Missatge de benvinguda

Sigueu benvinguts al bloc de la Casa Gran del Catalanisme de la Ciutat de Barcelona. Aquest espai està pensat per a contribuir a la reflexió i al debat sobre l'abast i el futur del catalanisme al segle XXI, convidant a tothom a cercar el màxim consens social i nacional que faci possible l'avenç del país en tots els ordres.

L'àmbit territorial d'aquest bloc se circumscriu a la ciutat de Barcelona, però tota aportació constructiva, vingui d'on vingui, serà ben rebuda.

dimecres, 12 de gener del 2011

PS-QUÈ?

Infravalorar l’adversari no només és desaconsellable, com demostra la desfeta d’un tripartit que va menystenir la capacitat de resistència convergent, sinó que a més és una manca d’estil impròpia de les formacions sòlides. Tenim un tripartit greument lesionat, però això no significa que les coses no puguin canviar: cada dia refer-se és més ràpid, canvien els rumbs a una velocitat sideral, els partits remunten o es desfan en el desconcert en qüestió de mesos. Només fa un any i mig, a CiU hi havia seriosos dubtes que el rumb marcat fos el correcte i que hi hagués veritables forces per a provocar el canvi. El PSC ha quedat molt malferit, amb una pèrdua de nord molt considerable, però no hi ha com una bona patacada com per a invertir la direcció. Com més gros és l’accident, més possibilitats de prendre consciència de la situació. Més flagrant, més clar, més identificable. El mal del PSC encara és cosa de discussió, però sens dubte la gravetat del moment viscut pels socialistes els apressa encara més per a redreçar-se. “Trobar l’ànima”, en diuen: a CiU, quan van perdre el poder, en deien “refundar el catalanisme”. Són moments de filosofia, d’acostumar els ulls a la foscor i de trobar el primer esglaó dins del pou. Són moments importantíssims, en les persones i en les institucions. Per això el procés que viurà aquest any el PSC marcarà la propera dècada política: no sembla que la reflexió a ERC, en canvi, estigui anant a la mateixa velocitat.


L’ànima del PSC: en resum, encara no sabem exactament com pensen els socialistes. Ni els catalans ni els d’enlloc. Sí que sabem que responen a un cert dogmatisme que els fa necessari acontentar determinat públic ben sovint, ja sigui provocant l’Església catòlica o instaurant subsidis poc eficients. Però no sabem què vol dir ser socialista a aquestes alçades de la història, i en el cas català es complica perquè la resposta a l’eix nacional del debat és, per part del PSC, una simple “preocupació per la desafecció entre Catalunya i Espanya”. En el debat local, per exemple a Barcelona, l’esgotament del model després de més de 30 anys també és notori. No és cosa d’Hereu o no Hereu, és cosa d’inexistència de renovació ideològica, de maneres de fer i de polítiques. El té un socialisme confús, un catalanisme discutible i una política municipal encallada en el passat. Governar implica tenir contradiccions, però no fins al punt de rebaixar la capacitat renovadora del partit fins a l’encefalograma pla. Ningú no sedueix res ni ningú amb simples demostracions de poder. Ni amb apel·lacions als orígens andalusos, ni mostrant el carnet d’herois de la classe obrera. Han passat de moda. És de preveure que el PSC es transformi en tota una altra cosa, i és el millor que els podria passar.

Jordi Cabré (article publicat a El Singular Digital, 12/01/11)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada