A mi no m’agrada el cinisme

El dia 11 de juny, el president de la Generalitat, el socialista José Montilla, s’adreçà al personal funcionari de l’administració catalana mitjançant una carta. El motiu de la mateixa és explicar la necessitat de retallar els salaris dels treballadors i treballadores de la Generalitat per reduir el dèficit públic, dins del context del que anomenen “Pla d’Austeritat”. Diu valorar molt la feina, la dedicació, els sacrificis, la qualitat, etc. de tot el personal i que a tots correspon un plus d’exigència i exemplaritat. Alhora afirma entendre el malestar per aquestes retallades, però considera que això és una manera de contribuir solidàriament amb els que ho han perdut tot o no tenen feina.

En primer lloc, aquestes paraules d’apreciació positiva del personal al seu càrrec i suposat agraïment per la feina que es fa, no tenen res d’original, ni les trobo sinceres i per tant no em commouen. Se les podia estalviar. Si Montilla fos tan agraït com s’expressa, ja hauria proposat al ministre Corbacho la medalla del Mèrit del Treball per a gent que s’ho mereix més que no pas alguns personatges als que ha lliurat la Creu de Sant Jordi. Recordo quan el llavors president del Grupo Telefònica Juan Villalonga (amic de pupitre d’Aznar) deia paraules semblants d’agraïment i reconeixement als treballadors pels mitjans de comunicació i que el millor capital que tenia l’empresa era el seu “capital humà”, en ple moment en que mentre cobrava un elevadíssim salari que se’l va posar ell de manera descarada i les famoses stock-opcions, es reestructurava la plantilla reduint-la amb acomiadaments, prejubilacions, contractant nou personal amb salaris més baixos, etc., mentre que alguns directius tenien conductes força qüestionables segons informacions de la premsa d’aquell moment i que més val no recordar.

En segon lloc, quan Montilla ens parla d’austeritat, exemplaritat, etc, hauria de concretar exactament a què es refereix, perquè no acabo d’entendre’l del tot o potser aquestes paraules tenen per a ell un significat diferent al que jo interpreto. D’entrada, que això ho digui un president autonòmic que és el que cobra més de tot l’Estat espanyol, impressiona i no precisament de manera positiva pel conjunt dels assalariats. També hauríem de saber exactament quina és la realitat sobre el trasllat a Lleida del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, i tota la despesa que ha comportat i que continua comportant, i si això ha suposat alguna cosa de positiu per l’impuls de la indústria agroalimentària del territori. També saber què hi ha de cert en aquestes notícies que apareixen als mitjans de comunicació sobre voler adquirir per més de 100 milions d’euros un edifici pel Departament d’Acció Social i Ciutadania per la zona del Fòrum de Barcelona, al costat d’hotels de cinc estrelles, i que presumptament sembla guardar alguna relació amb l’assumpte de corrupció Pretoria que s’està investigant, mentre moltes entitats es troben desbordades per poder assistir en roba, aliments i medicines a gent que està passant veritables privacions i penalitats per culpa de la crisi. Sí, així és. Perquè no tan sols es tracta de que hi ha molta gent que no arriba a finals de mes i que està endeutada amb hipoteques immobiliàries, sinó també hi ha més gent que dorm al carrer en recintes de caixers automàtics, bancs de places, parcs i jardins o buscant allò que els hi pugui servir en contenidors de brossa. Així doncs, aquests dos exemples de conselleries esmentats, hauríem de veure què aporten al que s’anomena racionalització de l’Administració, però crec que hagués estat més fàcil haver reestructurat el nombre de Departaments i organismes si de debò es vol avançar en el sentit abans exposat.

Com a ciutadà també em resultaria interessant saber sobre la necessitat de fer tants i tants viatges oficials i de què han servit, molt especialment per part de Josep-Lluís Carod-Rovira com a vicepresident del Govern català, que segons tinc entès ha fet uns 34 en els quasi quatre anys que porta en el càrrec, quasi tants o més en proporció als que va fer el llavors vicepresident George Bush (pare) en l’etapa en que Ronald Reagan era president dels Estats Units als anys 80. Si a tot això afegim la quantiosa i vergonyosa despesa que el l’actual Generalitat governada per PSC-PSOE, ERC i ICV en matèria d’informes per valor de prop de 7 milions d’euros al 2007 (segons el diari El País), molts d’ells inútils i fins i tot ridículs (com aquell que tractava sobre aspectes a millorar de la personalitat de Joan Puigcercós per caure millor a la gent) em fa preguntar-me que entén també José Montilla per autoritat moral, termes emprats per ell mateix en una rèplica sobre el concepte de lideratge que li feia esment Artur Mas durant la sessió d’investidura de la present legislatura. Un altre cosa que reconeixia en aquella sessió era que s’havia de guanyar l’afecte dels catalans. I què es pensa que fent cartes com aquestes se’l guanyarà? Per acabar i per simple curiositat, seria interessant saber cóm està la qüestió dels cotxes oficials i altres mitjans de transport a la Generalitat, ja que a la Gran Bretanya, el recent govern liberal-conservador de Cameron-Clegg es proposa una reducció dràstica del seu ús.

Després de tot això i moltes altres coses que em deixo, (com quantitats de diners en abundant propaganda institucional, l’elevat deute de la televisió pública catalana, o determinades subvencions per a fins qüestionables), només em resta dir que després de tan descontrol en la despesa i d’injustes retallades de salaris dels treballadors de la Generalitat, si a mi una cosa no m’agrada és el cinisme. Sí, el cinisme. I si ell sabés que vol dir tenir dignitat i vergonya, José Montilla es retiraria de l’activitat política. Fora bo que la ciutadania reaccionés dignament i amb el seu vot eviti que Montilla torni a ser president de la Generalitat



Estanislau Sarrà