“Ara toca Mas”

Entrevista a Pasqual Maragall publicat al núm. 4 de la revista MésCat:


Com va la Fundació Pasqual Maragall?
Bé, tot i que la situació de crisi també ens està afectant. De tota manera, estic content perquè ara fa poc hem signat el contracte per fer un centre d’investigació i recerca molt important, que s’ubicarà al costat de l’Hotel Vela.

Crisi econòmica a banda, hi ha més conscienciació sobre la malaltia que temps enrera, no creu?
Això sí. Fins fa poc era una malaltia amagada, fins i tot pels propis familiars. Això ha
començat a canviar.

I les investigacions?
No avancen gaire. L’Alzheimer el provoca una proteïna, Beta-amioloide, que es col•loca entre neurona i neurona i impedeix la comunicació entre elles, a la llarga porta
a la pèrdua de memòria i orientació El dia que es pugui eliminar aquesta proteïna
haurem trobat la solució.

Com ha vist el procés de l’Estatut fins la sentència del Tribunal Constitucional?
És una situació ben absurda. Al 2003 vaig entrar de President, al 2005 el Parlament
va aprovar l’Estatut per àmplia majoria, va passar pel Congrés i Senat i un referèndum,
i quatre anys més tard un tribunal diu que no és constitucional. Des de Madrid no s’ha vist, però han aconseguit que l’oposició entre Catalunya i l’Espanya centralista sigui encara més impossible d’arreglar. Jo sempre he estat federalista, d’un federalisme diferencial. I, en fi, no hi ha hagut manera. Cada vegada que hem intentat que s’accepti una Espanya plural, en la que Catalunya estigui còmoda, no ha estat possible. I una de les conseqüències és que la gent ha dit prou.

I ara què?
I ara què? En la història de Catalunya hi ha hagut dos posicions extremes. Una, la del
“no acatem” de les proclamacions independentistes. I, l’altra, la del “tancament de caixes”, promoguda pel Dr Robert, alcalde de Barcelona i persona conservadora. En
aquest moment no sé si serà possible però potser es podria provar.

Sociològicament la societat és més sobiranista...
És més sobiranista, però crec que el que hem de fer és un canvi de dimensions perquè
el que hi ha al món són unions: Estats Units, Mercosur, Índia, Xina, i també hi ha
la Unió Europea. I aquest hauria de ser el nostre espai polític. Tenim bandera, himne,
moneda. Som europeus. Tant a Amèrica com a Europa hi ha diversitat, però a
Europa, a més, hi ha tradicions històriques. Per tant, és més difícil la Unió Europea que l’americana, perquè hauria de tenir més poder per ella mateixa, però també és més rica. Si s’arriba a aconseguir, és millor

Existeix un debat sobre la manca de lideratges. Què n’opina?.
És una cantarella permanent difícil d’evitar. En època de crisi el pessimisme augmenta. No obstant, també crec que les èpoques de crisi són bones perquè cauen les coses que tenen poca consistència. Tot és més difícil però el que aguanta té més valor.

Quina lliçó li donaria als polítics actuals?
Tenir tres o quatre coses clares. La primera de totes i principal, qui som i on som. Som
una nació dintre d’un estat que té cada vegada menys competències. Els estats europeus s’han d’anar acostumant a ser com els estats americans, com Iowa, Michigan, on l’important és la unió.

Què es quedaria de cadascun dels països en els que ha viscut?
Nova York, la capital del món. Roma, la història. Allà va néixer el Tractat de Roma, el
catolicisme... i França, la poesia, la cançó.

Quina és l’etapa més feliç de la seva vida?
La joventut i la maduresa. A la joventut es produeixen canvis que et marquen per a
tota la vida. I a la maduresa ho tens tot fet i en gaudeixes més. Quan ets més jove tens
més força però més patiment. Quan ets més gran, menys força però més serenitat.

Pensava que diria Barcelona’92
Ah! Bé, ha quedat com una data històrica, però no ens hauríem de quedar sempre
amb la mateixa.

Satisfet de la recuperació de l’Àrea Metropolitana?
És molt important i, a més, aprovat per tothom al Parlament. Significa el reconeixement
per part de Catalunya que té una capital que no és l’estricta ciutat de Barcelona, sinó una aglomeració urbana de tres-quatre milions d’habitants, cosa que es necessita per ser algú al món. Si no tens una gran ciutat, el país pateix. I si el país per defensar-se de la ciutat -i això va passar amb el nacionalisme català que va tenir por que Barcelona es mengés Catalunya- no és capaç d’admetre que la ciutat és important,
perd un jugador bàsic, perd el davanter centre.

Es considera un animal polític?
En el bon sentit de la paraula, sí. Expolític, no “ecs” de fàstic, eh?

Quin país desitjaria pels seus néts?
Aquest. Això que veus aquí, l’Empordà.

Quin missatge li donaria a Artur Mas?
Crec que guanyarà perquè toca. Artur Mas, que és un home intel•ligent i preparat, tenia abans un problema de gest, que es diu. Ara s’ha amorosit, penso que sap somriure més i això l’afavorirà probablement. I després, el gran avantatge que té és que ara toca perquè ja fa molt temps que els altres governen. I espero que ho faci bé.