La política fiscal

La pressió fiscal a l’Estat espanyol ha crescut considerablement i molt depressa als darrers anys, i això motiva queixes entre els generadors de les rendes del treball, alhora que es detecta un important frau fiscal. De tal manera, que molts ciutadans es pregunten que quan és diu que l´economia va bé, es pregunten legítimament, “i com és que la meva butxaca no ho nota?" En resposta a aquesta pregunta trobem el tema de si baixar o no els impostos. Ningú no pot posar en dubte la necessitat dels impostos respecte del bé comú i la solidaritat, però, per posar un exemple, una pressió fiscal elevada fa impossibles determinades accions comercials de gran assoliment.

Cal que assumim que una pujada d´impostos com la que ha succeït durant els últims anys causa més atur que no pas creació de llocs de treball, perquè estimula la desinversió i el frau, alhora que la gent veu disminuït el seu poder de compra per adquirir els béns que produeix una empresa. En aquest sentit, té la seva lògica el plantejament de canviar impostos per ocupació. Això implica portar a terme iniciatives que Miquel Roca ja va exposar en el seu llibre "Per què no. Una proposta catalana per a la modernització de l´Estat" on afirmà fa ja molts anys que: "S´hauria, doncs, de començar a acceptar que certes mesures de reducció selectiva de la pressió fiscal, per afavorir noves inversions, es traduirien en millors agents de recaptació fiscal que el mateix increment de la pressió impositiva".

No és d´estranyar que alhora estem igualment preocupats sobre les quantitats de diners que en impostos paguem els catalans a Madrid i quants en rebem, és a dir: el problema fiscal. Recullo aquí el fragment d´un escrit de Valentí Almirall, un dels primers polítics catalanistes: "Nosaltres sabem guanyar diners, però la gent de Madrid té l´habilitat de fer-nos-els saltar la butxaca, i tots els estalvis acumulats a Catalunya van a parar directament o indirectament a sostenir una cort que malgasta. Una vegada amb el paper d´Estat, l´altra amb les societats de crèdit, l´altra és el Banc Colonial, etc. Sempre fins ara han aconseguit que no ens aprofitèssim per a res dels nostres estalvis. Per tal motiu, Catalunya, que podria ser un jardí de flors, és avui una comarca igual o poc-menys a totes les d´Espanya. Si durant aquests darrers cinquanta anys haguéssim dedicat al foment de millores en Catalunya tan sols una dècima part de la nostra riquesa, fòrem avui l´enveja fins del països més avançats".

Aquí veiem en paraules d´un dels primers polítics catalanistes del segle passat, l´exposició d´un polèmic problema que encara avui no s´ha resolt, i que és de suma importància pels interessos de Catalunya: el finançament autonòmic, tan necessari per fer possible una política econòmica pròpia. I a jutjar pel llarguíssim temps que es porta reinvindicant una solució satisfactòria, no podem fer altra cosa que quedar-nos sorprésos pel grau d´injustícia que pacientment ha hagut soportar el ciutadà català fins ara. Tanmateix, és oportú que els catalans en general i els joves molt especialment, ens preguntem: “¿nosaltres ens hem de resignar a continuar mantenint un dèficit fiscal al qual estem indignament sotmesos des de temps immemorials, i a més que cada cop que es propugna una solució que ens afavoreixi, se´ns tracti d´insolidaris amb la resta dels pobles de l’Estat?”

L´esforç per aconseguir que Catalunya disposi de recursos financers propis i suficients per a desenvolupar-se com a país, ha estat sempre plagat de negatives, incomprensions i fins i tot de tensions per part d´un poder central insensible al que se suma l´espectacular actitud cínica i demagògica de determinats dirigents polítics, que amb el seu llenguatge sovint inciendiari i virulent, acostumen a formular les següents acusacions:

- insolidaritat amb les regions menys desenvolupades d´Espanya
- promoure el separatisme fiscal, i posar així en perill la indivisible unitat de l´Estat espanyol
- espoliar altres comunitats en benefici de Catalunya
- practicar el victimisme, així com el mercantilisme o el xantatge als successius governs centrals dels últims anys sense majoria absoluta a les Corts.

I com va dir el llavors portaveu de CiU al Congrés dels Diputats Joaquim Molins, "quan aconseguies el 15 % de l´IRPF, semblava que els hi treguessis un queixal".
Partint des d´un punt de vista molt més tècnic, els que s´oposen al federalisme fiscal acostumen a exposar com arguments els següents afirmacions:

- tracte desigual dels contribuents
- explotació fiscal d’unes autonomies a altres
- rigidesa en l´atribució dels recursos
- augment de la burocràcia
- complicació de la utilització de l´instrument fiscal en la política econòmica, ja que hi ha una multiplicitat de centres de decisió

Per contra, els que es posicionen a favor d’un tracte fiscal més just, troben les següents avantatges:

- possibilitat d´un més ampli i millor control dels contribuents, doncs gaudeixen de tenir més a prop la seva administració fiscal
- adaptació de la despesa a les necessitats del territori autònom
- major grau de corresponsabilitat fiscal
- garantia de recursos disponibles que, de dependre del poder central, provablement no es tindrien

Fet aquest plantejament genèric, anem a parlar sobre el cas concret de Catalunya. Josep Mirò i Ardèvol exposa detalladament en un capítol del seu llibre "Més enllà de l´autonomia" el problema fiscal que pateix Catalunya. Comença tot dient: "Catalunya té el paper econòmic d´agent finançador de l´Estat espanyol. Aquesta missió es duu a terme per mitjà del dèficit fiscal". Això queda corroborat pel secretari general adjunt de CDC Felip Puig quan afirma que "Paguem més que ningú, un. Rebem menys que els altres, dos. Les inversions de l´Estat són menys que enlloc, tres. Els diners d´Europa ens passen de llarg i van a altres comunitats perquè tenim la mala sort de ser una nació rica en un Estat pobre, quatre. I cinc, paguem el doble que tothom: les dobles xarxes de peatge, de sanitat, d´escola, de tot en definitiva, a Catalunya és on n´hi ha més”.

La situació actual és la següent: les comunitats autònomes de règim comú es financien principalment gràcies a les transferències de participació dels ingressos de l´Estat, de recursos provinents de cinc impostos cedits total o parcialment per l´Estat, i de recursos propis com impostos, taxes i contribucions especials. Unes altres assignacions són el Fons de Compensació Interterritorial, el Fons Social Europeu, el Fons europeus de desenvolupament Regional, així com ingressos de dret privat i el resultat de les seves operacions de crèdit. Mentre que Navarra i el País Basc es financien fonamentalement pel sistema de concertació, que gaudeixen d´una ampla capacitat normativa fiscal que els hi permet obtenir un diferencial de finançament superior al de la resta de comunitats amb règim comú. Tot i amb això, els ingressos rebuts són insuficents per atendre les necessitats existents i més prioritàries com la sanitat. De tal manera que les comunitats es van endeutant.

Entre les solucions per a resoldre aquest tema, dues són les propostes existents: gaudir del federalisme fiscal que disposa Alemanya, o el sistema de concert econòmic del País Basc i Navarra. Ambdues solucions no malmeten el principi de solidaritat.


Estanislau Sarrà