en sortim perdent. La salvaguarda dels valors democràtics que dignifiquen la nostra vida humana i que la fan progressar, depenen fonamentalment de tenir ben clar la significació positiva del concepte d’autoritat, que res té a veure amb la paraula “autoritarisme”, és a dir, un excés o abús d’autoritat.

L’evident crisi d’autoritat que pateixen els centres escolars, o els àrbitres d’una competició esportiva, o l’actuació de la policia, etc, han convertit aquest tema en un assumpte polític i electoral de molta importància, sobretot a França. L’actual president Nicolas Sarkozy afirmava, en la seva campanya que el va portar a l’Elisi, que imposaria que els alumnes s’aixequessin en senyal de respecte cada cop que entri a l’aula el professor i es recuperi el tractament de vostè entre educadors i alumnes. Potser els psicòlegs i sociòlegs deuen tenir respostes i solucions a tot aquest fenomen antisocial, però el qüestionament sistemàtic per part de certes persones envers l’autoritat moral i legal de no tan sols governants, legisladors, jutges o militars, sinó també de metges, advocats, professors, policies, sacerdots, presidents de comunitats de propietaris i administradors de finques urbanes, bombers, etc, percebo que deu ser una realitat perfectament constatable en molts indrets de la nostra societat, i cal que fem autocrítica col·lectiva i reflexionem molt seriosament sobre aquest extrem que, amb tota franquesa, fa molt de mal a la democràcia entesa com a sistema de convivència. Així doncs, cal que siguem capaços d’entendre que és des de l’exercici responsable de l’autoritat i des del respecte que novament ha d’inspirar, és com es faria possible la finalitat pròpia d’una societat, és a dir, la consecució del bé comú, que alhora comporta la pau social necessària per a la convivència en llibertat.

Anselm Viladrich