La necessitat de l’activitat política i la seva revalorització

Un interessant article d’opinió de l’exministre Josep Piqué a La Vanguardia, parlava de la importància fonamental de la política en un món que està canviant profundament, on la potencialitat econòmica de cada país influeix més que el pes demogràfic o el militar, sense negar que també són factors determinants a considerar. Assegura que si en un país, la seva societat, economia i política no convergeixen, la conseqüència fatal és la decadència. Des d’aquest punt de vista, observa que tant Catalunya com Espanya hi ha falta de visió en aquest sentit, i que no s’estan fent bé els deures en quant a definició de prioritats estratègiques i de consolidació permanent de les institucions en la seva respectabilitat, imatge i prestigi. Si a aquesta percepció d’en Piqué afegim a més que tant al Principat com a l’Estat espanyol, hi ha molts polítics que adverteixen la desvalorització de la seva feina, es confirma que, efectivament, s’està fallant. Ara bé, no hem d’oblidar un aspecte important: quan s’està immers en una activitat com és la política, hi ha una enorme dificultat en transmetre als ciutadans la idea que s’està per vocació cívica i voluntat de servei desinteressat. Si a més es tenen responsabilitats, encara es fa molt més difícil gaudir d’uns bons nivells de popularitat, perquè cada decisió que es pren no sempre és del gust de tothom. Això no és quelcom exclusiva de l’activitat política, doncs, per exemple, en una empresa o comunitat de veïns és ben visible que el seu màxim responsable està exposat a un cert grau de rebuig per part d’un sector que no veu amb simpatia una determinada actitud, comportament o actuació a realitzar. De totes maneres, avui dia, és general la percepció de que els polítics i òbviament l’acció política és objecte de crítiques permanents en qualsevol conversa i tertúlia. Fins i tot, es van publicant enquestes des d’organismes oficials, on queda ben reflectit que una bona part de ciutadans estan descontents amb el funcionament de la nostra democràcia, i en comptes de veure en la política una activitat interessant, quan es parla d’ella és per fer apreciacions negatives sense distincions. Això fa pensar que la distància entre la societat i la política és tan gran que sembla no tenir fi, la qual cosa és greument preocupant.

Convé que això passi? Rotundament, no. Perquè si persisteix aquest abisme entre societat i política, anem per molt mal camí, ja que el resultat és que tindríem una ciutadania passiva i inconscient, que comporta en conseqüència el perjudici de la nostra convivència i també del nostre benestar. És a dir, que si no es posa ràpid i eficaç remei a aquest problema, això acabarà molt malament, per més alarmista que pugui semblar afirmar això amb aquesta contundència. Per consegüent, no està la solució en esperar a veure cóm acaba la cosa, o evadir-nos del problema, sinó en reaccionar positivament. I qui ha de reaccionar? Els polítics, només? La resposta és clara: tota la societat. La gent no pot caure en el desinterès i la desafecció permanent vers el que la política representa, ni romandre en la crítica fàcil i sistemàtica per molta disconformitat que generin els actes o fets dels nostres polítics, perquè el pitjor que li pot passar a un país és abocar-se a una desmotivació que comporti un total fracàs col•lectiu. Per tant, si identifiquem quins són els problemes, llavors: quina ha de ser la resposta? Apuntaré alguns exemples que poden ajudar a trobar solucions.

Durant el gran temporal de neu que a principis de l’any 2008 va afectar a diverses províncies xineses, blocant la xarxa viària i a 80 milions de ciutadans, el primer ministre Wen Jiabao, amb un megàfon, s’adreça a una multitud de viatgers disgustats en una estació ferroviària, i els hi demana disculpes, sense delegar en altres persones de rang inferior o tècnics les explicacions dels problemes. Tots podem recordar l’actuació a peu de carrer del llavors alcalde de Nova York, Rudolf Giuliani amb el seus caps de policia i de bombers en l’atemptat terrorista de l’11 de setembre de 2001 contra les Torres Bessones. També podem fer memòria del comportament del dimissionari president del Govern Adolfo Suárez durant l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, o del general Gutiérrez Mellado, actuant valentment en front dels insurrectes.

Actituds i accions valentes, exemplars i decidides demana la ciutadania i són necessàries per represtigiar la política. L’exemplaritat pública és font de moralitat pública també, i és d’una enorme influència social, doncs es creen pautes de comportament positives, i per tant, costums cívics i morals. Per això, a tot polític li és exigible un mínim d’exemplaritat, expressant els valors que la societat estima com a fonamentals per a una ordenada convivència. Això genera confiança en la ciutadania, que és un pressupost bàsic en democràcia, i per tant, un sentiment d’adhesió al règim constitucional i als polítics que els hi representen. Represtigiar la política significa també resoldre els problemes existents comptant amb tothom. En aquest sentit, un camí de futur només és possible amb l’assistència de tots, governants i governats, assumint riscos i compromisos, treient el millor de nosaltres mateixos, recuperant la il•lusió i l’esperança. Mai, com a ciutadans d’un país, podem romandre indiferents davant les dificultats que pateix injustament la nostra pròpia vida diària i tampoc davant els dinàmics canvis que transformen el món, i que de manera directa o indirecta ens afecten de ben a prop.

Xènia Torres