Un país cansat, un govern agònic

El final de les vacances acostuma a tenir un cert regust amarg. D’una banda, es deixen enrere dies de descans i de lleure però, de l’altra, el cuquet de la rutina ja ens comença a rossegar per dins. És també un temps en el qual sovint ens fem alguns nous propòsits per a millorar la nostra feina o la salut pròpia i la dels nostres. Ens agrada encarar la temporada amb optimisme a causa, potser, del record present d’una vetllada feliç d’agost. Tot i que normalment el que acaba passant és que les coses són prou igual que abans, i els nostres desitjos i les millors voluntats queden inevitablement oblidats pocs dies després.

En certa manera, això és el que ens ha passat als catalans aquest estiu. I ara no parlo de qüestions personals, sinó de la nostra condició de ciutadans d’un país que esperava el retorn de les vacances per a materialitzar una necessitat compartida per (gairebé) tothom: un canvi polític i un nou projecte per Catalunya. Però no. L’encara president de la Generalitat ha decidit, en funció de la potestat que la llei li atorga al respecte, allargar el seu mandat fins al límit. Quan pràcticament tota l’opinió pública ha donat per acabada l’actual legislatura –d’ençà la sentència de l’Estatut, com a mínim-, ell ha decidit que encara no n’hi ha prou. Que encara pot escurar les restes d’una gestió que ningú no sap trobar, per tal d’intentar, per la gràcia de no sé qui o no sé què, evitar l’inevitable: el seu relleu com a president del nostre país.

Resulta incomprensible a ulls de qualsevol persona mínimament ben informada que algú pretengui remuntar en unes setmanes el fracàs de tota una legislatura. ¿Recordeu aquella fotografia de principis de novembre del 2006 de la signatura d’aquest “artefacte inestable” (Ernest Maragall, dixit) anomenat Tripartit? ¿I recordeu també la llista inversemblant d’objectius que els seus autors deien que assolirien per tal de fer avançar Catalunya?

La situació econòmica, nacional i social d’avui és molt pitjor que la de fa quatre anys. Això no es pot negar. I pretendre ara revertir-la a corre-cuita per intentar presentar a la ciutadania un balanç de govern ple d’èxits de cartró pedra no només és un exercici de cinisme de magnituds còsmiques, sinó que evidencia uns interessos que ben poc tenen a veure amb les necessitats reals dels catalans i les catalanes. Sí, José Montilla només vol guanyar temps per frenar la gran patacada que totes les enquestes preveuen al Tripartit en general, i al PSC en particular.

L’horitzó d’una tardor marcada per les eleccions al Parlament haurà d’esperar a les portes de l’hivern. Però l’onada de canvi que es viu al carrer és irrefrenable. Catalunya necessita un canvi. Un canvi del model de gestió, un canvi de projecte, un canvi d’objectius compartits. Com diu el professor Daniel Innerarity, “una societat política és una comunitat d’actors, de ciutadans que actuen conjuntament, i no una simple agregació d’individus que viuen els uns al costat dels altres i es reparteixen un bé que se suposa comú.” I el Tripartit no ha estat sinó això, una agregació insípida de partits que han mirat més per ells que no pas per la col•lectivitat a la que deien servir. Aquesta no és la manera de fer créixer un país. No és la manera tampoc de plantejar-se reptes de la importància dels que s’exigiren a la manifestació del 10 de juliol. Ni encara menys la manera de superar la greu crisi econòmica que patim.

Montilla necessita temps, però Catalunya no pot esperar més.


Xavier Altadill