Elogi de la política

Josep Pla, gens procliu al separatisme però agut observador de la condició humana ( i política) mantenia que hi ha dos tipus de polítics: els que parteixen de la idea de com ha de ser la societat i els que parteixen de com pot ser la societat. Els primers suplanten la realitat, la substitueixen per una abstracció agradable, i els segons parteixen de la realitat i a partir d’ella la milloren. Òbviament, els primers transporten la gent de l’eufòria més escumosa a la frustració més aguda; i els segons, sense tanta pirotècnia, assoleixen fites segures i realitzables.

Ve a tomb aquesta reflexió arran del fals i cínic debat sobre si CiU ens durà a la independència. Aquest dubte ofensiu no fa més que confirmar allò que, també Pla predicava d’alguns polítics: la poesia d’alguns catalans és la Política; es situen en ideals borrosos, en vaguetats sistèmiques i, a la primera contrarietat, desencant i histerisme.

Si algú pot dur-nos a la mateixa independència és l’Artur Mas i CiU; i argumentar-ho és tant senzill d’explicar com difícil d’entendre per alguns anomenats independentistes.

Siguem seriosos: per qüestions purament d’àlgebra, a la independència (o allà on sigui) ens hi durà aquella força política que tingui més representació política i institucional. I aquesta força es diu CiU, com pronostica tothom (i necessita tothom). Aquest raonament, tant infantil com simple, resulta exòtic per alguns saltataulells amb estelada.

Però si superem l’argument purament numèric, ens trobarem amb altres arguments encara més abassegadors : per arribar a la plena sobirania, a la independència, a Ítaca o l’estació de França, primer cal, sense cap mena de dubte, saber on volem anar i després, de manera subtil i fina, com qui no vol la cosa, plantejar-nos com hi podem arribar i, més finíssim encara, si podem arribar-hi. Aquest ball de proposicions i adverbis no és erm ni estèril; és la clau de volta de la catedral. Sense ells, l’edifici cau (com tantes vegades).

Aquest plantejament, tant simple i cruel, també ve a confirmar que per arribar a la primera estació o a l’última cal POLÍTICA; Política en majúscules; mètode, complicitats, força social, aliances, seguretat en la ruta, bons guies i superar estacions; i l’Artur Mas i CiU són els homes i son les sigles.

Algú sensat pot pretendre arribar a la plenitud nacional a partir de minúsculs grups?

Algú conscient pot preveure la independència sense una majoria social darrera?

Algú serè pot imaginar una Catalunya sobirana només perquè en una tertúlia d’amics hom ho pronostica?

No i cent vegades no! A les aspiracions nacionals s’hi arribarà per la política i la política és, com diu Cambó, construcció.

Sobren retòriques almogàvers i polítics microscòpics. Sobra miopia política i falta intel•ligència.

Però l’argumentari encara té més mostres. La ingenuïtat d’alguns profetes de la independència és perillosa, per perversa i falsa: plantejar la conquesta de la independència com aquell que va al supermercat, l’agafa i marxa és voler condenar-la a l’estrèpid. Algú creu que ens ho posaran fàcil? Algú creu que els “mètodes” Companys 1934 i Macià a Prats de Molló són la sortida? Per això, Mas és l’home i CiU les sigles.

La fita sobiranista necessita política però necessita estil, maneres, elegància i forma. Jugar a revolucionaris de taverna només amb eslògans publicitaris és endinsar-nos en la decepció i liquida l’esforç de tota una generació. Sobren perífrasis i hipérboles; calen métodes i majories.

L’independentisme de migdiada ha demostrat un gran capacitat retòrica però una nul•la capacitat d’articular majories socials. Asseguts a la butaca esperant que arribi el dia D és, senzillament, no desitjar la plenitud nacional. Per això Mas és l’home i CiU les sigles. Poques mitgdiades i si arremangar-se.

Que l’Artur i CiU ens duguin a la plenitud nacional depèn, essencialment, de la majoria social que li doni suport. Aconseguida la majoria serà l’hora de les exigències i de passar comptes, però a dia d’avui només hi ha la Solució Artur; la resta són artificis pirotècnics per a públic infantil.

En política cal ser fort: N’hi ha prou de semblar feble per a esdevenir-ne immediatament. Per això, Artur Mas és l’home i CiU les sigles.

I una última advertència: Espanya no ens posarà les coses fàcils. Mai. Però a través de l’art de la política, la bona política, aconseguirem el premi. Ens diran que no, que mai, impensable, innegociable.... Però ens la donaran. Perquè la política és l’art del possible i com va dir el Conde de Romanones: “jamás, jamás, jamás !!! Y cuando digo jamás quiero decir en estos momentos”. I sinó, el temps!

Sr. Permanyer.