Treballar dignament

A l’empresa France Telecom han hagut cinquanta suïcidis de treballadors als dos últims anys. El dia 2 de maig, aquests fets van ser objecte d’un programa especial a TV3, concretament a “Banda Ampla”, per analitzar i debatre sobre aquesta funesta realitat. Al fil de la qüestió, la revista Estilos de Vida que publicà el 8 de maig La Vanguardia explica cóm “Vencer al Mobbing”. De totes maneres, tot aquest problema no és nou. Fa anys que l’assetjament psicològic està sent objecte de tractament informatiu per diversos mitjans de comunicació. També al principi de la dècada del 2000, diversos experts en medicina, psicologia i psiquiatria van difondre a través dels seus recomanables llibres què és i que no és assetjament psicològic, entre quins destaquen Marie France Irigoyen, Iñaki Piñuel i José Luis González de Rivera. Quan parlem d’assetjament sicològic a la feina, estem definint un comportament negatiu entre companys o entre superiors i inferiors jeràrquics, mitjançant atacs irracionalment sistemàtics durant determinat període de temps, de manera directe o indirecte, per part d’una persona o diverses que s’agrupen al voltant de l’objectiu de maltractar psicològicament a la víctima escollida, i que les tàctiques o estratègies passen per aïllaments, crítiques destructives a la reputació, assignació de tasques que no corresponen, supressió de feines i funcions, etc. I quan tot aquest procés de destrucció immoral deriva perversament en suïcidi, es quan, des del meu punt de vista, podem afirmar que estem parlant d’un crim perfecte, atès que segons la psiquiatra Maria France Irigoyen, ho considera un “crim que no deixa sang en la moqueta”.

De l’article que publica la revista que he fet menció, vull reproduir textualment tres fragments del que opina Consuelo Morán, professora de la Universitat de León, que em crida poderosament l’atenció:

1.- Les organitzacions actuals no són tan rígides ni verticals. Els que no són respectuosos amb les normes ni amb els altres, es creuen llavors amb drets o amb un poder que no els hi correspon i intenten sotmetre a altres.

2.- Quan les normes són clares i cadascú fa el que ha de fer, compleix amb el seu deure i les tasques i funcions estan ben organitzades i hi ha elements institucionals de control, no té perquè produir-se l’assetjament, ja que aquest sorgeix en absència de normes i d’autoritat formal: el caos organitzatiu és millor caldo de cultiu pel mobbing.

3.- Els continus canvis empresarials típics de la nostra època provoquen inquietud creixent entre els empleats, la qual cosa propicia assetjament.

Bé, el cas és que es calcula que entre la població treballadora europea, entre un 5% i un 15% ha patit assetjament psicològic al seu centre de feina. A Espanya, una enquesta que va fer la Universitat d’Alcalà d’Henares, posava de manifest que un de cada tres treballadors declara haver estat víctima de maltractaments psicològics durant la seva trajectòria laboral.

Sobre aquest tema, es podria fer més exposició. El que és important és que no només legislant contra aquest problema, amb sentències judicials, teràpies psicològiques, llibres d’autoajuda, etc., s’anirà donant solució al creixent fenomen de l’assetjament laboral. És necessari una molt àmplia reflexió sobre quina mena de societat i país volem i quins valors i principis l’han de regir, perquè les millors empreses són aquelles que tenen considerat al treballador, no com un recurs humà més, sinó com una persona humana que, des del compliment de la seva feina, contribueix al progrés general.

Dúnia Álvarez