El PSC, a remolc de CiU

Totes les enquestes electorals publicades fins a la data -també la d'El País d'ahir diumenge- pronostiquen una severa davallada dels partits que conformen el tripartit, especialment significativa en el cas del PSC -sobretot en la d'El País d'ahir. Coincideixo en la prudència que es demana des de CiU a l’hora d'interpretar l'abast real d'aquests pronòstics, atès que, entre d'altres coses, queden encara molts dies per a la celebració de les eleccions i el nombre d'indecisos es manté encara en un xifra moderament alta. Per tant, cal continuar treballant en la mateixa línia que fins ara i no deixar-se endur per eufòries precipitades que podrien fer-nos creure que ja tenim el blat abans que no estigui, definitivament, al sac.

De tota manera, em crida especialment l'atenció les giragonses tàctiques del PSC en aquestes setmanes de llarga precampanya. En efecte, d'ençà del recanvi en la direcció de campanya d'aquest partit, la pretesa línia pròpia que se'ns va anunciar que seguiria brilla per la seva absència. El PSC va totalment a remolc de les circumstàncies, variant les seves posicions tradicionals segons com bufa el vent i, particularment, segons allò que diu o fa CiU. En aquest sentit, cal interpretar aquests moviments erràtics com un intent desesperat per intentar connectar amb un electorat que li dóna l'esquena i com un símptoma clar d'una desorientació que va més enllà de la demoscopia.

Des del meu punt de vista, el PSC està tocat psicològicament a causa d'una perspectiva que se li fa difícil de pair: el fracàs estratègic del seu projecte polític. I per això, sense una línia pròpia definida, van a remolc de CiU. Els fets (aquests sí) són clars: al missatge de canvi impulsat per la federació nacionalista, responen amb un canvi real d'escassíssima credibilitat; de la secular negativa a fer debats televisius cara a cara passen ara a l'acceptació pública de realitzar-los, després de la insistència d'Artur Mas en aquest sentit; tant defensar aferrissadament les pressumptes virtuts de la reducció a 80 km./hora de la velocitat en els accessos a Barcelona, i ara prometen revisar-la. Vaja, tot un seguit de contradiccions que no s'expliquen si no és com a resultat d'un profund desajust psicològic col•lectiu.

Sempre és d'agrair que l'adversari rectifiqui i s'avingui als teus postulats. Però després de tants anys d'insultant prepotència institucional i de falses lliçons de superioritat moral, aquestes retractacions no poden explicar-se sense tenir en compte allò que anomenaríem -amb permís de John Carlin- el factor humà. Ningú no es pot creure que els casos esmentats, i d'altres que de ben segur veurem properament, siguin el resultat de profunds debats ideològics ni d'anàlisis serenes per part dels dirigents del carrer Nicaragua. Són, simplement, respostes a la desesperada davant d'un final que s'albira a l'horitzó i que costa d'acceptar.

Diuen que s’aprèn més de les derrotes que no pas de les victòries. Jo no posaria la ma al foc per la validesa universal d'aquesta màxima. Tenim exemples ben propers d’abnegada obstinació en l’errada permanent, no? Jo prefereixo aquella altra dita que diu "l'home intel•ligent aprèn dels seus propis errors; el savi aprèn dels errors dels altres".


Xavier Altadill