Es pot combatre l’actual augment de la vulgaritat?

El dimecres 3 de març de 2010, La Vanguardia publicava un interessant i ampli article que es titulava “El poder de lo vulgar”. Es reflexiona i es posa en evidència que des de diversos sectors socials, i en certs mitjans de comunicació audiovisuals, està triomfant la grolleria, l’excés verbal, l’obscenitat, la cridòria, l’infantilisme, etc. És a dir, una exitosa però negativa tendència cap a una determinada cultura del mal gust. La política no és aliena a aquesta inèrcia, des de que als inicis de l’actual democràcia el socialista Alfonso Guerra ens exhibia quin era el seu particular estil exempt de tot sentit de la responsabilitat. Tampoc altres sectors socials estan aliens al problema, des de que el premi Nobel de Literatura (entre altres guardons i condecoracions), Camilo José Cela li encantava mostrar-se excèntric i deseducat, creient-se que es feia el simpàtic amb les seves vulgaritats davant els telespectadors. De llavors ençà, polítics rellevants com Leire Pajín, José María Aznar, Bibiana Aído, Esperanza Aguirre, etc. han caigut barroerament en el que alguns anomenen berlusconització. El 8 de febrer, en un article d’opinió també a La Vanguardia, Antoni Puigvert afirma textualment “No ens enganyem: la política no és més que la representació pública, visible, d’una lletjor ambiental”.

El cas és que hem d’admetre que tot això no ens està portant a res de bo i es pot demostrar. Les expressions malsonants i agressives desqualificacions proferides contra la directora de TV3 Mònica Terribas, per part del socialista Miguel Ángel Martín, per la seva disconformitat en com s’havia desenvolupat una entrevista televisada que li havia fet al president de la Generalitat José Montilla, són un exemple més que, d’una banda, confirma l’augment de la vulgaritat, i altra banda, l’activitat política està quedant infectada per aquest fenomen antisocial. L’excés verbal comés per Martín va provocar lògiques exigències i pressions per tal que presentés la seva dimissió com a conseller municipal, vicepresident del Consell del Districte de Sant Martí i gerent de l’Institut Metropolità del Taxi, tot i haver rectificat i demanat disculpes públicament. No hi ha per menys. Salvant les distàncies, entendrem el perquè si ens remontem a un seriós incident al final de la dècada dels anys 50 del segle passat, i que ara explicaré. En aquells temps, el llavors director de La Vanguardia Luis de Galinsoga, directament designat en plena dictadura militar pel general Franco (atès que la premsa escrita estava sota un estricte control del règim), va interrompre bruscament un sermó en català a l’església de Sant Ildefons, i arrossegat per la seva fòbia, va insultar de manera ben grollera els catalans. Allò va provocar un fort boicot generalitzat al diari en qüestió, doncs se li retiren anuncis i subscripcions, entre altres accions. Finalment, Franco es va veure obligat a destituir-lo.

Les preguntes què ens hem de fer són: què ens està passant? Per què s’estenen les grolleries cada cop més i més en tribunes o plataformes públiques? Val a dir, que la nostra societat està integrada majoritàriament per gent educada i respectuosa. Però és cert que nous salvatges poc sabedors dels seus deures cívics, estan tenint un lloc cada cop més visible de tal manera, que es creuen posseïdors de la veritat i de tota mena de drets i cap deure, i no tenen cap mena d’escrúpol en aparèixer als mitjans de comunicació, amb el seu nivell d’audiència que li aplaudeix i li riu les seves ocurrences transgressores, embrutant de forma intolerable el nostre sistema democràtic de convivència. S’apunta a que, part de la solució passa per evitar la presència en els mitjans audiovisuals d’aquest tipus de personatges i de millorar en certs aspectes el nostre sistema educatiu. Això és possible? Crec que sí, perquè recordo com anys enrera de vegades eren ridiculitzats en televisió o al cinema sectors amb certes discapacitats o per ser de determinades races, ètnies o nacionalitats, i ara hi ha una molt més elevada sensibilitat i respecte. Per consegüent, en front aquesta negativa tendència que va in crescendo, el catalanisme pot fer quelcom per combatre la vulgaritat? Important pregunta que necessita urgent resposta.

Estanislau Sarrà