Vocació de servei públic

Em crida l’atenció que alguns polítics de renom utilitzin la paraula “servei” per donar títol a un llibre del qual són autors. El líder d’Unió Democràtica de Catalunya Josep Antoni Duran i Lleida és l’autor de “Voluntat de servei”, o l’exministre Rodolfo Martín Villa va publicar unes memòries polítiques amb el títol “Al servicio del Estado”. Recordo com, per casualitat, a uns grans magatzems comercials de Barcelona, vaig veure a Manuel Fraga Iribarne signant per als seus compradors-lectors el seu llibre “En busca del tiempo servido”. Deuria ser això pel desembre de l’any 1987.

Al meu modest entendre, la vocació de servei públic o vocació política és la pròpia d’aquella persona que, per altruisme, se sent entregada al bé comú d’una societat o d’un país, consagrant el millor dels seus talents, energies i capacitats vers el benefici de la col•lectivitat, participant i assumint les més diverses responsabilitats i riscos, en clara coherència ètica i moral amb les seves conviccions i compromisos davant els ciutadans. En base a això és com podem definir el que és un polític en la seva vessant més positiva, sempre insatisfet amb diverses realitats del moment, aspirant a transformar-les o millorar-les, per tal d’aconseguir la felicitat dels que formen part d’una societat i un país. Els que es dediquen a la política amb veritable esperit de servei, tenen en comú peculiaritats de caràcter, acompanyats de certes facultats, coneixements, sabers, experiència, etc, i eficaços en llocs de responsabilitat, condicions aquestes que els proporcionen autoritat i mitjans suficients per a desenvolupar la seva vocació política, i passar a la història com a dignes dirigents capaços de governar de manera efectiva.

Per contra, és, en la meva opinió, la cobdícia de poder polític, un negatiu factor generador de degradació de la nostra democràcia. Un simple exemple del que vull exposar és l’inspirat en el “tot s’hi val” per tal de guanyar unes eleccions i aconseguir el poder polític al preu que sigui. Abans de la campanya electoral del 2008, el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, anuncia que, de sortir reelegit, es compromet al retorn de 400 euros a tots els declarants de l’IRPF., justificant que així s’estimularia l’economia i que s’ajuda a les famílies amb rendes més baixes. Segons informacions de la premsa del moment, el cost per a les arques de l’Estat era d’uns 5.000 o 6.000 milions d’euros. El resultat d’aquesta mesura destinada als objectius abans esmentats, ha tingut més aviat una eficàcia política que no pas econòmica, atès que si l’objectiu no declarat expressament era guanyar les eleccions generals, aquest és va aconseguir; però si de debò es volia estimular a l’economia, no cal ser un gran expert en la matèria per comprovar que això no ha estat així, ja que l’evidència de la dura crisi econòmica que estem patint, posa de relleu un mal ús dels recursos econòmics que provenen de l’esforç fiscal de tots ells ciutadans, que a més d’un ens hauria de fer preguntar-nos cóm que ens van cobrar de més en l’anterior declaració de la renda corresponent, si després ens ho havien de retornar.

En un món i en unes circumstàncies tan plenes de complexitats com les que ens estan tocant viure, no podem permetre’ns el luxe de ser regits irresponsablement per aficionats, mediocres o aprofitats. Com a ciutadans hem de despertar del malson de la degradació de la qualitat nostre sistema polític, i ser majorment exigents amb els qui ens governen o aspiren a governar-nos, sabent identificar o diferenciar amb major encert entre els que estan en l’activitat política per voluntat de servei públic, i els que estan per cobdícia de poder polític, cosa que demostren aquells governants que no assumeixen responsabilitats polítiques i que per tant, no presenten la seva dimissió davant actes o fets de escandalosa consideració, perquè creuen en la màxima del decimonònic general Narváez, que “governar és resistir”.

Meritxell Escalante