Què vol dir la Catalunya global?

Primer, canviar d’actitud mental, canviar l’angle de visió. Avui, per situar-se al món, no cal ser ni gran ni poderós, però sí tenir coses atractives a oferir. Catalunya les té, i en pot crear de noves.

La Catalunya global significa donar-nos a conèixer, estar presents a les xarxes i als circuits on es prenen decisions. Donar-nos a conèixer en totes les facetes de la nostra realitat: econòmica, turística, cultural, literària, artística, arquitectònica, gastronòmica, esportiva, comercial, científica, universitària, també política.

La Catalunya global equival a estar ben connectats, amb excel•lents comunicacions aeroportuàries i telemàtiques. En aquest moment això no és un luxe, i menys un caprici, sinó una autèntica necessitat.

La Catalunya global passa per convertir la població catalana en una societat plurilingüe. Qualsevol català, independentment del seu origen, raça, cultura o religió, i no cal dir de la seva capacitat econòmica, ha de conèixer com a mínim tres llengües: la pròpia del país, és a dir el català; la pròpia de l’Estat, el castellà; i una tercera. I a partir d’aquí, quantes més, millor. Hi ha idiomes, com l’anglès, sense els quals no es pot actuar globalment. Totes les facilitats que es donin en aquest sentit seran poques, comparades amb el que ens juguem.

La Catalunya global demana disposar d’una potent xarxa d’universitats, de centres de producció científica i d’escoles de negocis, perquè és el que atrau el màxim talent i el màxim coneixement.

La Catalunya global necessita disposar d’una Administració pública competitiva, perquè tenint en compte el fort pes del sector públic a gairebé tots els països, aquells que tinguin una Administració més àgil i eficaç disposaran d’un avantatge competitiu en relació als altres.

La Catalunya global significa també un país amb mentalitat empresarial, un país orientat al món de l’empresa. Ara bé, si volem una Catalunya amb mentalitat empresarial hem de convertir l’empresa en un valor social compartit i respectat. A banda de la cultura i de la llengua, ¿quin altre fet ha estat capaç de mantenir i projectar la personalitat catalana? La capacitat de crear empreses i de generar ocupació privada. I resulta que quan molts països del món agafen aquest camí, els catalans no acabem de creure-hi. Teníem un avantatge de mentalitat que no sabem aprofitar del tot quan més falta fa: en el moment de construir la Catalunya global.
Finalment, la Catalunya global vol dir formar part del mapa del món. Fa unes dècades, Catalunya podia ser considerada com la fàbrica d’Espanya. Se la va arribar a etiquetar d’aquesta manera, atenent a la tradició industrial i manufacturera del nostre país, junt amb l’esperit d’empresa i el bon sentit comercial. Quan algú es volia instal•lar a Espanya, o fer-hi negocis, pensava en Catalunya. Catalunya tenia una imatge de marca, però associada a un àmbit geogràfic restringit: l’Estat, la Península Ibèrica, algunes vegades una mica d’Europa. En les dècades més recents l’escala va canviar, es va fer més gran i Catalunya va passar a tenir una incidència més europea, com a mínim en alguns sectors.

La pregunta que ens hauríem de fer és com s’ha de posicionar Catalunya en aquest moment. Evidentment, ja no som la fàbrica d’Espanya. Primer, perquè l’activitat industrial s’ha anat repartint més homogèniament per tot l’Estat, i segon perquè les fàbriques d’Espanya estan cada cop més fora de l’Estat com a conseqüència del diferencial de costos de producció. Si alguna cosa som en aquest moment és la plataforma de comerç exterior de l’Estat -gairebé un terç de tot el tràfic comercial extern- i un destí turístic potent.

Catalunya ha d’esdevenir l’àrea central d’una part del món, concretament de la Mediterrània. És a dir, quan algú a qualsevol lloc del món pensi que vol fer quelcom en el Mediterrani i en el sud d’Europa, al primer lloc de la llista ha de sortir Catalunya. Abans, ens podíem definir en relació a Espanya i a Europa; ara ens hem de definir en relació amb tot el món.

Catalunya serà fins i tot més tinguda en compte a Europa en funció de la seva capacitat d’aparèixer com alguna cosa més que una regió pròspera del sud d’Europa. Si aquest rol de principals actors de l’àrea mediterrània no l’agafem nosaltres, se’l farà seu França. De fet, ja s’hi està posant, i no precisament al ralentí.
Catalunya ha  d’actuar en la construcció d’Europa, i el catalanisme n’ha de ser el motor, atenent a la seva llarga, densa i rica trajectòria europeista. De vegades sembla que ens cansem d’Europa, perquè la veiem llunyana, quan en realitat necessitem Europa més que mai per poder progressar en el món global. Tanmateix, l’única capitalitat a la que Catalunya pot aspirar dintre del conjunt d’Europa és la que correspon al lideratge d’una gran àrea geogràfica com és el Mediterrani.

Francesc Homs i Molist