Els Drets Humans i algunes incongruències

En una conversa de carrer, recordo que una companya em comentava que una de les raons per les quals no simpatitzava amb el Papa Benet XVI, era perquè va pertànyer a les Joventuts Hitlerianes. Per les informacions que jo recordava en aquell moment, li vaig comentar que, quan Joseph Ratzinger havia estat de les Joventuts Hitlerianes, era perquè se li va obligar, i que la seva forçada implicació amb els nazis no era la mateixa que, per exemple, es va conèixer de qui va ser secretari general de l’ONU i president d’Àustria Kurt Waldheim. Arran d’aquesta conversa, vaig sentir curiositat de documentar-me amb una mica més profunditat. El cas és que l’any 1939, el règim de Hitler va disposar “l’afiliació obligatòria” als membres del seminari de Sant Miquel, a Alemanya, del qual formava part Ratzinger quan tenia l’edat de 14 anys. Després d’examinar més detalls sobre aquesta etapa de la vida del Papa Benet XVI, crec que d’existir o de descobrir-se alguna responsabilitat criminal si n’hi haguès, la comunitat jueva i la resta de víctimes del nazisme haguessin expressat públicament el seu malestar i rebuig, ja que aquestes van ser les reaccions que es van produir en quan es va saber que Kurt Waldheim ocultava que va servir com a oficial de l’exèrcit alemany i la seva implicació en una divisió paramilitar dels nazis. Segons una comissió d’historiadors creada per saber el grau d’implicació de Waldheim amb els nazis, no van trobar evidències que determinessin involucrar-lo amb crims de guerra, però sí que es pensa que deuria saber més del que estava disposat a admetre. Durant el temps en que Waldheim va ser president d’Àustria (1986-1992), aquest va ser declarat persona non grata en diversos països. Fixem-nos bé en el terme: persona non grata. D’aquí que em pregunti com és que sent Waldheim el president d’un país que va ser escollit democràticament, aquest va ser declarat com a un ser inacceptable per un seguit de governs, i no passi el mateix o més amb tota mena dictadors que tenen en el seu historial de governants constants violacions de Drets Humans.

El llavors primer ministre britànic, el laborista Tony Blair, es va trobar durant els seus mandats amb les següents situacions:

* Durant més d’un any, el dictador xilè Augusto Pinochet estava retingut al Regne Unit acusat de genocidi i violacions de Drets Humans, fins que es va decidir retornar-lo al seu país per raons humanitàries, atenent a la seva avançada edat i salut.
* En referència al dictador serbi Slobodan Milosevich, Blair recolzà la creació d’un Tribunal Penal Internacional que el jutgés pels seus crims a l’antiga ex-Iugoslàvia.
* Un cop detingut el dictador iraquià Saddam Hussein, Blair es partidari de que sigui jutjat al país on va governar de manera brutal.
* Al llavors president de la Xina Popular, Iang Zemin, és rebut a Londres amb tots els honors de cap d’estat, fins al punt que són obeïdes les seves indicacions relatives a que no podia produir-se cap mena de manifestació en contra per on ell passés i a l’abast de la seva visió,.
* I per acabar de dir-ho tot, Blair visita oficialment països com Aràbia Saudita, que no destaca precisament per tenir un règim de llibertats.



L’Espanya de la democràcia actual, no està exempta de tractes especials amb certs dictadors, tant per part del Rei Joan Carles com a cap d’estat, com pels presidents de Govern de torn. Felipe González, va justificar que ell se sentia legitimat per establir bones relacions amb els dictadors Fidel Castro, de Cuba, i Daniel Ortega, de Nicaragua, atès que els presidents d’Estats Units i d’altres països occidentals també es reunien amb els dirigents de països com l’antiga ex-URSS i la Xina Popular. Cert és que, des de que, Daladier i Chamberlain es fotografien amb Hitler i Mussolini, o Roosevelt i Churchill amb Stalin, molts governants occidentals han estretat la mà a dictadors cruels, sanguinaris i corruptes. José María Aznar, va afirmar que es sumava a la iniciativa dels Estats Units de Bush d’enderrocar a Saddam Hussein, entre altres coses, perquè era un dictador. En el passat, quan Aznar estava a l’oposició, d’una banda, va condemnar la invasió dels Estats Units a Panamà l’any 1989 per enderrocar i detenir al general Manuel Antonio Noriega, i d’altra banda, va deixar clar que per a ell totes les dictadures li semblaven iguals. Però en el seu segon mandat com a president del Govern, va fer una visita a Líbia a l’home fort d’allà, que és el dictador Muammar al-Gaddafi (González ja ho havia fet quan era cap del Govern central). Per tots és sabut que Gaddafi va admetre que els serveis secrets libis estaven implicats en uns espantosos atemptats terroristes. Aznar, el qual també afirma que ell no dialoga ni negocia amb terroristes, va rebre del líder libi un formós caball de regal. En quant a José Luis Rodríguez Zapatero, doncs sorprèn la seva actitud favorable a la retirada d’estatues i tota mena de simbologies del règim del dictador militar Francisco Franco, i en canvi, no té inconvenient en rebre al president de Guinea Equatorial Teodoro Obiang, o entrevistar-se amb els màxims dirigents de la Xina Popular.

Seguint el mateix ordre de coses, interessa posar de relleu que altres governants que han estat escollits democràticament i que s’omplen la boca parlant de defensa dels Drets Humans, senten especial atracció per fotografiar-se amb Fidel Castro, com aquell que es vol portar un souvenir: Lula Da Silva (de Brasil), Cristina Fernández de Kirchner (d’Argentina), i Michelle Bachelet (sobre aquesta última, presidenta de Xile, val a dir que el seu pare, important militar d’aviació, va ser víctima del règim de Pinochet). De totes maneres, de quins no m’estranya que formin part d’aquest peregrinatge són els que pensen i actuen aproximadament com Castro: Chávez, Ortega, Morales, etc.

Per acabar, vull concloure tot dient que la defensa i protecció dels Drets Humans, necessiten d’una major determinació per part dels governs escollits democràticament, però sobretot, no oblidem que tota la ciutadania i la societat en general també ens hi pertoca fer els nostres deures al respecte.

Fidel Guerau