De l’autonomia al dret a decidir

De la mateixa manera que el catalanisme del segle XX es va plantejar i va aconseguir la recuperació de les institucions i l’avenç de l’autogovern, el catalanisme del segle XXI s’ha de plantejar el dret de la nació catalana a decidir de forma democràtica, lliura i pacífica. En aquesta línia, cal fer algunes reflexions:
- Anem cap a un món de sobiranies compartides i interdependències. Els organismes multilaterals o la mateixa Unió Europea adquireixen progressivament funcions que afecten la sobirania dels propis Estats.
- Els grans Estats-nació, concebuts per regular mercats interiors potents, cada cop són menys eficients en un món globalitzat i en xarxa com el que es va configurant ràpidament. L’adaptació a aquest món nou requereix estructures més àgils, dinàmiques i flexibles. Kenichi Ohmae un enginyer nuclear japonès dedicat a l’estratègia econòmica i empresarial a nivell internacional, autor de més d’un centenar de llibres, ho explica abastament en la seva obra titulada “El pròxim escenari global”, quan fa referència al que ell en diu les Regions-Estat com a fórmules idònies d’organització de les societats per fer front als reptes d’avui en dia. A la Unió Europea podríem citar Irlanda o Finlàndia, dos països d’èxit.
- El dret a decidir de la societat catalana s’ha d’aplicar progressivament sense més límits que la pròpia evolució democràtica de la societat i sobre aquells temes que despertin consensos més amplis en cada moment, encara que no siguin unànimes. En aquest sentit, el dret a decidir aconsella, i de fet requereix, que els temes sobre els quals s’exerceixi descansin sobre majories qualificades o reforçades àmplies, amb la finalitat de donar-li a la decisió tota la legitimitat i la força necessàries, i també d’evitar dividir la societat en dues meitats, amb el risc de fraccionament social que això comporta.
Cal fer notar que el debat sobre el dret a decidir dels catalans s’ha de fer sobre bases sòlides i ben fonamentades, i no a cop de titular de premsa, de dates capricioses, d’interessos personals o fins i tot d’interessos unilaterals de partit. El dret a decidir s’ha de guanyar per la força de la democràcia i dels grans consensos interns, donat que el sistema legal de l’Estat només empara aquest dret de manera parcial. Es tracta, doncs, d’un debat en el que la frivolitat o la improvisació són els pitjors companys de viatge.
El dret a decidir dels catalans enfonsa les seves arrels en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. A quin demòcrata li fa por això? A quina persona amb principis democràtics sòlids i ben fonamentats li pot fer basarda que la democràcia es manifesti amb naturalitat? Si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans ho vulguin, i no és simplement una derivada o un subproducte constitucional, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble. El que se’ns pot exigir, o millor dit, el que ens hem d’autoexigir, és que el dret a decidir l’apliquem sobre aquells temes que més uneixen els catalans i no sobre els que més els divideixen.
Aquesta és la feina del catalanisme: procurar que els temes anomenats nacionals, aquells que van el la línia de la major llibertat de Catalunya, siguin assumits, defensats i reclamats per una majoria ferma i sòlida de catalans. Aquesta feina no depèn ni de Madrid ni de Brussel•les: depèn de nosaltres. De la nostra capacitat de convèncer, de la nostra capacitat de seduir. Els catalans som tots, però n’hi ha molts que encara no s’han fet seva la nació catalana. Si volem decidir, no ho fem contra ells; fem-ho amb ells. No intentem vèncer a una part de la pròpia Catalunya; convencem-la!
Fem-los veure que el nostre projecte, el del catalanisme, és millor per a ells, per als seus fills i per als seus néts. Busquem per tant aquells temes de país que poden desvetllar consensos grans i amplis. En cada moment de la nostra història col•lectiva els temes aniran canviant, depenent de l’evolució de la societat catalana. Hi hauran temes més a curt termini i temes més a llarg termini.
Es pot dir que el dret a decidir pot xocar amb el marc legal vigent a l’Estat. En molts casos és així. És preferible, de tota manera, que ens haguem de confrontar amb el marc legal que no pas amb la indiferència del poble català. Els governs i els parlaments es trien, i les lleis es poden canviar. El poble, la gent, les persones, no es trien. Hi són.
I cal recordar una darrera cosa: un marc legal és absolutament necessari per reconèixer i exercir drets, per fer complir deures, per ordenar la convivència i el funcionament d’una democràcia.
Atenció, però, en no confondre la prelació: són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no la democràcia al servei de les lleis. El marc legal s’ha d’anar adequant a l’expressió democràtica de cada moment. Cap país o cap Estat amb autèntica maduresa democràtica discutiria això.