És possible la independència de Catalunya?

El dia 19 de maig, La Vanguardia va publicar un sondeig de l’Institut Noxa amb els resultats següenst:

- els partidaris de la independència de Catalunya augmenten fins el 37%
- el rebuig a la independència ha caigut quasi deu punts en només any i mig. Entre els votants del PSC, el rebuig a la secessió cau fins al 41%
- els catalans estan convençuts de que l’independentisme evoluciona a l’alça
- I, finalment, que el suport a les consultes sobiranistes segueix creixent i arriba ja al 54%

El context en que s’està produïnt aquesta tendència en augment favorable a la independència l’hem de situar, entre d’altres, en els efectes que estan tenint les actituds involucionistes que aspiren a retallar l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya votat en el seu dia pel poble català legítimament mitjançant referèndum; el desprestigi del Tribunal Constitucional; la sensació d’insatisfacció pel tema del finançament autonòmic; la falta de respostes adequades per afrontat la crisi econòmica, social, institucional i de valors, etc.

Darrerament, una prova més que aquest tema és motiu de debat al carrer, és que el 4 de març d’enguany va tenir lloc el II Fòrum Prat de la Riba, i el tema que s’hi va tractar va ser precisament si és possible la independència de Catalunya. Entre els assistents es va obrir un debat molt ric, amb punts de vista molt diversos. Hi havia qui opinava que als catalans el que ens convé és la independència i prou. Hi havia qui pensava que això no és possible perquè Catalunya en el seu conjunt no estava prou conscienciada per aspirar a tal fita, i es recordava que si entre partits polítics al Parlament és difícil consensuar una llei electoral, ens hauríem d’imaginar el què costaria aconseguir un consens al voltant d’exercir el dret a la autodeterminació del poble de Catalunya. Hi havia qui afirmava que si Espanya ens tractés molt millor les aspiracions d’independència no tindrien lloc.

Però també es van plantejar altres temes relatius que conviden a una anàlisi seriosa, com, d’una banda si es viable la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, o quina mena de règim polític hauria de ser l’ideal si fos el cas, i d’altra banda, que Catalunya ha contribuït positivament en certs canvis positius produïts a Espanya, com el pas cap a la democràcia, les diverses etapes de creixement econòmic que han hagut, la modernització de l’Estat espanyol, l’acceptació de la idea d’Europa i l’autonomisme.

El dia 11 de maig, es va celebrar al Centre Catòlic de Sants una conferència de Jordi Pujol, que portava per títol “IVA. Idees, valors i actituds”. Durant el torn de preguntes, un assistent li va preguntar a l’expresident de la Generalitat, sobre la qüestió de les consultes sobre la independència. Sense mostrar-se contrari a les consultes sinó a favor, també va afirmar més o menys, que seria interessant que tots els catalans reflexionéssim sobre la nostra pròpia història, molt en concret sobre els últims tres segles, i sobre què han donat de sí els intents d’independència de Catalunya, i quins resultats han reportat, per exemple, els successius governs autonòmics sota la seva presidència. Evidentment, Pujol se sent molt satisfet i orgullós de tot el que s’ha aconseguit en termes positius per a Catalunya en diversos àmbits, com el sanitari, el de l’ensenyament, el de la seguretat, etc. Però també ens va venir deixar clar que un no s’ha de conformar amb la satisfacció, atès que encara resta molt a fer, i que a tots, sense renunciar a les nostres pròpies conviccions i consciència nacional, en cal ser pràctics i realistes, i que correspon seguir treballant intensament en la línia de tenir més i major autogovern català i alhora ser molt menys dependents dels successius governs centrals. Potser que hi anem pensant, de tot plegat.


Laura Pons