La impotència de la potència

Segons ens exposa la periodista Victoria Prego, tant en el documental “La Transició espanyola” com en el seu llibre que porta per títol “Així es va fer la Transició”, explica que l’Estat espanyol, fa un salt de gegant a nivell econòmic a partir de la dècada dels anys 60, esdevenint la potència industrial número onze del món, i passant de ser un estat predominantment rural a un d’industrialitzat, de tal manera que el franquisme exhibia com un dels seus èxits l’elevació del nivell de vida dels espanyols, en passar de l’espardenya al Seat 600, entre altres aspectes. Però aquest retrat positiu de la realitat que projectava el règim anterior, no parlava de les desigualtats existents en diversos indrets de l’Estat que van provocar intensos moviments migratoris de les zones més depriments a les més desenvolupades. És més, la recessió econòmica internacional de 1973 coneguda com la “crisi del petroli”, amenaçava molt seriosament aquest progrés econòmic i social en uns moments tan delicats on coincidia que havíem de passar de la dictadura a la democràcia, la qual cosa demostrava l’enorme feblesa de la “undècima potència econòmica”. Hi ha qui opinava que en aquell temps Espanya era com la gaseosa, que a la que l’agitessis podia passar qualsevol cosa. Cal recordar que des d’aquella data, la xifra d’aturats va començar a ascendir de manera preocupant.

Sent president del Govern espanyol el socialista Felipe González, vaig sentir dir per part d’ell que Espanya era l’octava potència econòmica mundial, i de la manera que es comportava, anava pel món doncs precisament com si fos un líder de gran prestigi, talla i pes internacional. Suposo que l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, la realització dels Jocs Olímpics de Barcelona i de l’Expo de Sevilla, la construcció de l’AVE, la convocatòria de Cimeres Iberoamericanes, etc, podrien ser fets que ens deurien fer-nos creure que érem més que el que realment som. Però la realitat era que necessitàvem diners de la Unió Europea en forma d’ajudes (Fons de Cohesió, per exemple) i inversions exteriors, per tal de poder créixer econòmicament.

Posteriorment, sent José María Aznar el president del Govern, aquest no va voler ser menys, i demanava entrar en el grup dels països més potents (el G-8) que anualment fan cimeres que són objecte d’ampli tractament informatiu. Un dels èxits internacionals que Aznar s’atribueix és l’entrada a l’euro l’any 1998, com si això fos una demostració de que l’Estat espanyol podia anar pel món donant lliçons sobre com es gestiona l’economia, quan els ciutadans el que notem és que amb l’euro com a moneda hem perdut poder adquisitiu, d’estalvi o d’inversió, afectant de manera considerable al nostre nivell de vida. Retornant al fil de la qüestió, l’aspirant a ser condecorat amb la “Medalla del Congrés”, tenia tal ambició de protagonisme internacional a l’estil d’en González, que no dubtà en fer-se fotos amb el president dels Estats Units George Bush, amb els peus sobre una taula davant l’atònita mirada del francès Jacques Chirac i l’alemany Gerhard Schroeder, o amb Tony Blair i Bush a la Illa de les Açores, els líders de les democràcies més antigues del món, en paraules del propi Aznar, i que qualificava en termes de amigos. L’actual president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, també sembla que va pel mateix camí que González i Aznar com a líder de la potència que ens deien ser de tal manera que afirmà l’any 2008 que Espanya havia superat a Itàlia i que en un termini de tres anys, superaria a França. El conegut gest de despreci que va demostrar Rodríguez Zapatero cap a la bandera dels Estats Units en una desfilada militar a Madrid, quan era a l’oposició, ja era un indici de la poca seriositat amb que aquest dirigent aniria pel món. Després de tantes proclames sobre grans objectius que s’havia proposat aconseguir en aquest primer semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, i dels pobres resultats que han esdevingut, qualsevol li podria dir a Rodríguez Zapatero que canviï d’ofici.

Ara bé, tal i com va anunciar un important diari estranger al 2008, s’ha acabat la festa. La realitat és que tant si som potència econòmica mundial com si no, els països realment més potents han obligat a Rodríguez Zapatero a que no perdi més el temps, es deixi de tonteries, i que prengui mesures que permetin reduir l’enorme dèficit públic que té Espanya, per tal d’evitar que acabem semblant-nos a Grècia. I això no serà tot.


Fidel Guerau