Sant Jordi: Catalunya sempre serà Catalunya

En Francesc Cambó afirmava: “Passarà de tot i el fet viu de Catalunya subsistirà”. Aquesta frase lapidària gravada a la seva tomba ubicada al Cementiri de Montjuïc, va ser pronunciada per aquest important polític almenys en dues ocasions de manera una mica més extensa i matisada. El primer cop, va ser a l’any 1904, quan Cambó era regidor de l’Ajuntament de Barcelona, durant un històric discurs davant el rei Alfons XIII que visitava oficialment la ciutat. En una altra ocasió, al Congrés dels Diputats de la II República, al decurs d’una també important intervenció com a parlamentari que data de l’any 1934.

En aquest sentit, val a dir que una de les nostres celebracions que confirmen la subsistència del “fet viu” català és, sens dubte, la Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, que alhora és una demostració important que nosaltres, els catalans, som un poble amb una identitat pròpia i diferenciada. Per això, quan hi ha gent que ve de fora i es troba amb un dia laboral com és el de Sant Jordi i es queda positivament impressionada pel meravellós espectacle de multituds que omplen els carrers de gom a gom per comprar llibres i roses, amb un exemplar nivell de civisme i de convivència, es pregunta com és. I és que nosaltres tenim la nostra història mil•lenària, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, les nostres institucions, etc, igualment que una clara voluntat col•lectiva de ser el que som, de ser on som i de representar el que representem.

I què és el què ha fet possible que el dia 23 d’abril, sigui per a nosaltres un magne esdeveniment de justificat orgull i alhora de gran projecció? Doncs la inèrcia imparable de la nostra Renaixença com a moviment cultural, artístic i patriòtic de gran abast impulsat per gent com Aribau o Rubió i Ors i continuat per altres com Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà...que se sentien fondament catalans i ben disposats a exercir-ne com a tals, fent impagables aportacions tant literàries com en altres ordres, que reflectien així la seva franca estima pel país per sobre de qualsevol aspiració o protagonisme individual, i que en conseqüència, tot aquest moviment va convertir Sant Jordi, des de finals dels segle XIX, en un gran símbol tradicional ple de sentit per a les generacions posteriors amb conscient sentiment de pertinença a Catalunya.

Perquè no ens oblidem que la llegenda de la lluita de Sant Jordi contra el drac per alliberar la donzella, simbolitza la lluita permanent del nostre poble en favor de la nostra pròpia llibertat. Per això, d’una banda, la joventut catalana en concret ha de continuar rebutjant la claudicació, i fer entendre a qui pertoqui que agafarà la torxa, que potser la portarà amb més empenta patriòtica que les generacions anteriors, i que exigirà tot allò que encara se’ns continua negant i que en justícia ens correspon, sempre això sí, des d’actituds constructives i sentiments edificants, des de vies pacífiques i mètodes respectuosos, i sobretot amb gran esperit d’unitat i de convivència. I d’altra banda, als nouvinguts, és a dir, als nous catalans, cal que els expliquem de la manera més encertada i pedagògica possible què és Sant Jordi, i com és que és per a nosaltres un important símbol català d’identitat pròpia. Recordo que quan feia llavors 7è d’ EGB (l’any 1983), el professor de l’assignatura de Llengua i Literatura Castellana (tot s’ha de dir: un gran mestre i també una bellíssima persona), preguntà als alumnes quin era el motiu pel qual celebràvem el dia de Sant Jordi. La resposta que va donar un alumne era que en aquella data havien mort els grans escriptors Miguel de Cervantes i William Shakespeare i, per tant, en homenatge, s’havia declarat el 23 d’abril com el “Dia del Llibre”. Això es va donar per bo sense més explicacions, quan evidentment cal afegir-hi alguna cosa més, començant per matisar que Cervantes i Shakespeare van morir l’any 1616, però no el mateix dia. És cert que Cervantes va deixar d’existir el dia 23 d’abril del nostre calendari, però en canvi Shakespeare ho va fer el 3 de maig d’aquell mateix any, encara que segons el calendari que abans de 1752 tenien els anglesos i que era diferent al nostre, constés el 23 d’abril com a data de la seva defunció.

Per consegüent, el dia 23 d’abril, a banda de la tradicional “Fira de les Roses” que té els seus orígens des del segle XV, a banda del “Dia del Llibre” com a festivitat que ha arrelat plenament i, finalment, a banda de ser el nostre propi dia dels enamorats on les parelles es regalen roses i llibres, és una data d’elevada significació en què els catalans d’avui tenim un enorme deute de gratitud amb tots aquells que, perfectament conscients que les arrels són absolutament necessàries per a construir un país com el nostre, van fer una important tasca mantenint-se fidels al servei d’aquest gran poble que és Catalunya. Per tant, és un deure honorar la memòria dels qui, amb la seva grandesa i el seu exemple, ho van donar tot per fer possible que celebrem la Diada de Sant Jordi, el nostre patró, i van contribuir que el “fet viu” català subsisteixi, perquè diguin el que diguin uns i altres o passi el que passi, “Catalunya sempre serà Catalunya”.

Poso fi a aquestes paraules, tot reproduint la formosa música que és per a les nostres oïdes l’Oració al senyor Sant Jordi que el gran poeta Salvador Espriu ens va deixar com a part del seu llegat per a la posteritat:

“Senyor sant Jordi
patró
cavaller sense por,
guarda’ns per sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i d’enveja
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent catalana.
Amén”.



Anselm Viladrich