La iniciativa empresarial

Un tema vinculat a la problemàtica de l´atur és el grau d´il•lusió empresarial que hi ha dins la nostra societat. Cal partir de la base que un país necessita empresaris, perquè està ben clar que la creació de riquesa la fan les empreses, i que a partir de les mateixes és possible contribuir a la funció social i econòmica del desenvolupament i creixement ordenat d´un país. Per descomptat, ser empresari implica tenir vocació empresarial, ja que sense aquest element bàsic no es pot exercir aquesta professió amb èxit. En aquest sentit, el que defineix a un bon empresari és:

- la seva incessant voluntat emprenedora i innovadora
- ser un lluitador incansable
- gaudir amb l´activitat que es fa
- autoconfiança, considerant les pròpies possibilitats i limitacions
- energia i coratge personal
- capacitat relacional i comunicació efectiva

La societat necessita d´empresaris que responguin a aquest perfil que he descrit, i el nostre suport total no els ha de mancar. Conjuntament amb això, no cal dir que el bon empresari ha de tenir un bon domini tant teòric com pràctic d´un concepte que va lligat moltíssim al camp econòmic: la gestió empresarial. Hem de considerar que les grans empreses estan envoltades d´estructures i organitzacions ben complexes, a més, de rebre l´impacte constant de la competència internacional. Per consegüent, una de les condicions indispensables de l´èxit d´una empresa està en la seva gestió. I una bona gestió passa per una adaptació continuada als canvis. Per exemple, una empresa d´automòbils, si vol tenir un gran futur pel davant, no només ha de tenir incorporat un adequat sistema d´accés a la xarxa d´internet, sinó que a més s´ ha de saber fer una bona gestió en el camp del que ara s´anomena comerç electrònic. Perquè és clar, les relacions amb els proveïdors s´han d´optimitzar de tal forma a hores d´ara l´execució d´ordre d´una comanda comporti el lliurament de components i recanvis sol•licitats en el mínim de temps possible, i a un preu raonable. El comerç electrònic és a hores d´ara un incipient mercat d´infinites oportunitats en expansió i desenvolupament constant, que permet multiplicar moltes possibilitats de negoci a través de la xarxa d´internet.

Seguint amb el fil de l´explicació, a nivell molt general, un empresari és aquella persona que treballa per compte pròpia, amb independència de si té o no té treballadors a la seva disposició. El seu objectiu lògicament no és altre que el d´esforçar-se per aconseguir un benefici econòmic com a resultat de la seva entrega, dedicació i decisió de risc, oferint al mercat uns determinats béns o serveis que donin satisfacció als clients que tenen el poder de decisió de compra. Si l´empresari arriba a la conclusió que els seus desitjos es veuen frustrats per factors o motius aliens a la seva voluntat, és evident que la seva empenta deixa d´existir, i per tant també els seu esforç, el seu esperit creatiu així com la seva capacitat d´arriscar-se. De tal forma que la il•lusió empresarial queda en no res i per tant no hi ha activitat econòmica. Si no hi ha activitat econòmica, deixarà d´haver creació de riquesa i inversió creadora de llocs de treball. Per tant, dins d´una societat emprenedora com és la nostra, s´han de fomentar racionalment les condicions que permetin l´impuls de la iniciativa empresarial, de tal manera que ha de deixar de tenir fonament l´estesa idea de que esdevenir empresari sigui més un acte de sacrificat heroïsme que una facilitat.

En aquest bloc s’ha parlat amb anterioritat de la inflació i les seves repercussions. Precisament, per l´empresari és el pitjor de tots els seus problemes. D´entrada l´economia productiva es veu afectada per una triple dependència exterior que la condiciona: la de capitals, l´energètica i la tecnològica. Si a part d´això afegim que si augmenten les despesses generals del negoci, les pressions laborals, fiscals, etc, els costos de producció s´eleven, de tal forma que el preu final dels productes o serveis s´encareix, i per tant s´erossiona la competitivitat i viabilitat d´una empresa. Això deriva en conseqüències i solucions que acostumen a ser dràstiques, com sovint hem pogut veure.

Quan una persona amb veritable vocació empresarial comprova que la seva il•lusió per impulsar una determinada activitat econòmica comporta més sacrificis que no pas respostes positives acceptables, cal reflexionar sobre si l´estructura sòcioeconòmica és propícia per estimular noves iniciatives privades, concretament pel que fa a la creació i manteniment de les petites i mitjanes empreses, perquè la vida econòmica de Catalunya està en la seva major part en mans de gent que treballen pel seu compte, com industrials, comerciants, botiguers, agricultors, professionals de serveis, etc. La renovació de l´empresa petita (que en molts casos és estrictament familiar) és avui també molt necessària si vol subsistir, i cal considerar, entre una multiplicitat de factors, l´evolució dels hàbits de compra dels consumidors. En aquests sentit, també cal dir que qualsevol legislació orientada a la modernització del comerç per adequar l´oferta comercial a la demanda consumidora, haurà de considerar que un deshumanitzat excés de superfícies comercials pot trencar l´equilibri comercial urbà dels municipis. Per tant, la instal•lació del grans centres comercials que es fan als afores de les ciutats ha de ser totalment compatible amb la defensa i protecció del petit comerç tradicional, que tantes aportacions de progrés ha fet al nostre país.

Un factor clau en el desenvolupament econòmic del país és la productivitat. Sense això no hi ha economia que funcioni. Però, cóm és lògic, en un país industrialitzat, la confrontació social entre empresaris i treballadors és un fet innat a la mateixa realitat de la producció. L´augment de la productivitat en el mínim de temps possible és un dels punts que afecten a la relacions laborals i per tant, la concertació social ha d´estar permanentment contemplant solucions que siguin satisfactòries tant pels empresaris com pels assalariats. L´empresa té el perfecte dret al guany i la massa laboral a un salari digne i a unes condicions de treball justes. Això només és possible quan hi ha coneixement, capacitat de diàleg i voluntat d´arribar a acords. Un conflicte que als anys 90 afectava a l´empresa nordamericana Ford ubicada a la localitat valenciana d´Almussafes, posa a les clares la necessitat de comprendre que l´entorn incert, turbulent i competitiu en que es mou un sector industrial com és el de l´automòbil requereix de solucions molt realistes. En aquest cas, calia evitar que una manca de sentit comú o un desacord en les negociacions entre el comité d´empresa i els màxims responsables directius comportés destrucció de 8.000 llocs de treball directes, amb un impacte econòmic sobre la zona de catastròfiques conseqüències: la direcció executiva d´aquesta multinacional estava estudiant alternativament la possibilitat de produir un nou model de cotxe a Alemanya seguint criteris lògics de rendibilitat.

Un tema al qual ja sembla ser que s´està donant solució i que es considera vital pel bon funcionament de l´activitat econòmica i la iniciativa empresarial és el que fa referència a la morositat. Diu molt poc a favor d´un país saber que la manca de pagament de deutes ha estat acompanyada d´una legislació processal civil que incomprensiblement no dona resposta ràpida a aquest fet tan greu. La inseguretat jurídica que afecta al tràfic mercantil és una de les qüestions que més malmeten l´activitat econòmica i comercial a l´Estat espanyol, perquè procurar cobrar a un morós és realment un veritable via crucis. Cal que la legislació contempli mesures més efectives, per tal de que es puguin fer complir amb celeritat les resolucions que condemnin al pagament de deutes, així com l´afavoriment de la localització del morós i dels béns sobre els quals es pot decretar un embargament. Hauria de servir d´exemple com als Estats Units es tracta molt més rígidament i rigorosament aquest problema.



Meritxell Escalante