Podem confiar en Mariano Rajoy?

Llegint el programa electoral amb que es va presentar Mariano Rajoy pel Partido Popular a les eleccions generals de l’any 2008, em van cridar l’atenció els seus principals objectius. Pel que fa al que descriuen com a “objectiu número 6”, el Partido Popular es proposa “convertir a Espanya en una de les cinc principals economies del món”. Seria interessant que analitzéssim amb deteniment aquesta magna aspiració.

Durant els mesos previs a les eleccions de l’any 2008, diversos mitjans de comunicació ja informaven que l’Estat espanyol estava en una crisi econòmica de greus conseqüències. Una crisi, que si bé era motivada per factors d’ordre internacional, no deixava de ser, segons definició d’un important economista, una crisi “made in Spain”. El govern socialista del president Rodríguez Zapatero, negava l’evidència, i només afirmava que Espanya estava en un temporal procés de desacceleració de la seva economia. Fins i tot un rellevant banquer espanyol, Emilio Botín, donava suport a aquesta impressió tot dient que el que li passava a l’economia espanyola era tant passatger com un “simple refredat d’un nen”. És més, segons els socialistes, no havia motiu per a tanta preocupació i que arribaríem a aconseguir la plena ocupació.

Ara bé, si els actuals governants socialistes transmetien un diagnòstic totalment equivocat en plena campanya electoral, hauríem de valorar què és el que expliquen els opositors populars pel que fa a la crisi, i les seves receptes per sortir-ne de la mateixa. A primera vista, plantegen coses genèriques en les que podríem estar tots d’acord, com millorar la competitivitat, promoure inversions, generar confiança, fer reformes, estabilitat pressupostària, rigor en la gestió de la despesa, millorar l’educació, apostar per la innovació, reduir impostos, crear i modernitzar les infraestructures, aconseguir la plena ocupació, etc. I per donar compliment efectiu a aquests magnífics propòsits, Rajoy fitxa a Manuel Pizarro, que seria el seu ministre d’Economia i Hisenda, si arribés al poder. Per si algú no recorda qui és aquest senyor amb que Rajoy volia aconseguir que Espanya fos una de les cinc economies millors del món, Pizarro havia estat president d’Endesa, i va ser qui es va oposar a que Gas Natural, participada per la Caixa, tingués el control d’aquesta important empresa d’energia elèctrica. També Pizarro va cobrar cert relleu en un debat televisat contra Pedro Solbes, llavors ministre d’Economia, en que exposava la seva impressió sobre la realitat econòmica espanyola. El cas és que quan Rajoy no guanya les eleccions del 2008, Pizarro passa a ocupar una posició marginal com a diputat del Partit Popular, fins dimitir a principis del 2010, i retirar-se de l’activitat política. En tot cas, és Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda amb Aznar, el responsable dels assumptes econòmics el PP.

Seria interessant saber si el Partit Popular, en funció de les circumstàncies actuals, manté aquest propòsit de convertir Espanya en una de les cinc primeres economies del món. Ara bé, atès que Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, ens han volgut fer creure que érem més potència econòmica del que realment som; atès que Rajoy, d’acord amb el seu grandiloqüent programa electoral, no volia menys per a ell i per a Espanya; atès el fracàs del candidat Pizarro i que Rajoy és recolza ara en un ministre d’Aznar; atès que els municipis de Madrid i València regits pel PP, són un exemple perfecte de sobreendeutament en comptes de control de despesa i austeritat, i per acabar, que no es veu en Rajoy la fermesa necessària per combatre i acabar amb els greus casos de corrupció que afecten al seu partit, com l’assumpte Gürtel, no em crec de cap de les maneres una ambició que té més de il•lusòria o quimèrica que de realista, ja que s’ha de ser molt optimista i un magnífic governant per poder fer d’Espanya una potència com Estats Units, Japó, Alemanya, França o el Regne Unit de la Gran Bretanya. Això és una prova més de que Mariano Rajoy, tot i la seva llarga trajectòria i experiència política, no és un dirigent polític capaç que demostri tenir ni les qualitats ni la credibilitat suficient per ser president d’un govern. A part que com a catalans no ens d’oblidar que Rajoy es va oposar frontalment a la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, fent que el seu partit presentés un recurs d’inconstitucionalitat que encara genera força polèmica, i que en unes declaracions als mitjans de comunicació, va expressar que la Generalitat de Catalunya només ha de servir per fer carreteres i poca cosa més.

Per això puc entendre perfectament que a Jordi Pujol que no li agradi tampoc Rajoy.

Fidel Guerau