La necessitat dels debats televisats

Artur Mas va declarar ahir a RAC1 que estava obert a fer els debats cara a cara per televisió amb José Montilla que li proposessin. Com sabem, la televisió és un mitjà clau en l’activitat política. El que no semblen estar d’acord els analistes, és si els debats entre els candidats principals de les diverses formacions polítiques que es presenten (normalment els que tenen representació parlamentària), són tant decisors aquí com ho són, per exemple, als Estats Units. De tota manera, segons l’opinió d’experts en el tema, asseveren que, des dels famosos debats entre Kennedy i Nixon, el telespectador aprecia més la personalitat i la forma en que s’expressen els candidats, que no pas les afirmacions fetes i els continguts dels programes electorals. Tot apunta a que l’audiència d’aquests debats és normalment gent interessada i que majoritàriament ja té decidit el vot, però no s’ha d’oblidar que hi ha un sector que encara no s’ha definit, que és precisament un dels objectius a aconseguir per part de cada candidat.

No obstant, crida l’atenció que mentre als Estats Units és costum des de fa dècades que els candidats assisteixin a debats entre ells, tant a Catalunya com a Espanya això sigui una pràctica poc habitual, que ve precedida d’un altre debat, en concret sobre les condicions negociades entre els partits sobre aspectes de detall: el lloc que ocuparan els candidats, si ho faran dempeus o asseguts, el nivell d’alçària de les cadires, la il•luminació dels focus, els temps d’intervenció, en quines cadenes de televisió es celebraran…detalls aquests que interessen més als directors de campanyes i als candidats que no pas als ciutadans telespectadors. I no oblidem que si els dos grans partits estatals, acorden celebrar debats en la televisió pública, els partits amb menor representació parlamentària exigeixin també participar en els mateixos.

Artur Mas, amb un any d’antelació a les eleccions catalanes del 2003, ja va oferir reiteradament fer debats en televisió, cara a cara amb el candidat socialista Pasqual Maragall, el qual no va aceptar-ho mai. I com a molt, Maragall només es va atrevir a fer un cara a cara amb Mas davant José Antich, director de La Vanguardia, sense transmissions de televisió o de ràdio, i el contingut del qual es va publicar íntegrament en aquell mateix diari. L’any 2006, la resposta negativa es va reproduir, però aquest cop amb José Montilla. Tant Maragall com Montilla només han acceptar la realització de debats en presència de la resta de formacions polítiques amb representació parlamentària, mentre que a altres indrets com a l’Estat espanyol (González-Aznar, o Rodríguez Zapatero-Rajoi) o Andalusia (Chaves-Arenas), s’han celebrat debats entre els candidats de les dues formacions de major representació a les seves respectives cambres legislatives. En resum, si l’exercici debatre entre candidats (contrastar idees, programes, opinions, etc), és necessari per millorar la qualitat de la nostra democràcia, cal que ens hi esforcem en superar aquest dèficit que tenim arrelat.


Enric Santisteban