Tripartit III part? No, gràcies!

Diuen que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Això és exactament el que ens ha passat als catalans. Vam ensopegar amb un primer govern tripartit d’esquerres presidit per Pasqual Maragall, i vam tornar a ensopegar amb un segon govern tripartit d’esquerres presidit per José Montilla. Quan l’any 2003 es va formar el primer govern tripartit a Catalunya, es va presentar aquest com un govern plural, d’esquerres, catalanista i progressista, entre altres adjectius. El fracàs d’aquesta negativa experiència política ha tingut conseqüències funestes en tots els ordres. De fet, això no és nou. L’exemple de les Illes Balears presidits per Francesc Antich o l’anterior legislatura a Galícia per Emilio Pérez Touriño, confirmen aquest extrem. Altres llocs del món han demostrat el fracàs d’aquesta traumàtica realitat, com va ser a Itàlia, on tots els partits coaligats d’esquerres van dinamitar l’inestable opció de govern de Romano Prodi, o en el seu moment, de Massimo d’Alema.

Hi ha gent que encara avui es pregunta per què el dirigent d’ERC Josep Lluís Carod-Rovira va preferir pactar amb Maragall i Montilla, abans que amb Mas. Per poc que llegeixis alguns aspectes de la biografia d’en Carod-Rovira, pots trobar la resposta, atès que hi ha dades que demostren que ha estat més aviat un polític que ha avantposat primer el ser d’esquerres abans que el catalanista que proposava “un govern de concentració nacional” estant en l’oposició aparentment equidistant. Quan en una entrevista de televisió afirmà que li era més fácil entendre’s amb Montilla perquè tot dos tenien la mateixa procedència social, aquí hi ha una pista, que demostra que en la seva mentalitat hi ha restes d’alló que els marxistes anonemen lluita de classes, més que un projecte de país basat en l’integració social i nacional. Si una de les coses que exhibeix és que va patir presó durant la dictadura militar de Francisco Franco, sorprèn que estant a l’oposició, va fer una visita al dictador comunista Fidel Castro i li regala una bandera estelada. Quan es disgusta notòriament perquè en una visita oficial de Maragall a la Xina popular es fa acompanyar d’en Mas, també et pots preguntar què interès tenia Carod-Rovira en visitar un país amb un sistema dictatorial també comunista i que reprèn severament a les nacionalitats que hi són a dins com és el cas del Tíbet. Si saps que Carod-Rovira abans de ser d’ERC, va ser militant actiu d’una formació política que es diu Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), i que en ell també estaven els seus companys Josep Bargalló i Josep Huguet, doncs això va confirmant encara més el seu perfil d’home amb una clara ideologia d’esquerres més que de pensament catalanista. És també costum en tipus com en Carod-Rovira, acusar (des de l’oposició) de corrupció generalitazada al govern de torn, i de que si arriba al poder practicaria una política de “mans netes”. Els diversos escàndols succeïts com el dels inútils i caríssims informes, o el que va provocar la dimissió d’en Miquel Sellarès, o la desbordant despesa que ha suposat els seus múltiples viatges a l’exterior, clarifiquen que en Carod-Rovira encaixaria més en un partit com el PSC, o si s’extrema fins a voler ser un antisistema amb cotxe oficial, doncs a Iniciativa per Catalunya o l’antic PSUC, que no pas a l’ERC de darrers dirigents de més categoria poítica i moral com Tarradellas, Barrera, Hortalà o Colom

Evidentment, ara Carod-Rovira està de capa caiguda, i el seu successor Joan Puigcercós podria aparentment semblar un altre mena de polític. Però no ens enganyem. Puigcercós ha estat sempre un número dos d’en Carod-Rovira, i que quan ha tingut l’oportunitat d’actuar com el mateix Carod-Rovira ha fet amb els altres líders d’ERC, ha aprofitat l’ocasió convertint al mateix Carod-Rovira en una víctima del seu estil “tal faràs, tal trobaràs”, que com a conseqüència això ens fa assumir allò de “tanto monta, monta tanto” Carod-Rovira com Puigcercós. Per tant, si no volem ensopegar tres vegades amb la mateixa pedra d’un tercer tripartit, està clar que ens convé un canvi.

Fidel Guerau