Pròxima estació: Pep Ventura

El divendres dia 30 d’abril vaig tenir el plaer d’anar a la Feria de Abril ubicada al recinte del Fòrum de les Cultures. A diferència d’altres anys, aquest cop va ser perquè vaig assistir a un sopar que organitzava Convergència i Unió al local que disposava en aquesta Fira, on comptàvem amb la presència de Xavier Trias, el nostre candidat a alcalde de Barcelona, i on vaig poder gaudir de l’esplèndid espectacle majoritàriament de sevillanes que formava part de l’esdeveniment, ben existòs per cert, atès que allà no hi cabia ni una agulla de tanta gent que hi havia i de la quantitat de públic que espontàniament passava. Val a dir que totes les ballarines que van participar van fer una magnífica actuació. A mi personalment, em va agradar molt què bé van ballar fragments de sarsueles clàssiques i conegudes com “La Boda de Luis Alonso” o “La Leyenda del Beso”.

Mentre era allà, recordava com de menut el meu pare, natural de Barcelona, em deia: “la sardana la va crear un andalús”. És clar que tan simplificada expressió requereix una explicació més àmplia, i d’aquí que exposi breument qui era Pep Ventura i el que ha representat per a la cultura catalana. Podríem dir que pocs són els que saben qui va ser, i com a molt, els usuaris del metro el primer que et dirien és que és el que dóna nom a una estació del final de la línia 2 a Badalona, i encara són molts menys els que deuen saber que, per exemple, té dedicat un monument a Figueres. El primer cop que vaig tenir coneixement real sobre Pep Ventura era quan tenia 16 anys. I va ser per fer un treball a l’escola que tenia com a tema “La Sardana”, un dels nostres símbols que donen consistència al fet viu català. Em cridava l’atenció que Ventura era d’origen andalús, nascut el 1817 a un poble de la província de Jaén que es diu Alcalà la Real, fill d’un militar que després es va traslladar a Roses. Segons els experts, Pep Ventura és el “pare de la sardana”, atès que va fer una gran aportació a les composicions de la mateixa, i va incorporació de nous instruments musicals a les cobles, com va ser “la tenora”. La seva obra el va convertir en una figura de gran relleu dins del moviment cultural de la nostra Renaixença al segle XIX.

En aquest sentit, els catalans, és a dir, els nascuts aquí i els vinguts d’altres indrets com Pep Ventura, Joan Gamper, Àngel Guimerà, etc, podem sentir-nos ben orgullosos de totes aquelles aportacions positives que ens engrandeixen com a poble, i considero que és d’elemental justícia ser agraïts amb tots aquells, i molt especialment, els andalusos que van deixar els seus llocs d’origen per treballar intensament i guanyar-se la vida, integrant-se a la nostra realitat nacional catalana i fer prosperar Catalunya.


Rosa López