Un desastre sense pal•liatius

A l’abril de 1976, la revista nord-americana Newsweek publicà un article sobre la realitat espanyola del moment. Feia pocs mesos que Juan Carlos I havia estat nomenat Rei d’Espanya, i el president del Govern de llavors era Carlos Arias Navarro, que havia estat designat per l’anterior cap de l’Estat, el General Franco, l’any 1974. En aquell temps de transició d’un règim autoritari a un de democràtic, Espanya estava notant els durs efectes de la crisi econòmica del 1973. D’una banda, el ministre d’Hisenda Villar Mir va comparèixer davant les Cortes Españoles per exposar sota el seu punt de vista, la gravetat de la situació econòmica i la necessitat de prendre importants mesures, però Arias es negava del tot atès que prioritzava no fer res a canvi de pau social, mentre que l’atur i la inflació anaven pujant, i el creixement econòmic i la productivitat descendien. D’altra banda, el procés de reforma política no avançava prou. Alhora, el terrorisme, l’agitació social, les reivindicacions autonòmiques de Catalunya i el País Basc, etc, requerien respostes efectives. Arias es mostrava immobilista, dubitatiu, oscil•lant i contradictori. Incapaç d’entendre les circumstàncies internacionals i internes de llavors, i incapaç també de ser audaç i donar passos al front, el rei opinava que Arias era “un desastre sense pal•liatius”, apreciació aquesta que va quedar recollida en l’article del periodista belga Arnaud de Borchgrave a la revista Newsweek, al que he fet referència a l’inici. Pel mes de juliol de 1976, el rei Juan Carlos va demanar la dimissió a Arias, i aquest va acceptar ser cessat, sent succeït per Adolfo Suárez.

Ara som al 2010. Som en altres temps i en altres circumstàncies. Tenim també una greu crisi econòmica i el sistema democràtic pateix seriosos dèficits que requereixen reformes regeneracionistes que el millorin. Exemples els tenim en la situació que hi ha al Tribunal Constitucional, la possibilitat certa que no es respecti el legítim resultat del referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia; en el manteniment de ministeris innecessaris com els d’Igualtat, Vivenda, Cultura o la Tercera vicepresidència; l’injust finançament autonòmic de Catalunya, etc. El president del Govern d’ara és el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, escollit dues vegades democràticament. El rei Juan Carlos, que ara actua com a monarca constitucional, advertia en diferents intervencions públiques la necessitat de prendre mesures consensuades que ens permetessin sortir de la crisi. Però Rodríguez Zapatero no va interpretar adequadament les paraules del rei ni les d’altres, i també prioritzava la pau social entesa a la seva manera. També s’ha mostrat immobilista, dubitatiu, oscil•lant i contradictori. Deia que tindríem l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya i no fa pas gaire afirmà que no podia fer res davant la previsible retallada del reformat Estatut d’Autonomia que pot esdevenir d’una sentència del Tribunal Constitucional totalment desprestigiat. Proposà jubilar-se obligatòriament als 67 anys, per després retirar la proposta. Afirmà portar a terme polítiques d’austeritat econòmica, però no ha estat fins que la pressió internacional dels països més poderosos de la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, Estats Units i Xina, han obligat a Rodríguez Zapatero a canviar de política per reduir l’alarmant dèficit pressupostari. I així un llarg etcètera.

No sé quina és l’opinió que el rei deu tenir de l’actual president del Govern, tot i que seria interessant saber-ho. Però jo sí que penso que, a l’igual que el franquista Arias Navarro, el socialista Rodríguez Zapatero és un altre desastre sense pal•liatius.


Estanislau Sarrà