Democràcia i drets col•lectius dels pobles

En certa ocasió, Jordi Pujol afirmà que “Els estats que es volen autènticament democràtics, han de trobar vies per fer que els pobles, amb una identitat nacional diferenciada, hi siguin reconeguts i respectats com el que són i com el que volen ser (…) Tan fonamentals són els drets individuals com els drets col•lectius, i que la democràcia no tan sols s’ha de fonamentar en els primers sinó també en els segons: la democràcia, que és precisament respecte als drets i promoció de la igualtat, no pot discriminar ni obstaculitzar els drets dels pobles com a drets col•lectius”.

Recuperar la democràcia implicava recuperar l’autonomia política per a Catalunya. En el context en que es va desenvolupar la Transició Espanyola, un dels seus resultats és el que avui anomenem l’Estat de les autonomies, que és un dels avenços més positius de l’actual període democràtic, que a part de significar una descentralització del poder polític des del punt de vista competencial (que es tradueix en una aproximació administrativa del poder al ciutadà administrat), pels catalans té un sentit més important encara, perquè mai des de fa més de dos-cents anys, s’havia fet un progrés tant important en referència a la realitat plurinacional de l’Estat espanyol i el reconeixement dels drets col•lectius de les nacionalitats històriques com Catalunya. Progrés que suposa considerar una feina ben començada, però lluny d’estar acabada. I considerant el plantejament que ens fem precisament de regenerar la democràcia, la salut democràtica de Catalunya, depèn del grau d’autogovern que podem exercir.

Tot i els progressos que s’han fet, cal assumir que l’Espanya del segle XXI continua amb el problema estructural d’articular la seva realitat plurinacional, la qual cosa suposa fer un seriós esforç de redefinir l’Estat espanyol des de la pluralitat. Per què? Perquè per a una immensa majoria de ciutadans de Catalunya, nosaltres som una nació, i la voluntat majoritària del nostre poble és que ho continui sent. Fixem-nos en que la història del segle XX espanyol i part del XIX és en gran manera la història de la reivindicació del catalanisme polític feta enfront els governs centrals, en defensa del reconeixement de la nostra identitat, personalitat i drets col•lectius que tenim com a poble. És clar que això xoca contra aquells que conceben Espanya com a única nació que està formada simplement per 17 comunitats autònomes de caràcter merament regional. Partint d’aquesta concepció, s’han propugnat des de diversos governs espanyols (UCD, PSOE i PP) accions, iniciatives o decisions involucionistes en detriment dels autogoverns, i que, òbviament, suposen un seriós perjudici per a la ciutadania. D’entre els molts exemples que es podrien posar, hi ha un molt sensible que potser deixi clar aquest extrem: la política d’immigració. La massiva i descontrolada arribada d’immigrants extracomunitaris a Catalunya en els últims anys, fa lògica i justificada l’aspiració de la Generalitat de disposar de competències i finançament suficients per a portar polítiques d’acollida i d’integració social i nacional, de control fronterer, de concessió de permisos de residència, d’obtenció de nacionalitat, de repatriacions, de selecció en origen de treballadors i formació laboral dels mateixos, etc.

Quan es comenta que Catalunya és una nació sense estat, com ho són altres territoris del món que lluiten en defensa dels seus drets col•lectius (Quebec, Escòcia, Flandes, Sahara Occidental, Tíbet, Irlanda del Nord, etc.), hi ha una cosa que crida l’atenció. I és que sorprèn que es digui que Catalunya no tñé res a veure amb aquests territoris, i que la realitat d’Espanya no és comparable amb cap altre estat del món. En termes simples i estrictes, és clar que no ens hauríem de comparar amb ningú, perquè ningú no és igual ni fotocopiat, ni ho hem de ser, atès que tothom té les seves especificitats i circumstàncies pròpies. Ara bé, tot i que a la constitució espanyola es parla de la unitat d’Espanya com a nació i com a regne, criden l’atenció l’ús d’expressions a nivell col•lectiu com “El País Basc”, “El Principado de Asturias”, “El Reino de Navarra”, etc, sense que això agiti quasi bé a ningú, i en canvi comporti tanta polèmica parlar de “Nació catalana”. L’estructura de l’Estat espanyol és infinitament perfectible des d’una perspectiva molt més oberta, doncs una visió restrictivament uniformitzadora i homogeneïtzadora xoca amb l’evidència de que Espanya és una realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística, com passa en altres llocs del món, i que les nacions sense estat tenen un drets col•lectius que defensar i protegir, d’entre els quals està el dret a decidir sobre aspectes determinants del seu futur, i més encara dins del context de l’Europa comunitària i d’allò que anomenem globalització.

Jordina Calvente