L’inútil debat dretes/esquerres

Com sabem, els partits polítics, per pròpia definició i naturalesa, tenen una doctrina ideològica, a part d’un programa de govern que es proposen aplicar si arriben al poder. En aquest sentit, hi ha molta gent que tendeix a classificar-los amb els simples termes de dretes o esquerres. D’altres estenen una mica més el ventall de la classificació i afegeixen que hi ha partits de centre-dreta, de centre i de centre-esquerra, com també d’extrema-dreta i extrema-esquerra. Cert és que, de vegades, la classificació té més amplitud, atès que hi ha candidatures que obtenen representació parlamentària, i que van més enllà dels termes dretes/esquerres. Exemples d’aquestes candidatures atípiques o singulars serien Jesús Gil, José Maria Ruiz-Mateos, Mario Conde, Rosa Díez o Albert Rivera. A l’estranger hem vist casos com el de Ross Perot del Partit Reformista als Estats Units, o el de l’excèntrica actriu “Cicciolina” del Partit Radical a Itàlia. En referència a aquestes candidatures que tenen un caràcter especial, val a dir que algunes d’elles han aconseguit l’objectiu d’arribar al poder com han estat els casos d’Alberto Fujimori al Perú, Hugo Chavez a Veneçuela o Silvio Berlusconi a Itàlia.

La veritat és que avui, sobretot des de la fi de la Segona Guerra Mundial, és difícil saber qui és vertaderament de dretes o d’esquerres, o emprant una altre classificació inexacta, conservadors o progressistes, degut a que la realitat del dia a dia, fa que hagin aproximacions i coincidències de posicions entre partits que a primera vista semblen adversos, ja que ara tots defensen la justícia social, la solidaritat entre els homes i els pobles, o reproven les dictadures, encara que, governi qui governi, la realitat del comerç internacional o altres factors d’ordre estratègic o geopolític condueix a establir relacions econòmiques amb Xina, Guinea Equatorial, Iran o Cuba, països que no destaquen precisament per tenir règims democràtics ni respecte als Drets Humans. Les aproximacions poden ser tals que de vegades partits aparentment antagònics com el PSOE i el PP, tenen objectius comuns que fan que en certa ocasió governessin junts a Cantàbria, o el PSOE permetés que a Navarra governés UPN-PP, o que el mateix PP permeti que el PSOE, la segona força política en vots al País Basc, sigui el partit que de la mà del seu líder Patxi López, governi com a Lehendakari en substitució de Juan José Ibarretxe, del PNB.

El que hem vist al final del segle XX i principis del XXI en dos països concrets demostra el que realment passa amb els termes dretes i esquerres. Al Regne Unit el laborista suposadament d’esquerres Tony Blair ha practicat una política econòmica que apostava per reduccions fiscals i la promoció d’inversions privada entre altres aspectes, i en deixar el seu càrrec de Primer Ministre, la desocupació a la Gran Bretanya era del 4,8 per cent. També ha destacat per una decidida política exterior al llavors president nord-americà George Bush. I en canvi, a França. el suposadament dretà Jacques Chirac com a President de la República, ha maningut la defensa de l’intervencionisme de l’Estat en l’economia i la seva política exterior ha estat contrària a la de Bush. En deixar el seu càrrec, la xifra d’aturats a França era del 10,1 per cent.

I si parlem de Catalunya, ens podem preguntar quina diferència apreciem entre un centralista del PP o un centralista del PSOE? En aquest sentit, la divisió dretes-esquerres no té avui dia gaire sentit, i és lògic que es pugui considerar anacrònica, i per tant, crec que és equivocat seguir qualificant a les diverses tendències polítiques amb etiquetes desfassades o, si més no, autodefinir-se de dretes o esquerres, tot i que continuem sentint expressions desqualificatòries tant curioses de líders polítics espanyols com “la izquierda retrógrada, progre, trasnochada, etc” referint-se al PSOE o IU o “la derecha dura, conservadora, neoliberal, etc” referint-se al PP. En èpoques passades, una altra classificació comportava que ser d’esquerres era ser republicà i de dretes ser monàrquic, com també que les dretes defensaven els interessos dels rics i les esquerres els interessos dels pobres. Avui, hi ha molts dirigents d’esquerres que no qüestionen la monarquia i que la seva sensibilitat social envers la pobresa o l’austeritat és ben diferent a la que tenien en darreres dècades, fins al punt que en un sector d’ells tenir un bon automòbil, segones residències d’estiu, portar els seus fills a les millors escoles privades, i una vida acomodada, són aspectes que potser semblin xocants per altres, de tal manera que no ens hem d’estranyar que hagin alguns autodeclarats esquerrans que diuen defensar que el 0,7 % del Producte Interior Brut vagi cap al Tercer Món, ho facin exhibint roba de marca.

En un altre sentit, com a fòrmula superadora, de moderació o equidistant, és freqüent sentir dir que s’és de centre, i alguns afegeixen que a més són reformistes, o liberals progressistes, sobretot per part d’aquells que detesten els enfrontaments i els extremismes. Així, deixant de banda les formacions Unión del Centro Democrático i Centro Democrático i Social, els casos de les forces nacionalistes de Convergència i Unió a Catalunya, i Partit Nacionalista Basc a Euskadi, i diversos partits regionalistes, es podria dir que són els que més es declaren com a forces de centre. Una expressió que definia el centre que ocupen les forces nacionalistes i regionalistes venia a dir que és l’espai que hi ha des de l’esquerra socialdemòcrata fins a la dreta neoliberal.

Per acabar el repàs, si des de fa dècades molts eviten proclamar-se feixistes, des de no fa tant, altres molts eviten també declarar-se obertament comunistes, i no diguem marxistes-leninistes o maoïstes.

El que demostra tota aquesta exposició, és que el debat dretes/esquerres és, al meu entendre, totalment estèril i sobretot inútil, i que no condueix a res de positiu, perquè del que es tracta és d’apreciar, sense renunciar ningú a les pròpies conviccions, quines són en la pràctica les polítiques efectives que més convenen a la ciutadania.

Anselm Viladrich