Canvi de sistema polític

És l’enèsim article que veig que el president del Parlament, Ernest Benach, publica a la premsa tot parlant de la necessitat de regenerar la política. “Ja”, va afegir aquesta vegada, amb impacient interjecció. Poques solucions concretes hi aporta, malgrat tot, si no és una subtil referència a la reforma electoral que tothom sap que no és el quid de cap qüestió. Una immensa quantitat de tinta es vessa pels papers de diari parlant de desafecció (com si tot fos culpa dels votants), de divorci entre ciutadans i polítics (com si els polítics no fossin ciutadans), de regeneració democràtica (com si això sol volgués dir alguna cosa) i de crisi del sistema (sense dir-nos en quin o quins dels òrgans i amb quin diagnòstic). Ens falta concretar i ens perdem en generalitats en què tots estem d’acord, depressió col•lectiva i moment d’impàs, amb l’única diferència que el polític hi afegeix l’adjectiu “preocupat”. Els preocupa molt, diuen. Al president Montilla el preocupa especialment la desafecció envers Espanya, i al president Benach el té angoixat la desconfiança regnant. Però qui són els qui van començar a dir-nos, amb els seus actes, que per al benefici del propi partit s’hi valia tot? Que els principis podien passar a un segon pla per a prioritzar les estratègies polítiques? Que pactes contra natura es podien fer senzillament perquè la llei els permet, o que les decisions es prenen perquè ho diu el partit governant i punt (perquè té majoria), o que tot s’hi val per a destruir l’adversari? No són precisament els polítics, i la seva premsa associada, els qui ens han donat a entendre que tot estava en venda i que no hi havia més interessos que els de salvar els culs propis i propers? És estrany, doncs, que la gent hagi decidit fer exactament el mateix?
La revolta que s’acosta no té a veure amb la reforma de la llei electoral ni amb el futur de l’Estatut, ni tan sols amb la previsible victòria de CiU, sinó amb un canvi d’estils i de cares. Ni la llei electoral, ni l’Estatut, ni Mas (per important que sigui aquest canvi, que ho és) no aconseguiran per si sols que els partits deixin de semblar màquines de menjar o màquines d’aconseguir, que les eleccions semblin més una guerra entre meus i teus que no pas un debat de confrontació d’idees i de virtuts, que cada dia més els polítics esdevinguin davant dels ulls generals tota una classe: una classe amb privilegis, i cega i sorda davant de les demandes dels votants. És clar que hi ha excepcions, i és clar que hi ha partits i partits, i és clar que amb un canvi de govern millorarem i molt (en realitats i en estils). Però la revolta que s’acosta no és a curt termini, té a veure amb una certa consciència de classe (amb la consciència que els que no som polítics som una classe secundària o massa sovint oblidada) i té a veure amb excessives contradiccions en la nostra estructura institucional i política. Trencar això demana trencar cares, trencar costums i trencar llenguatges. Consultes ciutadanes? No exactament: mirin Hereu. Humilitat? No ben bé. El que volem no és que vostès canviïn, per molt que desitgem un canvi de govern: el que volem, i el que farem, és canviar-los a vostès en cada oportunitat que se’ns vagi presentant. Renovar per la força aquells que no es vulguin renovar per voluntat pròpia. Partits i també institucions. Preocupin-se tant com vulguin.



Jordi Cabré (article publicat al diari digital de la Fundació Catalunya Oberta)