En defensa de l’estat del benestar

Un catalanisme sense vocació de justícia social equivaldria a un catalanisme sense ànima. I un catalanisme sense ànima, simplement no és catalanisme. Una afirmació tan rotunda podria semblar fins i tot exagerada. Però no ho és, perquè si la raó de ser genuïna del catalanisme és la nació catalana, cal tenir sempre ben present que la nació són les persones abans que cap altra cosa.
Quan tan sovint s’acusa al nacionalisme català d’ocupar-se solament de la defensa de la identitat, es demostra una gran ignorància. El catalanisme sempre porta la llavor de la justícia i de l’equitat socials com a forces motrius per evolucionar cap a una societat més benestant. Es podria dir que el catalanisme porta la llavor de l’humanisme. Si l’esperit del catalanisme és estimar un país, una nació, una cultura, uns valors, una gent, ¿com es pot deslligar tot això de la defensa de la dignitat humana i d’una societat de benestar?
El catalanisme ha de ser radical en la defensa i la millora de l’estat del benestar. Radical, també, en la lluita contra la pobresa, contra les màfies, contra l’explotació humana, contra el tràfic de drogues o de persones, contra qualsevol forma o expressió d’indignitat humana. Tanmateix, com tota obra humana, l’estat del benestar necessita adaptar-se al pas del temps; i des del catalanisme hem de tenir el coratge i l’honestedat de proposar aquesta adaptació. La manera més fàcil de debilitar el nostre estat del benestar és negar-li la seva capacitat de ser transformat, i convertir en anatema qualsevol proposta en aquest sentit.
Cal plantejar-se l’organització del nostre estat del benestar més d’acord amb les prioritats dels usuaris i no tant amb els requisits de l’Administració. És a dir, deixem que progressivament el ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda. Fem al ciutadà actor protagonista de l’estat del benestar i no solament espectador passiu. En definitiva, es tracta de potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé.
Cal dir amb tota rotunditat que correspon als poders públics reconèixer els drets de tota persona a gaudir d’uns determinats serveis de benestar –sanitaris, educatius, socials en sentit ampli-, a garantir-ne la seva prestació, a fer-ne la planificació a nivell territorial, i a controlar-ne la seva qualitat. Aquesta triple responsabilitat els poders públics no la poden delegar. En canvi, que una persona discapacitada pugui escollir quin assistent la cuida, que una persona gran amb autonomia limitada pugui triar si es queda a casa o va a una residència, que una parella amb fills petits pugui decidir com té cura dels mateixos, o que una persona amb una malaltia pugui acabar triant quin especialista la tracta, tot això amb independència de les possibilitats econòmiques de cadascú, ¿no portaria tot plegat a un sistema de benestar més just, més lliure i més eficient? Més just, perquè el dret a triar que sempre han tingut les persones amb més ingressos seria un dret compartit per tothom; més lliure, perquè cada persona faria ús de la seva llibertat per escollir, i es sentiria més corresponsable del funcionament de l’estat de benestar; i més eficient, perquè introduiria més competència tant en l’oferta pública com en la privada, i per tant la possibilitat de reconèixer millor els mèrits dels professionals. Si girem la vista cap els països europeus que més s’han distingit per enfortir el seu estat del benestar, ens adonarem que caminen en aquesta direcció.
Si radical ha de ser el catalanisme en la defensa de l’estat del benestar, radical ha de ser també en la denúncia dels abusos que pateix. El catalanisme ha de defensar, encara que no caigui del tot simpàtic, un sistema de corresponsabilitat entre Administració, professionals i usuaris per no sotmetre el sistema de benestar a una pressió que el faci insostenible. Igualment, el catalanisme ha de fer una aposta total pel partenariat entre poders públics, teixit associatiu i empreses privades per a la prestació dels serveis de l’estat del benestar. Catalunya té una llarguíssima i brillant trajectòria en aquest sentit que constitueix un avantatge competitiu en el món actual.
Els defensors de l'estat del benestar tenim l'obligació de posar sobre la taula com pensem millorar-lo i com pensem garantir-ne el seu desenvolupament futur. Assumint el risc d’una síntesi impossible, proposo les prioritats següents:
1. Requerir un sistema democràtic madur i responsable, i lluitar contra la presa de decisions populistes o electoralistes.
2. Establir un model fiscal on la tributació gravi principalment les rendes de forma progressiva i al mateix temps estimuli la creació de riquesa.
3. Fer que l'accés a les prestacions i als serveis socials també incorpori elements de progressivitat: la gratuïtat i la universalitat en tot i per a tots no és ni justa ni equitativa.
4. Introduir "el dret a escollir", per garantir la qualitat i la corresponsabilitat en la gestió dels serveis socials i la seva utilització: no tot ho han de fer els poders públics.
5. Incorporar l'impacte dels canvis demogràfics: la baixa natalitat i l’increment de l'esperança de vida resulten els més evidents.
Per defensar l’estat del benestar avui ja no valen les velles teories ideològiques. Tots elles han quedat superades per l'experiència i el contrast amb la realitat. Cal refundar el nostre estat del benestar i incorporar-lo com un dels pilars del nostre sistema democràtic i de convivència que més futur i més progrés ens pot facilitar. I això només ho farem instal•lats a la modernitat, prenent com a motors la innovació i el sentit comú.

Francesc Homs i Molist