El control de la inflació

Segons informa el darrer 9 de juny l’agència Europapress, “El rebut de la llum s’ha encarit un 26 % en només dos anys i mig”. Aquestes desproporcionades pujades contrasten amb el baix nivell d’inflació que anuncien les estadístiques oficials. Certament, un fet destacat de la trajectòria per arribar a complir els objectius de Maastricht ha estat la lluita contra la inflació. L´augment de preus ha estat i és un problema molt preocupant, fins el punt que l’Estat espanyol, després de la crisi del petroli, va arribar a tenir una inflació mitjana del 26% l´any 1977 i es parlava del risc de "sudamericanització" de l’economia, en clara referència al fenòmen de la hiperinflació que van patir països com, per exemple, l´Argentina i el Brasil. La lluita per l´estabilitat dels preus sempre ha estat envoltada de polèmiques, perquè les mesures que els governs proposen per detenir-la no ho han estat del gust ni dels sindicats, perquè mantenen que els controls salarials són un perill pel nivell de vida dels treballadors, ni tampoc dels empresaris, ja què un control de preus obliga les empreses a reestructurar les plantilles ja que, de fer el contrari, no es poden reduir els costos.

Però és clar, una pujada generalitzada de preus produeix un espiral de conseqüències imprevisibles: fa menys competitius els nostres productes a l´exterior, es castiga les rendes més modestes, com les dels pensionistes, es disparen les demandes salarials, etc. I el cas és que un augment dels salaris i les pensions, suposarien una millora aparent si l’estat de l´economia i les finances no poden fer front, excepte que es recorri a més inflació, que suposaria un un cost major que l´augment aconseguit. Perquè com hi ha inflació, el banc central puja el preu del diner (els tipus d´interés), la qual cosa comporta que els bancs comprin el diner més car i elevin el preu dels seus crèdits. Els consumidors gasten menys perquè els crèdits són més cars, i els empresaris, davant la disminució de facilitats creditícies i la baixada del consum, reestructuren les seves empreses amb els inevitables costos socials que això genera.

Curiosament, molts canvis de govern, en especial els originats per un cop d´estat o revolucions, han estat precedits dramàticament, entre altres factors que concurreixen, en un context d´una pujada de preus elevada (sobretot dels productes bàsics) que provoca revoltes populars. Qui hagi afirmat que l´increment dels preus és el pitjor impost dels pobres està carregat de raó. Per tant, s´ha d´assumir la lliuta contra la inflació com una acció primordial de la política redistributiva que permeti, per una banda, als ciutadans conservar el major poder adquisitiu possible de consum, mentre que els empresaris es veuen beneficiats per les possibilitats de guanys que això comporta.


Baldiri Fresnedos