Les precampanyes i les campanyes electorals

Ara que finalment el president de la Generalitat s’ha dignat a fer pública la data de les eleccions, resulta pertinent recordar unes paraules de Julián Santamaria, director de l’institut Noxa (el que fa les enquestes de “La Vanguardia”): “Les campanyes electorals són tan breus a Espanya, que hem de recòrrer a la paraula precampanya per afegir a la seva definició oficial un periode de temps complementari que s’obre, en la pràctica, amb la convocatòria de noves eleccions”. Preguntar quan acaba una campanya electoral potser sigui fàcil de respondre, però quan comença sembla que és més complicat. Si ens atenem a la legalitat, és evident que podem donar perfecte resposta a la pregunta, però si considerem la realitat, podríem dir que, en democràcia, d’una manera o d’altra, els partits estan en campanya electoral permanent. Evidentment, que en plena precampanya i campanya, els partits i coalicions que concorren a unes eleccions, desenvolupen els seus plans de màrqueting polític, amb els seus corresponents estudis de l’electorat, missatges i compromisos a difondre, eslògans, promoció i distribució publicitària, convocatòria de mítings i discursos, entrevistes i debats en mitjans de comunicació, mobilització de militants i simpatitzants, etc.

Aquests períodes específics, precampanyes i campanyes, si els entenem com les setmanes o mesos previs a la celebració dels comicis, acostumen a estar marcats pels esdeveniments tant d’ordre interior com exterior i que a l’elector poden condicionar-li el sentit del seu vot. Sobre l’opinió que té el ciutadà de les campanyes en general, hi ha per a tots els gustos. Per uns són interessants perquè consideren que així tenen l’oportunitat de conèixer als líders de les formacions polítiques i les seves propostes programàtiques, i per altres, pensen que suposen una despesa de costos considerables perfectament reduïbles, a més que creuen que hi ha poc contingut informatiu i massa atac amb crítiques i desqualificacions, i fins i tot joc brut, entre adversaris. Sobre el tema de la despesa que generen, val a dir que el mòbil i l’Internet estan revolucionant la comunicació amb els votants, fins al punt que experts pronostiquen que no seran necessàries en un futur els rètols publicitaris que es veuen als espais públics.

Teòricament, aquests períodes especials de temps previs al dia de la votació, haurien de ser motiu, com a mínim, d’interès general per a tot ciutadà amb dret de vot, analitzant i valorant els diferents candidats, els partits, els idearis i programes, trajectòries, etc. I no cal dir, que la feina dels polítics actius en les campanyes, no solament és la de captar el vot intentant transmetre una imatge de simpatia, sinó d’informar constructivament de què es pensa fer en benefici del poble, sense negar el dret i deure que tenen tots a expressar les seves opinions sobre el que no han fet bé els altres, però presentant alternatives prou convincents. La coneguda tendència de publicitat negativa és una de les causes que generen desconfiança en les institucions, i que provoca un distanciament entre el ciutadans i els polítics, aspecte aquest que suposa un problema de certa consideració per a una democràcia.

Segons alguns experts en màrqueting polític, una cuidada imatge estètica i escènica de segons quins candidats pot sumar vots, i valoren l’estil de roba emprada, la combinació de colors i els pentinats com a factors determinants. En aquest sentit, un aspecte de les campanyes que no deixa de semblar un xic còmic és el retocs que alguns candidats es fan en les seves fotografies en anuncis publicitaris i propagandes, per tal de projectar una imatge més jovial, més dinàmica, més prima, amb més cabell, o el detall de tallar part del cap als que acusen certa calvície, o somriures forçats, etc. L’operació de Pepiño Blanco, per més que la disfressin de raons mèdiques, no és res més que un clar exemple d’això.

Dins de les campanyes, els mitjans de comunicació ocupen un paper de reconeguda importància, i molt especialment, la televisió, sense menystenir, com he afirmat anteriorment, que l’ús de l’Internet i pàgines web va també adquirint creixent protagonisme, sobretot en les generacions joves, ja que les noves tecnologies de la informació, sens dubte, fomenten la interactivitat i la participació ciutadana. Això suposa un avenç positiu atès que comporta una major democratització en la comunicació, en benefici sobretot d’aquells ciutadans més formats i capacitats, i amb el seu propi sentit crític.

Una tendència que s’observa en les darreres campanyes electorals és, d’una banda, l’oferiment d’un seguit de compromisos electorals com si d’una subhasta es tractés, en termes de reduccions fiscals, creacions de llocs de treball, inversions quantioses en infraestructures, creació de places de bressol, etc, com si hagués una competició entre candidats a veure qui demostra ser més generós i més audaç en voler captar l’atenció del possible votant, contribuint així a augmentar el descrèdit de l’activitat política. Aquí, de nou, els socialistes poden donar classes: ja veurem en què queda el viatge de Montilla a la Xina i el pressumpte compromís amb la fàbrica d’automòbils Chery...


Baldiri Fresnedos