Un tema força complexe: els salaris

Recordo com segurament molts, quan al programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”, va comparèixer per primer cop com a líder del PP Mariano Rajoy, i una humil senyora li comenta que cobrava 300 euros de pensió al mes, i tot seguit li pregunta quant cobrava ell. Aquest li va respondre més o menys que guanyava bastant més que ella, però que si arribava a presidir el Govern central, s’esforçaria en fer possible que la gent amb a rendes més baixes anessin a millor. L’endemà la polèmica estava servida, i va esdevenir una guerra de declaracions. D’una banda, el dirigent del PSOE José Blanco pregunta que perquè Rajoy no havia contestat clarament a la pregunta, i el mateix Blanco no té cap inconvenient en declarar que cobrava més o menys 6.000 euros mensuals. D’altra banda, en rèplica, un diputat del PP, Vicente Martínez Pujalte, responia que cobrava massa aquest líder socialista per al tipus de feina que feia i la seva qualificació. El cas és que quan llegeixes la premsa i les informacions sobre el que cobra cada governant, alt càrrec o representant polític de l’Estat espanyol, veus que els comentaris de molts ciutadans en escriure “cartes al director” als diaris, no són gens ni mica favorables, i fins i tot s’escandalitzen en veure que el president de la Generalitat cobra més que el president del Govern central, o que cada cop que s’estudia un augment de salari per a diputats i senadors, molts ciutadans es posen les mans al cap, i també apareixen als diaris llistats a nivell comparatiu del què cobren a la resta d’Europa els seus homòlegs. Però la cosa no acaba aquí, doncs quan alguns polítics de renom es retiren i apareix en la premsa que es passen a l’empresa privada amb un càrrec directiu d’elevada remuneració, o que cobraran una pensió vitalícia de gran quantia, no són poques les instantànies crítiques negatives que se senten envers aquesta realitat, tot i que això requereix una més acurada anàlisi per poder tenir una opinió més serena i reflexiva al respecte. Al capdavall, la qüestió es que la gran majoria de ciutadans té la sensació que els “polítics” cobren massa per la feina que fan, i la percepció de que disposen d’un estatus jurídic millor que el de la majoria d’assalariats. Alhora, en temps de forta crisi econòmica, a molts ciutadans els hi resulta incomprensible i fins i tot perceben com a injusta l’exigència de moderació o congelació salarial.

Arribats aquí, la pregunta que tots ens hem de fer és la següent: les aspiracions salarials de la ciutadania en general són legítimes i possibles de satisfer? El que és ben clar és que, des de l’acció de qualsevol govern, es fa necessària la definició d’una política de remuneracions en que participin els diversos agents implicats, per tal de determinar les xifres que efectivament constitueixin els salaris vitals i els salaris mínims suficients dels treballadors en general, que garanteixin el poder adquisitiu i una certa capacitat d’estalviar dels mateixos. Aquesta política hauria de contemplar també el foment de la igualtat, la competitivitat i la productivitat, entre altres aspectes a tenir en consideració. Paral•lelament, tot i que és dificultós, no es poden deixar de banda la recerca de respostes adequades que permetin l’assoliment d’una política de pensions prou satisfactòria.

Tanmateix, en tots els organismes oficials, i sobretot, en primer terme els càrrecs de confiança d’un executiu, es limitin els salaris elevats a una xifra compatible amb la situació que passa el país. D’aquí que la iniciativa expressada en termes d’austeritat per líder catalanista Artur Mas de reducció d’un 10% dels salaris del president de la Generalitat i els consellers si aquest arriba a governar Catalunya, tingui el seu sentit positiu en un context de fonda crisi econòmica com el que se està patint. A tall de conclusió, podem apreciar que el tema dels salaris, no tan sols els dels “polítics”, sinó els dels directius de grans empreses, els dels treballadors, etc, fa que sigui d’una enorme complexitat, i més en unes circumstàncies força adverses de malestar econòmic i social, on inevitablement són necessaris sacrificis, però que ens pertoca aguantar-los a tots.

Jordina Calvente