Casa Gran del Catalanisme Ciutat de Barcelona

“Decàleg per a Nou Barris” de Xavier Trias

2011-01-20T00:40:00.002+01:00

1.- Nou Barris, la nostra causa. Nou Barris és més que un districte, i volem que ho sigui encara més. Nou Barris és la nostra causa. Les persones que vivim a Nou Barris estem orgulloses del que hem construït. Tot ens ho hem guanyat treballant i lluitant cada dia, tots junts. Aquesta és la nostra identitat que ara volem potenciar.
2.- Nou Barris, on l’èxit de les escoles és sinònim d’èxit de tothom. Hem d’ajudar encara més als mestres. Cada fracàs escolar és un fracàs de tots nosaltres. Disposem de centres de referència en Música, Hostaleria, Disseny, Restauració i Circ. Hem d'oferir varietat, oportunitats i un compromís d'assessorament i orientació a famílies i alumnes.
3.- Nou Barris, feina, emprenedors i empresa. Nou Barris esdevindrà un dels pols de desenvolupament de Barcelona, un generador de feina. Volem que a Nou Barris el desenvolupament arribi a tothom. Ho farem potenciant l’emprenedoria, fent que les empreses s’instal•lin als nostres carrers.
4.- Nou Barris de comerç i de serveis. La recuperació del sector comercial ha de ser una prioritat. Cal mantenir i potenciar els actuals eixos comercials: Fabra i Puig, Pi i Molist, passeig Verdum i Via Júlia, així com els mercats municipals. Cal també elaborar un pla específic pel teixit comercial dels carrers dels barris.
5.- Nou Barris, motor de regeneració urbana. Nou Barris serà un dels pols d’implantació del nou urbanisme proposat per CiU a Barcelona, basat en el concepte de REGENERACIÓ urbana. Des de fer que la natura entri als nostres carrers i a les nostres places, fins a posar al dia els edificis construïts durant els anys seixanta i setanta implantant solucions energèticament punteres.
6.- Nou Barris, carrers segurs, tranquil•litat per a tothom. Cal assegurar la convivència als nostres carrers. La tranquil•litat és un bé a potenciar i a compartir. Cal que tothom pugui passejar tranquil, obrir la botiga tranquil, entrar i sortir de casa tranquil. Per això fa tants anys que defensem la Guàrdia Urbana de barri.
7.- Nou Barris, per la creativitat i la cultura. El principal patrimoni cultural de Nou Barris són les persones. La riquesa artística del nostre districte és única, diversa, variada, cosmopolita. Cal situar Nou Barris també entre les ofertes culturals de Barcelona. Hem d’aconseguir que ciutadans d’altres districtes es desplacin al nostre a gaudir de la nostra creativitat.
8.- Nou Barris, un districte pendent de donar-se a conèixer. Farem que es valorin adequadament espais d’interès indiscutible com El Parc Central de Nou Barris, el Fòrum Nord de la Tecnologia, l’Ateneu Popular, els nostres eixos comercials, les antigues masies, els refugis antiaeris, el Rec Comtal, el castell de Torre Baró i la Serra de Collserola, que han de formar part de l’oferta patrimonial i identitària de Barcelona.
9.- Nou Barris, el districte de Collserola. Volem fer de Collserola un espai de desenvolupament personal, social i econòmic, adequant camins i corriols, i els espais en els que s’hi pugui caminar o anar en bicicleta.
10.- Nou Barris, el districte per a totes les edats. Petits, joves, adults i gent gran, tothom ha de tenir el seu lloc a Nou Barris. Per això potenciarem els espais esportius, els espais de convivència, els espais per als jocs. Volem que els persones es realitzin en el temps del lleure, sempre en col•laboració amb la societat civil organitzada, potenciant l’associacionisme, confiant en la iniciativa cívica.

Envia'ns el teu somriure!

2011-01-19T00:27:00.002+01:00

Primàries a la desesperada vs. el Canvi en positiu

2011-01-17T22:44:00.004+01:00

Estem ja a la recta final de les eleccions que han de configurar el futur de la ciutat de Barcelona. És el moment d’anar ja concretant quins són els models que cada partit proposa pel futur.

Però, mentre CiU presenta una campanya tranquil·la basada en l’esperança que Barcelona faci un canvi en positiu, el PSC-PSOE està immers en unes primàries a la desesperada.

No pretenc jutjar els problemes d’altres partits, però no accepto que intentin donar lliçons de democràcia, fent creure que, si fan primàries, és perquè ells aposten per la pluralitat i la llibertat. Fan riure! Tothom sap que si ara, i no quan hagués tocat, fan primàries, és perquè no tenen una altra sortida per intentar fer fora a Jordi Hereu de la cursa electoral. L’alcalde Hereu s’aferra a la batalla i es nega a llegir els resultats que li donen les seves pròpies enquestes, segurament pensant que les coses poden canviar. Però imagino que aquesta esperança no la comparteixen els seus companys de files.

De totes formes, tot i no compartir en cap cas el projecte d’Hereu (al contrari, pensant que està totalment esgotat), tampoc puc estar d’acord amb la forma que tenen els dirigents dels seu partit de intentar fer-lo fora. Diria, fins i tot, que han actuat de forma impresentable.

Entendria que fa mesos haguessin fet un procés electoral intern que derivés en unes primàries, però ara, a tan sols quatre mesos d’unes eleccions, l’únic que fan, a part d’humiliar-lo, és fer que l’actual alcalde es dediqui encara menys al que hauria de fer, és a dir, a governar i treballar per la ciutat.

Una altra consideració és que, si Montserrat Tura estimava tant Barcelona i pensava que era el seu futur, per què no va fer l’aposta fa uns mesos, en lloc d’ordir tota una estratègia per ser la numero dos de la llista del Parlament? Per què fa l’aposta ara, que no estan al govern i que ha estat apartada dels càrrecs que pretenia al Parlament? La resposta és fàcil. Per Tura, Barcelona és sols un instrument per accedir al poder, que des de fa temps li neguen els seus companys. I, veient l’estil que gasta, no m’estranya.

No qüestiono la capacitat de Tura, però crec que a les persones també se les ha de valorar pels seus mèrits, quan pretenen accedir a un càrrec. I, francament, no veig els mèrits de Tura per ser alcaldessa de Barcelona. Amb això no parlo sols del fet que no hagi estat mai ciutadana de Barcelona, això crec tothom ja ho veu, parlo de que mai ha destacat pel seu interès per la ciutat, en tots els anys que porta de servei públic.

De totes formes, el que més em preocupa és que, amb la jugada de Tura, el govern de la ciutat ha quedat fora de joc. Hereu i el PSC ara sols tenen com objectiu els procés intern del seu partit. Si fins aquest moment tenien la ciutat a la deriva, ara ja és una agonia.

Com deia dissabte el president Mas, mentre ells es dediquen a solucionar els problemes del seu partit, Xavier Trias es dedica, amb el suport de tota la gent de CiU, a buscar solucions pels ciutadans de Barcelona. Aquest és el canvi en positiu que la ciutat necessita.

Maite Fandos (article publicat a E-notícies, 17/01/11)

Col·laborar amb la Generalitat

2011-01-17T00:20:00.002+01:00

Aquest any 2011 és un any carregat de reptes i il·lusions per a tots, i marcat a l’Ajuntament per les eleccions municipals del 22 de maig. La victòria d’Artur Mas el 28-N confirma que el projecte de CiU a Barcelona va per bon camí i consolida les opcions perquè el canvi també triomfi aquí desprès de 32 anys consecutius de governs municipals encapçalats pel PSC.

Desprès de set anys de tripartit, el canvi a Catalunya era necessari. També la ciutat de Barcelona necessitava el canvi a la Generalitat. I, avui, la majoria de la societat barcelonina anhela també el canvi a l’Ajuntament de la ciutat que la victòria de mas ha anticipat. I és que en poc més de quatre mesos poden estar treballant junts per primer cop a banda i banda de la Plaça de Sant Jaume una Generalitat i un Ajuntament que es creguin el país i la seva capital. Sense confrontació, sense exclusions, sense les baralles del passat, i amb les idees clares i la convicció per construir un millor futur per a tots.

Mentrestant, el nou Govern de la Generalitat ens dóna l’oportunitat d’encetar una nova etapa de relacions entre l’Ajuntament i l’executiu català, una nova etapa que combini la lleialtat institucional ineludible amb l’exigència del tracte que la capital del país es mereix. Els pròxims quatre mesos, des de CiU treballarem ja en aquest camí que donarà prioritat a la col·laboració entre les dues institucions i que impulsarà acords de consens entre tots els grups municipals, un objectiu que tindrà continuïtat i tot el sentit si els barcelonins al maig ens donen l’oportunitat de liderar la ciutat des del seu Govern.

Xavier Trias (article publicat a Barcelona Informació, gener del 2011)

Embolic d'aparells

2011-01-14T01:35:00.000+01:00

L'assumpte de les primàries a Barcelona entre Tura i Hereu, no és ja una guerra d'aparells, sinó un embolic d'aparells.

Hereu té, teòricament, el suport de l'aparell del PSC-PSOE a Barcelona ciutat, almenys aquesta és l'actitud que pren Carles Martí públicament. Veurem fins quan aguanta, ja que Martí és conegut pels seus rampells, canvis de geni... i també la fidelitat a l'aparell montillista. Per l'altra banda, la història és encara més sorprenent. Apartada i marginada fins a la humiliació d'un paper secundari a la Mesa del Parlament, Tura, acorralada i sola, es defensa trobant la sortida de Barcelona, ciutat on a aquesta molletenca de pro, no l'he vista mai fent vida. Tampoc Tura és vista amb bons ulls per l'aparell del PSC-PSOE, dominat per l'ala PSOE, amb molt pes al Baix Llobregat. Però és que, a més, aquest aparell nacional del PSC, no sabem si existeix o no. Amb Montilla desaparegut, Collboni defenestrat, Zaragoza amagat, Chacon a Madrid i Corbacho desconcertat, no se sap qui mana i qui és l'aparell del PSC-PSOE en aquests moments. Tot trufat amb Joaquim Nadal, la viva imatge de la renovació al PSC-PSOE, i que es fa aparèixer com la seva ànima salvadora. I per acabar-ho d'adobar, el PSOE, a qui deuen pleitesia tots aquests, i que és el que acaba controlant i prenent les decisions del seu partit filial a Catalunya. En resum, que aquí no hi ha qui s'aclareixi. És per això que a Barcelona li cal un canvi. Un canvi en positiu.

Carles Agustí, Secretari d'Organització de la Federació de Barcelona de CDC

(article publicat al seu blog, 13/01/11)

PS-QUÈ?

2011-01-12T23:56:00.002+01:00

Infravalorar l’adversari no només és desaconsellable, com demostra la desfeta d’un tripartit que va menystenir la capacitat de resistència convergent, sinó que a més és una manca d’estil impròpia de les formacions sòlides. Tenim un tripartit greument lesionat, però això no significa que les coses no puguin canviar: cada dia refer-se és més ràpid, canvien els rumbs a una velocitat sideral, els partits remunten o es desfan en el desconcert en qüestió de mesos. Només fa un any i mig, a CiU hi havia seriosos dubtes que el rumb marcat fos el correcte i que hi hagués veritables forces per a provocar el canvi. El PSC ha quedat molt malferit, amb una pèrdua de nord molt considerable, però no hi ha com una bona patacada com per a invertir la direcció. Com més gros és l’accident, més possibilitats de prendre consciència de la situació. Més flagrant, més clar, més identificable. El mal del PSC encara és cosa de discussió, però sens dubte la gravetat del moment viscut pels socialistes els apressa encara més per a redreçar-se. “Trobar l’ànima”, en diuen: a CiU, quan van perdre el poder, en deien “refundar el catalanisme”. Són moments de filosofia, d’acostumar els ulls a la foscor i de trobar el primer esglaó dins del pou. Són moments importantíssims, en les persones i en les institucions. Per això el procés que viurà aquest any el PSC marcarà la propera dècada política: no sembla que la reflexió a ERC, en canvi, estigui anant a la mateixa velocitat.

L’ànima del PSC: en resum, encara no sabem exactament com pensen els socialistes. Ni els catalans ni els d’enlloc. Sí que sabem que responen a un cert dogmatisme que els fa necessari acontentar determinat públic ben sovint, ja sigui provocant l’Església catòlica o instaurant subsidis poc eficients. Però no sabem què vol dir ser socialista a aquestes alçades de la història, i en el cas català es complica perquè la resposta a l’eix nacional del debat és, per part del PSC, una simple “preocupació per la desafecció entre Catalunya i Espanya”. En el debat local, per exemple a Barcelona, l’esgotament del model després de més de 30 anys també és notori. No és cosa d’Hereu o no Hereu, és cosa d’inexistència de renovació ideològica, de maneres de fer i de polítiques. El té un socialisme confús, un catalanisme discutible i una política municipal encallada en el passat. Governar implica tenir contradiccions, però no fins al punt de rebaixar la capacitat renovadora del partit fins a l’encefalograma pla. Ningú no sedueix res ni ningú amb simples demostracions de poder. Ni amb apel·lacions als orígens andalusos, ni mostrant el carnet d’herois de la classe obrera. Han passat de moda. És de preveure que el PSC es transformi en tota una altra cosa, i és el millor que els podria passar.

Jordi Cabré (article publicat a El Singular Digital, 12/01/11)

El canvi en positiu

2011-01-12T00:04:00.001+01:00

Procamació de Xavier Trias com a candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona

2011-01-10T23:42:00.000+01:00

La ciutat que som

2011-01-10T00:22:00.003+01:00

Molt sovint, quan parlem d’una ciutat, ens imaginem un seguit de carrers i d’avingudes, d’edificis i de traços urbanístics, de serveis prestats per l’Ajuntament com poden ser la neteja, la seguretat, el manteniment... Però una ciutat és molt més que això, i un Ajuntament és molt més que això. Barcelona no és una ciutat que simplement gestioni els seus carrers, que es deixi contemplar les avingudes, que necessiti un manteniment i una seguretat: Barcelona, a més de tot això, és un ens viu, que fa coses.

Una comunitat de gent, de persones, que arriben a fer coses formidables. Una barreja de caràcters, de colors, d’accents, de maneres de veure la vida i de maneres de treballar, de crear, de compartir, que arriben a ser admirades arreu del món i que encara poden ser-ho molt més. Barcelona, com Catalunya, no és només una manera de ser: és també una manera de fer. La ciutat de l’emprenedoria, de la imaginació, de la creativitat, de la iniciativa, de la solidaritat, del coneixement. És aquesta ciutat la que pot brillar arreu del món, si s’ho proposa, per la seva excel·lència. Si el que volem és això, necessitem alguna cosa més que un Ajuntament que gestioni el dia a dia, que netegi els carrers, que faci urbanisme... ens caldrà un Ajuntament que li doni ànima, que la faci brillar, que la impulsi en totes les seves potencialitats.

Aquesta suma de persones i d'entitats, de maneres de fer i de coses que es fan, ha de ser la marca que ens identifiqui en el futur. Pot succeir això amb un equip com l'actual, que és la continuació de més de 30 anys de governs socialistes? Podem ser reconeguts pel que fem, si ens limitem a ser conduïts pel pilot automàtic de la resignació? Un equip amb tics autoritaris, amb senyals clares d'esgotament, de manca d'imaginació, d'improvisació constant, de desconfiança envers els ciutadans... Pot ser aquest equip un exemple de com volem ser identificats en la nostra manera de fer? Ara comença una veritable oportunitat per a créixer en positiu, per a passar pàgina i per a retrobar l'autoconfiança perduda. Barcelona tornarà a confiar en ella mateixa quan l'Ajuntament torni a confiar en els seus ciutadans, els doni la mà, opti per la via del diàleg i faci una llista de prioritats clara. Aquests propers cinc mesos caldrà que tots parlem i que tots escoltem: el canvi és necessari però és cosa de tots. Ens mereixem un nou model. Més viu, més dinàmic, més actiu i més autèntic. Més de tothom. I aquesta vegada és possible.

Jordi Cabré

Carta d'agraïment

2010-12-01T00:02:00.001+01:00

En primer lloc, voldria agrair, de tot cor, les vostres paraules de suport al nostre projecte. En les darreres hores hem rebut un allau de missatges i cartes de felicitació pels resultats obtinguts, fet que em fa difícil donar una resposta personalitzada a cadascun dels missatges, com m’agradaria i acostumo a fer sempre.

CiU ha guanyat les eleccions i ens hem fet portadors dels anhels de canvi, il•lusió i esperança en una Catalunya millor de centenars de milers de catalans i catalanes que han dipositat la seva confiança en nosaltres. Ha arribat l’hora de transformar els somnis, els projectes i les il•lusions amb fets i aixecar Catalunya. Des d’avui mateix, comencem a treballar de valent i amb fermesa per fer-nos mereixedors de la confiança que ens heu atorgat.

Des del govern mantindrem les actituds i els valors que ens han portat a prendre el relleu de tantes i tantes generacions de catalans i catalanes que han lluitat per les llibertats i la prosperitat del nostre poble. Coneixem les dificultats de tot ordre a les que haurem de fer front. Tenim, però, la il•lusió i el compromís d’aixecar el país i de fer una Catalunya millor.

Molt cordialment,

Artur Mas
30 de novembre del 2010

2010-11-24T22:55:00.002+01:00

Artur Mas, un president per a la Catalunya del segle XXI

2010-11-23T23:39:00.002+01:00

Quan escric aquestes ratlles fa poc que ha acabat el debat dels 6 candidats a la Presidència de la Generalitat a TV3. Sincerament em sento molt contenta del rigor, elegància i serenor que ha tingut l’Artur Mas.

El guanyador sobre el debat va ser Artur Mas, sens cap mena de dubte. Es va dirigir al país i va donar resposta a les diferents preguntes plantejades. Els cronistes dels diferents mitjans l’han qualificat con el candidat del sÍ, el candidat de les propostes de futur.

Un altre paper ben diferent va ser la del candidat José Montilla que es va revelar durant el debat com un candidat sense projecte.

José Montilla, i amb tot el respecte del món, no està a l’alçada. Per demanar el vot amb només 30 segons va necessitar llegir un paper. Quants regidors de Catalunya de petits i mitjans pobles de Catalunya són capaços de defensar o proposar les seves idees sense cap paper damunt ???

És inqüestionable que en aquest debat només es va veure un president, encara que no tingui aquest títol, i aquest és sens dubte l’Artur Mas.

Però el proper 28-N qui realment pot optar a la Presidència de la Generalitat, només són Artur Mas i José Montilla, d’aquí que sigui tant important que la ciutadania s’adoni de la importància d’aquestes eleccions.

En una de les seves darreres declaracions l’ Artur Mas ha apel·lat al vot de ciutadans que en d’altres moments no ha votat a CiU tot dient que els temps que venen, de sacrificis, que caldrà aprofitar les millors idees de tanta gent del país. No són temps de dividir Catalunya, sinó d’unir-la al voltant dels grans objectius del país. De sumar-la a un gran projecte col·lectiu que la porti a les quootes de llibertat, progrés i justícia que mereix.

Des de CiU estem fent una campanya en positiu, sense generar falses expectatives, essent realistes amb el país que tenim i fent pedagogia quan cal. Cal dinamitzar l’economia, reduir l’atur, recuperar el reconeixement per a les empreses. Això vol confiança, la gent ha de saber que hi haurà un govern que en lloc de posar-li traves, o de mirar-lo amb recel, estarà al costat de la gent que té iniciativa.

Per tot això només hi ha una persona amb la suficient preparació intel·lectual, sensibilitat social i compromís nacional per tirar aquest País endavant i aquest és com ho perceben la gran majoria de gent enquestada és l’Artur Mas.

Ara cal més que mai aixecar Catalunya. Ara cal el vot útil.

Montserrat Candini (article pubiclat a Cronica.cat)

Si no vas a votar, el canvi es quedarà només a les enquestes

2010-11-23T09:30:00.001+01:00

Fa quatre anys les enquestes ens donaven una àmplia majoria. No tanta com la que ens donen els diaris que en publiquen avui (La Vanguardia, El País i El Mundo)però suficient com perquè més d’un es pensés que allò “ja estava fet”. que es podia quedar a casa, o anar de cap de setmana lluny del col·legi electoral sense haver votat per correu, o votar altres opcions que inicialment no es pensava d’anar a votar.
Si no ens hi haguéssim trobat mai, avui estaríem eufòrics. I encararíem la recta final de la campanya amb una lícita però precipitada satisfacció. Res no ens faria pensar que algú seria tan poc considerat amb els resultats de la voluntat popular que investís president el qui en sortís clarament derrotat. Però ja ho han fet dues vegades. Per això no estem eufòrics, ni ho hem d’estar. Hem d’estar com en tota la precampanya i la campanya: amb la tensió del treball diari, a peu de carrer; amb humilitat i convicció en la victòria incontestable a les urnes; amb una actitud positiva i dialogant, sense insults i sense crispacions, sense calúmnies ni joc brut.
Si volem un canvi, no ens podem quedar amb les enquestes. Canvien cada dia, i amb una participació tan baixa com preveuen les variacions sobre projecció d’escons poden ser molt àmplies. A tots aquells qui volen un canvi, que no volen que les coses continuïn en mans dels qui ens han governat fens ara, la manera de fer-lo possible és votar CiU i convèncer els qui sabem que no volen anar a votar perquè hi vagin. Que la participació sigui també una victòria.

Carles Puigdemont (article publicat al seu blog)

Qui té por d’una Catalunya millor?

2010-11-22T00:52:00.001+01:00

Un del tòpics més emprats per a referir-se a les eleccions és aquell que les qualifica de “festa de la democràcia”. No és el cas de la campanya electoral catalana que alguns han confós amb el passatge del terror, especialment els líders del PSC-PSOE i el PP.

Si hi ha un fil argumental comú entre aquestes dues forces polítiques és el d’alertar constantment els electors del perill que els seus pitjors malsons es facin realitat. Uns malsons que s’obsessionen en identificar amb Convergència i Unió quan ells mateixos són responsables per acció i omissió de la gravíssima crisi econòmica que travessen i de les retallades socials que s’han fet.

Tot això girant la cara a una evidència reflectida en tots els estudis d’opinió: la voluntat de canvi del catalans. Un canvi que s’identifica de manera majoritària amb un govern de Convergència i Unió i els valors que representa la federació: capacitat de lideratge constructiu, responsabilitat, seny i, molt especialment, voluntat de servei als ciutadans.

En aquesta situació el que calia esperar era una campanya electoral centrada en propostes intel•ligents per sortir de l’atzucac polític i econòmic en què ens trobem. El que calia esperar és una crida a la confiança i a la complicitat dels ciutadans per treballar plegats per a un futur millor. Lluny d’això l’actitud és la crida a la por, al pessimisme, fatalisme, al desencís... les actituds que encara ens enfonsaran més.

Ben mirat, aquestes posicions polítiques no ens haurien d’estranyar. Corresponen a qui no considera els ciutadans com persones adultes i autònomes sinó com a individus que han ser tutelats de manera permanent. Són tots aquells que fomenten el clientelisme i la dependència. Així ha estat el govern tripartit, que ha controlat molt i ha protegit molt en lloc d’oferir un govern fort i una societat més lliure.

Sense arguments, només poden concebre la campanya en negatiu i esperar els desembarcament a Catalunya dels líders espanyols mentre repiquen les campanes de la por.

A Convergència i Unió sabem que les millors actituds són les que guanyen el futur que tots desitgem. Així és i serà la nostra campanya. Trobareu la confiança, la seguretat, el seny i les propostes constructives que ens han de dur a una Catalunya millor.

Montserrat Candini (article publicat a e-noticies)

No jugaran amb el meu vot

2010-11-19T10:01:00.001+01:00

FRAGMENTACIÓ?

2010-11-18T00:43:00.001+01:00

Amics, coneguts i saludats d’ERC em vénen actualment a veure amb una preocupació constant: què ha passat perquè l’independentisme s’hagi fragmentat tant? Aquest fet els obsessiona perquè, de no haver estat així, el partit republicà tindria unes millors expectatives electorals: però també perquè els preocupa sincerament aquesta impossibilitat crònica de l’independentisme català d’aplegar-se sota un projecte sòlid. Tinc la meva teoria sobre què ha passat. I no agrada escoltar-la a molts d’aquests amics i coneguts.

L’independentisme (políticament organitzat) es va començar a fragmentar l’any 2003, quan va decidir divorciar-se del nacionalisme. Una cosa era apostar pel tripartit, i l’altra va ser trobar sota les pedres argumentacions gratuïtes, mancades de rigor i profundament destructives, que consistien a renegar de tot el que fes olor de nacionalisme i caricaturitzar-ho. “Jo no sóc nacionalista, jo sóc independentista”. “Portem massa temps de regionalisme essencialista”.

D’acord. Caricatura. Mofa. Mori Cambó. Distanciament. Divorci consumat. Però, en aquell precís instant, el que podríem considerar la creixent “família” independentista començava a estar profundament barallada i decebuda. Amb els uns, o amb els altres, o amb el divorci en si mateix. I si la cosa venia dels pactes de CiU amb el PP, o de 23 anys de govern monocolor, o de menyspreus per part de Pujol, són excuses amb poca importància: tot això justificaria un tripartit però no una persecució malaltissa, un allunyament ideològic tan artificial com total, i un renec constant de tot el que s’havia construït fins aleshores. El que fins aquell moment eren discrepàncies, es transformaven (innecessàriament) en una guerra civil. Tot això obviant, irresponsablement, la quantitat d’independentistes que hi ha a CiU. I deixant que el socialisme “federalista” (ehem) agafés les veritables regnes del govern. La posterior fragmentació de l’independentisme polític en sentit estricte, i d’ERC en particular, són ferides no cicatritzades d’aquest nefast capítol en la història no dels governs de la Generalitat, sinó del catalanisme.

A aquest innecessari trencament ideològic es va sumar una matussera gestió dels condicionants del tripartit per part d’ERC, una gestió marcada pel sectarisme i per la precipitació, que ha acabat fent irrespirable la idea de ser independentista i tornar a fer confiança en els republicans. D’aquí els corrents crítics interns, d’aquí el congrés extraordinari, l’escissió de Carretero, l’aparició de Solidaritat Catalana, la picabaralla entre Carod i Puigcercós... Per què no hi ha un projecte polític independentista sòlid? Perquè s’ha allunyat massa de la majoria nacionalista del país. Hi ha sobirania possible sense CiU: però no hi ha sobirania possible menyspreant CiU i tot el que representa. I mira que era fàcil.

Jordi Cabré (article publicat a Elsingulardigital.cat)

Una Convergència molt oberta

2010-11-17T00:04:00.000+01:00

El 2004 i el 2007 es va dir que Convergència i Unió no podia governar per les males relacions amb tots els altres partits. Des del punt de vista de la dinàmica dels partits, CiU continua tenint unes fronteres molt difícils. Des d’un punt de vista sociopolític, Artur Mas ha aconseguit, però, traspassar moltes fronteres. En un moment determinat va llançar la idea de “Casa Gran del Catalanisme”. Més a prop de les eleccions, ha dit que està disposat a governar amb “els millors” encara que no formin part de la coalició. Aquestes dues voluntats obren CiU a la societat catalana. Si governa, i una mica en la línia del Prat de la Riba de la Mancomunitat, crec que Artur Mas pot obrir encara una dinàmica de col•laboració molt fructífera, almenys, amb tres grups.

Aquest últim any, amb debats com el que ha suscitat el finançament autonòmic i la sentència del TC, sembla clar que hi ha un segment del catalanisme socialista que vol establir ponts amb el món convergent. La dimensió d’aquesta aproximació pot ser directament proporcional a la descomposició que -eventualment- pugui patir un PSC caigut en una oposició, que pot ser a nivell estatal, nacional i, qui sap, si fins i tot municipal.

Una altra frontera on hi pot haver una col.laboració interessant és amb l’independentisme més militant. Aquest món en ebullició, convocador de referèndums, però de difícil vertebració política, estic segur que pot contribuir de manera molt important a traçar el futur del país amb una Convergència, eventualment governant. Més enllà del que ja ha donat de sí la Casa Gran del Catalanisme, els dos mons haurien de trobar un modus operandi sense retrets, que permetés de trobar un territori per treballar.

Ni tan sols apuntada, crec que fins i tot hi pot haver una aproximació convergent a tot el món ecologista. Amb uns ecologistes que són marxistes disfressats de verd, CiU no hi té col.laboració possible. Si, com sembla, una part de la recuperació econòmica passa per l’economia verda és evident, però, que hi pot haver una col.laboració entre una Convergència molt oberta i uns ecologistes deslliurats de dependències marxistes. A Finlàndia, o al land alemany de Sarre, hi ha coalicions on participen liberals, cristians-demòcrates i verds. A Catalunya els verds no tenen estructura política i, depèn de com, una CiU molt oberta podria donar cobertura a l’ecologisme sociopolític.

L’Artur Mas ha dit que el dia 28 de novembre decidim si ens ancorem en un passat de fórmules de govern esgotades, o si obrim una nova etapa de futur. Estic convençut que és exactament això. Si Convergència i Unió governa es poden establir noves dinàmiques, conegudes a Europa, però completament inèdites a Catalunya. Per sortir del cul de sac s’hi haurà de posar molta imaginació i s’haurà de comptar amb tothom que en tingui.

Carles Llorens (article publicat a e-noticies)

“Tinc una pregunta per a vostè” té conseqüències per a la Núria

2010-11-15T23:36:00.001+01:00

Avui, l’Antonio Centeno, activista social del Foro de Vida Independent, m’ha enviat una comunicació on explica en un text del seu bloc personal titulat “Yo también soy Núria”, les conseqüències de la intervenció de la Núria Gómez a “Tinc una pregunta per a vostè”.
Després de la pregunta que va fer la Núria Gómez al Sr. José Montilla al programa “Tinc una pregunta per a vostè” sobre l’aplicació de la Llei de la Dependència a Catalunya, dissabte passat van publicar en un diari d’abast català la situació personal de la Núria (persona tetraplègica) com si ella hagués enganyat la gent amb la seva intervenció.
La Sra. Núria Gómez és una activista social del Foro de Vida Independent. Gràcies a la seva lluita, a la del Foro, com també a la de la Fundació ECOM i a la Fundació Autònoma Solidària existeix un programa pilot d’assistents personals que facilita assignar de forma experimental aquest servei a un grup de persones amb gran dependència física. Gràcies a aquest servei, aquestes persones desenvolupen un programa de vida autònoma (vida independent) que els permet treballar i/o estudiar i “normalitzar” la seva pròpia vida.
La Sra. Gómez va plantejar al Sr. Montilla la situació de les persones que han de rebre aquests serveis mitjançant la Llei de la Dependència. En aquest sentit, el que planteja la Núria és cert. Les dades són contundents i clares: a 1 de novembre de 2010, el Tripartit ha atorgat la prestació econòmica de cuidador familiar a 77.153 persones (58,60%) i la prestació econòmica d’assistent personal només a 18 persones (0,01%) a tot Catalunya. I amb una dedicació d’hores d’assitent molt reduïda. Té raó o no la Núria? El problema és que tenim un Govern tripartit i un President Montilla als que no els hi agrada escoltar les veritats i veure com la ciutadania se n’ha adonat que la seva política social és d’aparador, per quedar bé. Ha quedat ben clar que el Govern tripartit, autoanomenat d’esquerres, és un govern d’esquena a la gent.
El 22 d’octubre de 2007, des de CiU vam organitzar un acte sobre els “25 anys de la LISMI”, l’anomenada llei Ramon Trias Fargas d’integració de les persones amb discapacitat. Va pronunciar una conferència el Sr. Adolf Ratzka, fundador i director de l’Institut de Vida Independent de Suècia, acompanyat del Sr. Artur Mas. Ratzka va parlar de la vida independent de les persones amb discapacitat i del seu dret a triar, entre d’altres. Mas va parlar del nostre compromís en aquest àmbit i que hem demostrat amb les nostres propostes i intervencions en el Parlament en aques sentit. Per això, ara, en el programa per a les properes eleccions catalanes des de CiU ens hem compromès amb la ciutadania pel que fa a les polítiques socials amb el dret a triar i amb el foment de la vida independent (veure www.ideespelcanvi.cat ).
El que des de la política no es pot fer mai és no saber escoltar les demandes i propostes de la gent, i a més prendre represàlies contra qui ho fa.
Tots som la Núria! Núria estem amb tu i la teva (vostra) lluita!

Josep Lluís Cleries (article publicat al seu blog, 14/11/10)

La desaparició del president invisible

2010-11-14T23:59:00.000+01:00

Fins i tot aquells que s’esforcen a defensar la seva presidència, s’avenen a acceptar que ha estat un president atípic. Un personatge força desconegut abans del seu pas pel ram ministerial espanyol, conegut i temut a Cornellà i rodalies, amb presència constant a les cambres privades de decisió del partit socialista però amb poca dimensió pública nacional.
La grisor de Montilla no rau en la manca de formació o en la incapacitat oral de mantenir un discurs sense desesperar els oients. La grisor de Montilla neix de la incapacitat de generar empatia més enllà dels acòlits i de la percepció continuada d’incomoditat manifesta que ha demostrat al llarg de tota la seva presidència.
La serenitat i contundència amb què el ministre Montilla negava els drets històrics de Catalunya va convertir-se en nerviosisme i titubeig –quan no clara indisposició- a l’hora de pronunciar-se a favor dels drets i de la dignitat de la llengua, la cultura i la nació catalanes.
La por, la incomoditat i els dubtes del president Montilla l’han fet desaparèixer i amagar-se durant bona part del seu mandat i sembla que només revifa ara quan pot expressar de forma nítida, amb veu alta i clara, la seva opció espanyolista i la seva rotunda oposició a qualsevol procés d’alliberament nacional.
Tot una forma de fer que s’ha materialitzat en aquest inici de campanya amb la fotografia dels candidats al diari Avui. L’històric diari català va convocar tots els candidats de les formacions parlamentàries i finalment a la foto hi són Mas, Puigcercós, Herrera, Sánchez-Camacho i Rivera. El peu de foto aclareix que Montilla no hi va poder ser ‘per problemes d’agenda’.

Podem imaginar les presses de maquillatge i perruqueria si els convocants haguessin estat ‘El País’ (el seu) o ‘El Mundo’ (que no entenem). Però Montilla marxarà de la presidència de la Generalitat amb la mateixa grisor i desconeixement amb què hi va arribar i amb la mateixa pell dura que ha fet impossile cosir-lo a la nació. Sense entendre què significa la premsa nacional ni cap qüestió nacional que no pot deixar de considerar perifèrica.

I parlo de la fotografia de l’Avui perquè és la millor metàfora de Montilla. Un president invisible que arribat el seu ocàs desapareix de les fotografies com en les millors novel•les de ciència ficció.

No el trobarem a faltar.

Víctor Terradellas (article publicat a Cronica.cat)

Redecora el teu país!

2010-11-12T01:30:00.001+01:00

El passat dimecres 10 hem presentat davant d'un centenar d'estudiants de la Universitat Pompeu Fabra la campanya jove de la Joventut Nacionalista de Catalunya i la Unió de Joves, acompanyats de l'Oriol Pujol. Ambdues organitzacions hem sumat esforços sota el nom d'"El futur de Catalunya" per guanyar les eleccions també en la franja dels votants joves que hi ha a Catalunya.

Perquè creiem que hi ha massa en joc com perquè la gent joves es quedi a casa, durant 15 dies trepitjarem totes les comarques del país, anirem a la majoria d'universitats i arribarem a tots els racons de la xarxa per redecorar aquest país.

Els primers vídeos que hem llançat, especialment el que hem fet sobre l'espoli fiscal, ja han començat a tenir un bon nombre de descàrregues i de comentaris a la xarxa. Cada dos-tres dies anirem llançant un nou vídeo sobre una qüestió a "redecorar", ja ens direu què us semblen.

A través del portal www.elfuturdecatalunya.cat us oferim la possibilitat de conèixer els nostres candidats, les nostres propostes, de descarregar-vos tot el material i de conèixer on serem cada dia des d'avui i fins el 28N.

Ajudeu-nos a canviar aquest país per construir una Catalunya millor!

Gerard Figueras
President de la JNC

Un canvi per aixecar Catalunya

2010-11-10T23:17:00.000+01:00

Sovint em pregunten quines seran les prioritats de CiU per a Catalunya en els propers quatre anys. A tots responc el mateix: economia i educació. La meva primera i principal prioritat serà aixecar Catalunya i sortir de la crisi. A aquest objectiu dedicaré les reflexions següents.
Sóc conscient que totes les previsions indiquen que serem dels últims a deixar enrere aquesta crisi. Malgrat això, vull donar un missatge de confiança de cara al futur. D'aquesta crisi en sortirem. Catalunya té actius suficients per reaccionar i sortir-ne reforçada, per bé que algunes solucions a l'actual crisi no puguin ser ni fàcils ni ràpides. Per això defenso un canvi polític.
El canvi polític no vol dir només un canvi de Govern, de sigles o de cadires. Vol dir liderar des del Govern un canvi profund de mentalitat i manera de fer les coses. Però amb el canvi polític no n'hi ha prou. Tot el país s'haurà de posar a treballar per recuperar la confiança i per tornar al camí del creixement. I això ha de venir, en primer lloc, per la recuperació de valors com l'esforç, la feina ben feta, l'estalvi, la responsabilitat, la solvència o la seriositat. Valors que han identificat històricament la manera de ser de Catalunya.
És cert que la situació de partida no és la més favorable: atur del 17%, taxa de risc de pobresa del 20%, fracàs escolar del 30% i atur juvenil del 40%. Cap país pot encarar així el seu futur. Si no superem la crisi econòmica actual les conseqüències socials seran encara més greus i no ens podrem plantejar cap repte com a país. Per tant, tenim dues feines: recuperar el creixement econòmic i crear ocupació, i fer un canvi d'orientació del model productiu per evitar repetir errors passats.
Ara no és el moment d'apujar els impostos que poden retardar la recuperació. La nostra aposta passa per la moderació fiscal. És per això que, si les condicions pressupostàries ho permeten, revocarem els augments aplicats en els darrers mesos.
Una altra feina que cal fer és retornar la normalitat al finançament d'empreses i famílies. L'accés adequat al crèdit és per a l'activitat productiva com el sistema circulatori per al cos humà. Ja podem tenir un bon cor o el millor dels cervells, que si la sang no arriba a totes les parts del cos, no anirem endavant.
En aquest sentit, les mesures aplicades fins ara no han funcionat. Cal impulsar un potent pla d'avals públics que permeti a les entitats financeres reduir el risc que assumeixen al tancar una operació i cal exigir l'aplicació de la llei de morositat entre Administració i les empreses, aprovada per unanimitat a les Corts.
I, finalment, si fan falta recursos per crear aquest sistema d'avals i per pagar a l'hora es pot fer una emissió de bons, però en lloc de destinar-la com ara a cobrir necessitats de tresoreria la dediquem a finançar l'activitat productiva del país.
La indústria, la internacionalització i la innovació són les apostes de futur. És necessària una política industrial activa que potenciï els factors de productivitat de la nostra economia.
Tenim una indústria que necessita infraestructures que vertebrin el país, com el Corredor Mediterrani i l'Eix Ebre-Pirineus. Caldrà, a més a més, poder gestionar les nostres pròpies infraestructures. ¿De què serveix tenir una gran terminal si al final el seu destí principal és proporcionar viatgers a l'aeroport de Madrid?
No pot ser que els polítics i governants sempre apel•lin a la millora de la competitivitat i productivitat de les empreses i s'oblidin sistemàticament de promoure la competitivitat en allò que és directament de la seva competència, en allò que no poden delegar en altres: és a dir, l'Administració pública. Una Administració que ha de ser reformada basant-nos en tres objectius: austeritat en la gestió, agilitat administrativa i aprimament de les estructures polítiques de l'Administració.
I, en darrer terme, apostem per un pacte fiscal amb l'Estat per tenir plena capacitat de gestionar els nostres impostos, que ens doni més recursos i que ens permeti reduir el dèficit fiscal fins a la meitat. Part del nostre futur ens el juguem aquí. Si volem ser competitius no pot ser que cada any deixem marxar entre el 8 i el 10% de la renda que Catalunya genera sense cap límit. Sóc conscient de les dificultats que comporta aconseguir-ho, però, si comptem amb el suport majoritari de la societat catalana, al final ens n'acabarem sortint.
Perquè totes aquestes propostes siguin possibles ens cal un nou govern, seriós, fort i coherent; la coresponsabilitat amb tota la societat; i restaurar el valor social de l'empresa, entesa com el punt de trobada entre empresaris i treballadors. Volem que el futur Govern de CiU sigui un Govern que actuï. No es tracta només d'anar administrant el dia a dia, cal lideratge. És a dir, visió a llarg termini, coratge, iniciatives, voluntat d'assumir riscos, ser capaç de rectificar quan calgui. Aquest serà el nostre compromís per aixecar Catalunya. Aquest serà el meu compromís.

Artur Mas (article publicat a El Periódico, 10/11/10)

Per una Catalunya millor

2010-11-09T22:10:00.001+01:00

A cada racó, a cada barri, a cada poble o a cada ciutat que trepitgem, tot escoltant les inquietuds dels ciutadans, es repeteix de manera constant i persistent una mateixa cosa i és que Catalunya necessita un nou guiatge, un nou lideratge polític que sigui capaç de donar resposta als actuals reptes del nostre País. Una Catalunya millor des de tots els vessants.

De fet el darrer baròmetre del CEO (Centre d‘Estudis d’Opinió) del passat dia 5 de novembre seguia constatant que l’atur i la situació econòmica continuen sent les grans preocupacions dels catalans i que la percepció que tenen de la situació econòmica és molt i molt dolenta. En aquest mateix baròmetre els únics polítics que aproven són Artur Mas i Duran Lleida, davant un President Montilla que ocupa el 6è. lloc en valoració i que està en caiguda lliure.

Davant aquesta constatació, el PSC només es dedica a tirar porqueria en contra de CiU i ha fer tot un seguit de frivolitzacions que evidencien, amb més claredat que mai, que estan lluny de poder demostrar que són un partit capaç d’afrontar els autèntics reptes que té Catalunya.

La gran majoria de catalans opinen que cal un futur govern que pugui donar sortida a l’actual situació econòmica, un govern sòlid i estable que pugui garantir una Catalunya millor.

Com fer-ho?? doncs garantint la viabilitat del major nombre possible d’empreses i mantenint el màxim nombre possibles llocs de treball.

Una Catalunya millor vol dir que la indústria, el comerç, el turisme, l’agricultura, la ramaderia, la pesca puguin prosperar, tots tenen la marca Catalunya. I és que els catalans i les catalanes els vàrem saber crear i ara sabrem modernitzar-los i adequar-los als nous temps i al nou món. Tots els sectors productius són sectors estratègics, amb tots ells podem fer una Catalunya millor.

Una Catalunya millor representada per un catalanisme amb vocació de justícia social, tenint en compte la diversitat per posar a l’abast de tothom la igualtat d’oportunitats.

En aquesta campanya des de CIU explicarem els nostres projectes, les nostres il•lusions i el model de Nació que volem per a aquesta Catalunya Millor que desitgem i aspirem. Ara només cal que tots els partits polítics facin el mateix i que la bronca i la política de baixa volada, no tinguin espai.

Catalunya s’ho mereix.

Montserrat Candini (article publicat a Tribuna.cat)

Una Catalunya millor

2010-11-08T23:28:00.000+01:00

Què vol dir avui el canvi a Catalunya?

2010-11-04T00:13:00.003+01:00

CiU enceta la campanya preelectoral sota la marca del canvi. Hi ha moments en la història en què el canvi és l’esperança. A l’Espanya de 1982, el canvi era superar del tot el franquisme, passar full al cop d’estat del 23-F ( Javier Cercas acaba de guanyar el premi de narrativa amb Anatomia de un instante), començar l’alternança política i obrir pas a les esquerres en el govern de l’Estat.

Ara torna ser un temps d’esperança. Per força. Per necessitat. Hi ha canvis de govern arreu del món. La crisi de llarga durada escombra governs i formula alternatives. Els governs socialistes de Catalunya (tripartit) i Espanya no tenen bons pronòstics, cosa que no vol dir que hagin de caure necessàriament.

Els canvis de govern han d’anar acompanyats de canvis de polítiques, també perquè no hi ha més remei, si es vol conservar l’estat del benestar, si es vol seguir generant riquesa, si es vol mantenir la cohesió social. Catalunya no és aliena a aquest gran moviment gairebé universal de les ànsies de canvi. En tenim ganes, de canvi. Volem passar full. Volem guanyar en autoestima. Els ciutadans així ho diem quan se’ns pregunta.

Què vol dir el canvi avui a Catalunya? En primer lloc, vol dir un canvi en extensió i en profunditat. Ni es pot quedar a la superfície ni es pot limitar a quatre coses. No pot ser un canvi per fascicles. Ha de ser un canvi global perquè global és el repte i única la realitat. No pot ser un canvi només de partits en el govern, o només de polítiques, o només de formes de fer, o només de cares o només de discursos, o només de principis i valors, o de maneres d’entendre la relació amb Espanya.

De tot això, va el canvi. Però el que CiU proposa és que sigui de tot al mateix temps, la qual cosa afegeix interès, però també dificultats. Seran uns anys apassionants, els que s’acosten.

Els nous temps, que s’estan obrint a passos de gegant, seran els de la de la redefinició d’aspectes centrals en la relació entre Catalunya i Espanya, els de la reafirmació del dret a decidir dels catalans, segur, però també, amb idèntica força i convicció, els del canvi en les maneres de governar Catalunya, en les polítiques per aixecar econòmicament el país i enfortir-ne el seu teixit productiu (per combatre l’atur), social, cultural i institucional.

Tot a la vegada. El canvi és això. Les eleccions que s’acosten són les eleccions per passar pàgina i aixecar la vista, per construir la Catalunya forta i unida, capaç de superar les crisis econòmiques i institucionals, la sensació de decadència. El canvi perquè la gent se’n surti, perquè l’atur disminueixi, perquè totes les persones arribin a final de mes. La Catalunya del catalanisme polític (que no és exclusiu de CiU), el catalanisme que construeix un país.

CiU, si pot i guanya la confiança dels ciutadans, s’hi posarà al davant, com el primer. A totes. Però la feina és d’una magnitud i complexitat que requereix de la contribució de tothom. Ja des d’ara així ho diem. Ja des d’ara reclamem que ningú se’n senti exclòs. Convoquem humilment i respectuosa a tots els qui volen el canvi que el facin possible i, després, que s’hi comprometin, cadascú d’acord amb les seves forces i possibilitats. Amb la seva ideologia i preferències polítiques.

Perquè ara s’han d’establir els fonaments d’una Catalunya de llarg recorregut, sense límits en els objectius, radicalment democràtica en les formes, socialment i territorialment cohesionada, respectuosa amb les diferències, austera i efectiva en la governança, oberta a l’exterior i a les idees que arriben d’arreu, amb més autoestima, i més prestigi de cara enforma. En aquestes eleccions Catalunya s’hi juga molt. Vostès decideixen la Catalunya que volen.

Albert Batalla (article publicat a e-notícies)

Artur Mas: "Aprovar ara un programa de subsidi per a joves és pur electoralisme"

2010-11-02T23:59:00.001+01:00

Dret a decidir. Estació Concert

2010-11-02T00:59:00.001+01:00

Introducció del llibre de Francesc Homs “Dret a decidir. Estació Concert”. Editorial Base, octubre del 2010:

“10 de juliol de 2010: la manifestació ha estat un èxit! «Som una nació, nosaltres decidim». Tots plegats ens hem posat deures, també i especialment els polítics. Amb molt de gust que ho entomem. També amb molta humilitat, i amb una necessària autocrítica. Per això, d’entrada, no m’amago de reconèixer que contestar a la
pregunta que ha sorgit amb més força —«i ara què?»— no és senzill. Sobretot si a la resposta s’hi exigeix un pla, un itinerari, i una proposta d’execució viable i amb voluntat d’èxit.

Aquest llibre no neix amb la manifestació del «10 de juliol», però s’hi ratifica, hi troba l’encàrrec i l’exigència necessària. El llibre, de fet, ve de lluny. És fruit d’haver combinat el compromís de sempre i l’experiència viscuda aquests últims 10 anys. Lluny dels discursos retòrics i dels maleïts «llocs comuns» que tant s’han posat de moda, modestament he procurat unir en aquest llibre coneixement, convicció, errors,
desenganys, dades..., però també esperança.

No es pot amagar que el moment actual que viu Catalunya és delicat. Paradoxalment, l’increment de consciència i afirmació nacional del poble català ha vingut acompanyat d’un retrocés en l’autogovern. Quan semblava per a alguns que era ara quan més bé ho teníem, més malament hem acabat. No es pot negar que la sentència és una sotragada notable. S’estigués d’acord o no amb l’Estatut de 2006, anul•lar el que el poble de Catalunya ha decidit en referèndum és molt greu. És un desafiament a la democràcia sense precedents. L’Estat espanyol ha demostrat, una vegada més, que no té límits a l’hora de barrar el pas a les legítimes, pacífi ques i democràtiques aspiracions del poble català. Fins i tot, no ha tingut miraments a negar allò que ells mateixos havien assumit en un pacte. No hem de perdre de vista aquesta experiència: l’Estat espanyol, per parar els peus a Catalunya, recorrerà sense complexos i sense
límits a tots els instruments que tingui a l’abast. Ho sabem. I en prenem bona nota.

Però malgrat que aquesta vegada no hem reeixit, el que ha passat també és una clara oportunitat. Una oportunitat per encetar un camí nou i per fer les coses més ben fetes. No renunciem a l’objectiu de sempre: la plenitud nacional de Catalunya. Sobre l’experiència acumulada, tenim l’obligació de formular una nova proposta que alhora sigui tan ambiciosa com necessàriament antipopulista. Que sàpiga abordar de cara, per exemple, la gran difi cultat que tenim els catalans per entendre què és el poder i com funciona. Una proposta que tingui present quines són les nostres fortaleses i quines han estat les nostres debilitats de sempre. Una proposta que, en defi nitiva, prescindeixi dels debats purament estètics, de les modes i dels rampells, i que ens permeti anar per feina demà mateix.

A tot això intenta donar resposta aquest llibre. En primer lloc, per no oblidar i no repetir els errors comesos que ens han fet «presoners del règim comú», altrament dit «cafè
per a tothom». A continuació, per saber on som i què ha passat amb precisió, descrivint fi ns a quin punt s’ha produït una clara «ruptura del pacte constitucional». I, en tercer lloc, per identificar el camí a seguir, que no és altre que exercir el «dret a decidir», amb l’estació del «concert fiscal català» a curt termini.”

Declaració institucional d’Artur Mas en motiu de la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya el 28 de novembre de 2010

2010-10-05T23:33:00.000+02:00

Amb la convocatòria de les pròximes eleccions de Catalunya es tanca una legislatura que ha coincidit amb uns anys força negatius per a Catalunya i per a la gran majoria dels catalans, però s’obre una etapa de canvi, d’il•lusió i de millors perspectives. Els últims anys han estat i són de crisi econòmica i de crisi institucional. Són els anys d’una sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut que tanca les portes a la construcció d’un Estat plurinacional i són també els anys d’un fort increment de l’atur i del tancament de moltes empreses. Són els anys d’un distanciament emocional sense precedents entre Catalunya i Espanya i són també els anys d’una desafecció de la majoria dels catalans davant de les pròpies institucions. Són els anys en els quals molts catalans han vist amenaçades i, fins i tot disminuïdes, les seves expectatives de benestar per al present i per al futur i els anys d’un cert desànim col•lectiu sobre les pròpies possibilitats. Segur que en aquests anys hi ha hagut i, hi ha també, aspectes positius. Però malauradament el balanç general no n’és, de positiu.
Seria absurd responsabilitzar exclusivament el govern tripartit de tot això. Però seria també absurd deslliurar-lo de tota responsabilitat. El govern tripartit no ha estat l’única causa dels problemes, però ha esdevingut un greu problema afegit. Les mancances flagrants del govern tripartit han empitjorat els problemes de fons. Per això el balanç d’aquesta legislatura no pot ser de cap manera positiu.
Nosaltres no hem optat mai per la desqualificació gratuïta i agra i no hem injectat en cap cas crispació i males maneres al debat polític català. Al contrari, més aviat tot això ho hem patit. Estem disposats a reconèixer allò que s’hagi fet bé, sigui qui sigui qui ho hagi fet. Però la fórmula del govern tripartit s’ha demostrat negativa. N’és la prova que a hores d’ara totes les forces polítiques que el composen reneguen d’una manera o una altra de la fórmula, tot i que cap d’elles descarta clarament la seva repetició.
La nova etapa, la nova legislatura, és la de la redefinició d’aspectes centrals en la relació entre Catalunya i Espanya, és la de l’increment de l’autogovern i la reafirmació del dret a decidir dels catalans i és, també, la del canvi en les maneres i les fórmules de governar Catalunya, de les polítiques per aixecar econòmicament el país i per reforçar el teixit productiu i combatre l’atur. Tot a la vegada. El canvi és això. En aquestes eleccions no decidim entre dretes i esquerres, entre independentistes i no independentistes, entre rics i pobres. Aquestes són les eleccions per decidir entre fórmules que no han funcionat i fórmules noves que serveixin per avançar, entre el passat i el futur. Són les eleccions per passar pàgina i per guanyar horitzó, per optar per una Catalunya forta i unida, capaç de superar les crisis econòmiques i institucionals, la sensació de decadència i de retrocés. Aquest és el canvi que proposem.
Creiem que cal un canvi. Ens hem preparat a fons pel canvi. Ens oferim per liderar el canvi. Si obtenim la confiança majoritària dels ciutadans, ens hi posarem al davant i convidarem a tothom que hi cregui a afegir-s’hi. La gent que ens ha donat de sempre la seva confiança. La gent que ens la va donar i en algun moment ens la va retirar. La gent que havent votat altres formacions polítiques, ara creu que donant suport a CiU ajudaran a fer una Catalunya millor.
Un canvi no és principalment un retorn. Convergència i Unió té experiència de govern a Catalunya i la valorem com un molt bon actiu. Però les circumstàncies han canviat i han de canviar també les actituds i les fórmules. Entrem en un període nou i decisiu de la història de Catalunya. Ho hem de fer canviant aspectes essencials del que ha estat el passat. El context de crisi, de dificultats socials de tota mena, la sentència del Constitucional que tanca portes i n’obliga a buscar de noves, fan que la legislatura que començarà hagi de ser l’inici d’un període diferent, amb solucions i plantejaments diferents.
La legislatura que comença és la de la reafirmació del dret a decidir dels catalans, a través de majories àmplies que generin un consens suficient de la societat, com ho pot ser un nou pacte fiscal amb l’Estat que redueixi molt significativament el dèficit fiscal que perjudica el progrés de Catalunya, i el futur dels catalans.
També, i molt principalment, és la legislatura del combat contra la crisi econòmica i de la reactivació del nostre teixit productiu, generant feina i prosperitat. S’han de posar els fonaments d’unes noves vies per a Catalunya, sense límits en els objectius, acuradament democràtiques en les formes i preservant la cohesió social del país. S’ha de sortir de la crisi amb un lideratge fort i unes polítiques clares i valentes. S’ha de governar el país amb austeritat i amb eficiència. S’ha de preservar la identitat, projectar-la a l’exterior i convertir-la en l’espai d’acollida i de cohesió social també per als qui vénen de fora. I no es que tot això es pugui fer a la vegada, és que s’ha de fer a la vegada.
En aquestes eleccions Catalunya s’hi juga molt. Per això no tindria sentit que el centre d’aquesta campanya electoral fos una simple subhasta de promeses. No ens hi juguem uns quants quilòmetres de carreteres, per entendre’ns. Ens hi juguem molt més. Nosaltres hi anem amb uns compromisos programàtics on aportem les nostres solucions als problemes concrets de cada dia. Però no és només això: el que ens estem jugant en el fons és com afronta Catalunya el seu futur. Venim d’un període de decepció, on el país ha perdut autoestima de cara endins i prestigi –i per tant, també respecte- de cara enfora. Això ho hem de recuperar. Cal que governi el país algú que hi cregui i que s’hi comprometi. I que ho pugui fer amb la màxima força i unitat, amb la màxima ambició i amb el màxim rigor. Ha arribat el moment del canvi. No és només un eslògan de campanya electoral. De fet, el que menys és, és un eslògan de campanya electoral. És una convicció; és un objectiu; és un compromís. I, per damunt de tot, una necessitat.

“PSC-PSOE: incompliment permanent amb Catalunya”

2010-10-04T23:15:00.000+02:00

“Ara que ja tenim els pressupostos que ha preparat el Govern espanyol del PSOE, podem constatar un cop més que l’incompliment dels socialistes amb Catalunya és ja una tradició. Els pressupostos del 2011 presentats per la Vicepresidenta Salgado, no compleixen amb la inversió a Catalunya (Disposició Addicional Tercera). I per tant són novament injustos per al país. Fem una mica de memòria per saber en quin punt ens trobem .

L’Estat deu a Catalunya en concepte d’incompliments de la Disposició Addicional Tercera (anys 2007-2010) 2.755,4 M€. Per altra banda cal recordar que l’any 2010, l’Estat deixarà d’executar a Catalunya el 26,5% de la inversió pressupostada.

Des del 2005, el Govern espanyol ha deixat d’executar inversions per valor de 3.124M€ per tant cada cinc anys, l’Estat s’estalvia una anualitat sencera d’inversió, i tot això amb la complicitat i silenci sistemàtic dels PSC i dels seus 25 diputats al Congrés i senadors.

Llegim als diaris com la “discrepant” consellera Tura manifesta que el grup del PSC al Congrés no està allà per donar suport al PP, això és evident, però caldria que demostressin que són allà per defensar Catalunya, cosa que amb les dades a la mà, és evident que no fan.

De cara aquesta propera campanya electoral, el PSC intentarà vendre’ns la llibertat de discrepar com una garantia de salut democràtica interna, però la realitat ens demostra que no és veritat. Els diputats i senadors del PSC a Madrid, novament votaran uns pressupostos que ens fan mal com a opaís i per tant novament la servitud del PSC passarà per davant dels interessos de Catalunya.Això sí, faran venir al ministre Blanco “Pepiño pels companys del PSC” per explicar-nos que 2 i 2 fan 6. I si no, temps al temps.

Una dada absolutament vergonyant és que aquest proper any 2011 i segons els Pressupostos presentats pel Govern Espanyol, el nivell d’inversions a Catalunya serà del 15’2% en lloc del 18’59 % que correspon al PIB Català, però més preocupant és comprovar com els Socialistes Andalusos saben lluitar pel seu territori, ja que a Andalusia es complirà estrictament amb allò compromès .

Pel que diuen els mitjans de comunicació, a la seu dels socialistes catalanss estan molt ocupats en fer estratègies de campanya per combatre ferotgement a CiU. Més els valdria que fessin cursos de dignitat política per fer-se valdre amb els seus companys del PSOE com fan els socialistes andalusos, i no haver de renunciar sistemàticament a allò que a Catalunya li pertany de dret.”

Montserrat Candini, portaveu-adjunta de CiU al Senat. (article publicat a Cronica.cat, 4/10/10)

Les incomprensions de Montserrat Tura

2010-10-04T00:11:00.001+02:00

La senyora Montserrat Tura, consellera de Justícia del govern de la Generalitat, va declarar ahir diumenge: “no entenc la postura d’Esquerra i Iniciativa respecte el Quart Cinturó”.

Doncs no sé molt bé de què se sorprèn la flamant número dos de la llista del PSC-PSOE a les propers eleccions al Parlament. Les divergències polítiques dins del tripartit han estat una constant de tota la legislatura, i la participació dels senyors Ridao i Herrera en una manifestació celebrada també ahir diumenge en contra d’aquesta infraestructura no representa cap novetat (per cert, i parlant de manifestacions, la consellera Tura, en aquestes mateixes declaracions, també va dir que li semblava “inexplicable la participació de Joan Boada –secretari general d’Interior- en una manifestació a Girona durant la vaga del 29S”. Una altra divergència, i en van…).

El que sí sorprèn, en relació al Quart Cinturó, és l’aturada i endarreriment de les obres al seu pas entre Viladecavalls i Olesa de Montserrat, tal i com oportunament van assenyalar en roda de premsa, ara fa uns dies, Pere Macias, portaveu de Foment de CiU al Congrés dels Diputats, Josep Rull, portaveu d’Infraestructures de CiU al Parlament, i Regina Parellada, Alcaldessa de Viladecavalls.

En efecte, tot i que correspon a l’Estat executar aquesta obra, és la Generalitat qui ho ha d’autoritzar, cosa que encara no s’ha produït. ¿No és absurd que les obres quedin aturades perquè la Generalitat no hagi estat diligent per atorgar els permisos que corresponen, com tampoc ha resolt el tema dels peatges en aquesta zona?

I no només aixó, sinó que, com a conseqüència de les retallades dels pressupostos generals de l’Estat espanyol s’han paralitzat moltes obres que deien que no s’aturarien i que no s’endarreririen. En el cas del tram esmentat, el termini passa d’un a 4 anys. És a dir, una obra que havia d’estar finalitzada el 2011 no ho estarà fins el 2015.

Però vaja, tenint en compte que, en acabar aquest any 2010, l’Estat haurà deixat d’executar a Catalunya el 26,5% de la inversió pressupostada, i que pel proper any es preveu que només hi inverteixi un 15,2% en lloc del 18,59% previst (mentre sí que complirà estrictament amb Andalusia), el que hauria de sorprendre a la senyora Tura és el nul paper que els 25 diputats del seu partit fan a Madrid, al menys pel que fa referència a la defensa dels interessos del nostre país.

Xavier Altadill

Una reforma necessària

2010-09-30T00:34:00.001+02:00

Tota Europa viu sota les conseqüències derivades de la crisi econòmica però, lamentablement, a Catalunya (així com a la l’Estat espanyol) aquesta crisi ens està afectant d’una forma més dura. Si fem la comparativa amb els indicadors europeus podem comprovar que mentre que a Catalunya la taxa d’atur és, aproximadament, d’un 18% i la taxa d’atur juvenil ja arriba al 40% a Europa n’és gairebé la meitat.

Aquestes dades evidencien que ens trobem davant d’una situació davant la qual és necessari reaccionar i actuar. Una reacció que ha d’estar basada i fomentada en l’aplicació de diferents mesures encaminades a superar la crisi i reduir el seu impacte.

En aquesta línia, en Narcís Serra exposava que un dels pilars bàsics per sortir de la crisi, que segons ell ja s’hauria d’haver fet amb anterioritat, és la reforma laboral. A la seva vegada, el ministre Corbacho va afirmar que si aquesta reforma s’hagués fet s’hauria pogut aturar una bona pèrdua de llocs de treball. La pregunta és, doncs, per què no s’ha fet aquesta reforma laboral?

Un dels principals motius l’apuntava el mateix Serra: no hi ha hagut polítics que fossin capaços de liderar aquesta situació.

Convergència i Unió va presentar, ja fa més d’un any i mig, una proposta per tirar endavant la reforma laboral. Tanmateix, aquesta, igual que totes les altres mesures que des del primer dia hem presentat per fer front a la crisi, han estat rebutjades pel Tripartit.

Ara és el moment, doncs, de posar-se al dia i fer allò que ja hauria de ser una realitat. És necessari que el Govern faci una proposta de reforma laboral amb l’objectiu de fer un mercat més eficaç per a les empreses i també un mercat més just per als treballadors.

Però, malauradament, això no és possible perquè dins del Tripartit la unitat és una utopia i sembla impossible que, tots plegats, siguin capaços de presentar una proposta única.

La crisi econòmica continuarà essent una realitat mentre no es solucioni el veritable problema de fons: la manca de lideratge polític.

Meritxell Borràs (article publicat al seu bloc, 29/09/10)

Davant la vaga general

2010-09-29T02:32:00.001+02:00

L’actual crisi econòmica ha comportat una situació social molt greu que es concreta en el tancament d’empreses i la destrucció de massiu de llocs de treball, i en l’existència d’unes xifres d’atur mai assolides en el nostre país, amb una afectació molt especial en el col•lectiu de joves i en l’excessiva temporalitat.

Aquesta realitat fa que el nostre país estigui molt allunyat de la situació de la resta de la UE, amb un risc de manca de competitivitat amb el nostre entorn, de manera que encara es fa més difícil la sortida de la crisi.

Amb aquest panorama econòmic i social, els agents socials han convocat una vaga general per avui dimecres dia 29 arran de la situació esmentada, essent una iniciativa que cal respectar com exercici d’un dret reconegut constitucionalment

Tanmateix. cal denunciar l’errònia actuació dels governs espanyol i català en aquesta crisi, ja que han mostrat la seva incapacitat per liderar la gestió de la crisi i no han fomentat adequadament un procés de concertació social amb els representants d’empresaris i treballadors, de manera que la incompetent actuació governamental s’ha convertit en un llast molt negatiu per a la recuperació del país.

Es per aixó que CDC, com a partit amb decidida voluntat de govern, demana als agents socials un exercici responsable del dret de vaga i exigeix als governs espanyol i català que emprenguin les mesures adients per tal de treure el país de la crisi i iniciar la recuperació econòmica que ens permeti la creació de llocs de treball i de qualitat com un element de benestar i cohesió social.

Sectorial de Treball de CDC

A Barcelona, s'acosta el canvi

2010-09-27T23:11:00.001+02:00

El PSC, a remolc de CiU

2010-09-27T00:13:00.002+02:00

Totes les enquestes electorals publicades fins a la data -també la d'El País d'ahir diumenge- pronostiquen una severa davallada dels partits que conformen el tripartit, especialment significativa en el cas del PSC -sobretot en la d'El País d'ahir. Coincideixo en la prudència que es demana des de CiU a l’hora d'interpretar l'abast real d'aquests pronòstics, atès que, entre d'altres coses, queden encara molts dies per a la celebració de les eleccions i el nombre d'indecisos es manté encara en un xifra moderament alta. Per tant, cal continuar treballant en la mateixa línia que fins ara i no deixar-se endur per eufòries precipitades que podrien fer-nos creure que ja tenim el blat abans que no estigui, definitivament, al sac.

De tota manera, em crida especialment l'atenció les giragonses tàctiques del PSC en aquestes setmanes de llarga precampanya. En efecte, d'ençà del recanvi en la direcció de campanya d'aquest partit, la pretesa línia pròpia que se'ns va anunciar que seguiria brilla per la seva absència. El PSC va totalment a remolc de les circumstàncies, variant les seves posicions tradicionals segons com bufa el vent i, particularment, segons allò que diu o fa CiU. En aquest sentit, cal interpretar aquests moviments erràtics com un intent desesperat per intentar connectar amb un electorat que li dóna l'esquena i com un símptoma clar d'una desorientació que va més enllà de la demoscopia.

Des del meu punt de vista, el PSC està tocat psicològicament a causa d'una perspectiva que se li fa difícil de pair: el fracàs estratègic del seu projecte polític. I per això, sense una línia pròpia definida, van a remolc de CiU. Els fets (aquests sí) són clars: al missatge de canvi impulsat per la federació nacionalista, responen amb un canvi real d'escassíssima credibilitat; de la secular negativa a fer debats televisius cara a cara passen ara a l'acceptació pública de realitzar-los, després de la insistència d'Artur Mas en aquest sentit; tant defensar aferrissadament les pressumptes virtuts de la reducció a 80 km./hora de la velocitat en els accessos a Barcelona, i ara prometen revisar-la. Vaja, tot un seguit de contradiccions que no s'expliquen si no és com a resultat d'un profund desajust psicològic col•lectiu.

Sempre és d'agrair que l'adversari rectifiqui i s'avingui als teus postulats. Però després de tants anys d'insultant prepotència institucional i de falses lliçons de superioritat moral, aquestes retractacions no poden explicar-se sense tenir en compte allò que anomenaríem -amb permís de John Carlin- el factor humà. Ningú no es pot creure que els casos esmentats, i d'altres que de ben segur veurem properament, siguin el resultat de profunds debats ideològics ni d'anàlisis serenes per part dels dirigents del carrer Nicaragua. Són, simplement, respostes a la desesperada davant d'un final que s'albira a l'horitzó i que costa d'acceptar.

Diuen que s’aprèn més de les derrotes que no pas de les victòries. Jo no posaria la ma al foc per la validesa universal d'aquesta màxima. Tenim exemples ben propers d’abnegada obstinació en l’errada permanent, no? Jo prefereixo aquella altra dita que diu "l'home intel•ligent aprèn dels seus propis errors; el savi aprèn dels errors dels altres".

Xavier Altadill

“Gent honesta a la política”

2010-09-22T23:46:00.000+02:00

“He arribat a la conclusió que Catalunya no avançarà cap a la sobirania fins que ERC i CiU s’entenguin en alguna cosa. Les iniciatives reagrupadores i solidàries són lloables i respectables, però confio que no pretenguin capgirar tot el sistema polític català pel simple fet que proclamen la defensa de la independència. Això de parlar d’independència és massa fàcil, i els arguments són prou irrefutables: Catalunya es mereix la independència i té raons i sentiments per a fer-ho possible. Però, un cop dit això, què? Només amb aquestes vidències, la independència es fa més possible?
Hèctor López Bofill i jo vam discutir sobre això fa uns anys: sobre la importància de verbalitzar la independència. Segons ell, la simple verbalització ja era un pas gegantí. Jo, sense negar-ho, vaig voler insistir que verbalitzar és gratis i que CiU portava anys fent feina de reconstrucció nacional mentre d’altres es dedicaven a verbalitzar. Que jo tenia un punt de raó ho demostra el fet que l’Hèctor ha abandonat ERC, però he d’admetre que la seva aposta per Solidaritat Catalana encara em presenta dubtes sobre si sap (o vol) anar més enllà de la verbalització. Admeto, tot i així i un cop més, que verbalitzar ajuda. I és clar que ajuda.
Però ara parlem una estona de realitats i de com transformar-les: insisteixo que, per molt que Reagrupament i Solidaritat tinguin tantíssima raó amb això de la justícia de la independència, res no es podrà fer sense comptar amb el patrimoni polític, sentimental, social i històric de CiU. Tampoc sense el patrimoni (menor) d’ERC. I molt menys si aquestes formacions no es reconeixen hereves de tradicions germanes, amb enemics comuns i objectius similars. Per això un vídeo de campanya que es titula “Gent honesta a la política”, editat i distribuït per ERC i destinat només a pintar CiU com un partit de lladres i d’interessos, demostra que els republicans no han entès ni entendran mai res.
Proposo, doncs, un nou paradigma: que el canvi en el sistema polític català passi per l’urgent relleu de la direcció d’ERC o bé, en el seu defecte, un relleu de tot el seu bagatge polític substituint-lo per opcions més o menys noves com poden ser les de Carretero i Laporta. L’esquerra ja té qui la defensi: Catalunya només la poden defensar partits que juguin a sumar. Catalunya necessita patriotes generosos. Gent honesta, en definitiva. Gent amb grandesa de mires.”

Jordi Cabré (article publicat a “Catalunya Oberta”, 22/09/10)

"Sobre la vaga"

2010-09-22T00:08:00.002+02:00

“El dia 29 del mes que som, com és ben sabut, els sindicats majoritaris han convocat una ‘vaga general’ contra la política laboral del Govern espanyol.

Diputats i diputades d'IC-V i d'ERC han anunciat que aquell dia es declaren en vaga; la portaveu d'IC-V al Parlament en un moment d'empatia sindicalista-populista va fer públic que els Consellers del seu partit al Govern català, Baltasar i Saura, s'adheririen a la vaga, el que més tard aquells negaren, adduint-hi que no en farien de vaga per necessitats del servei.

Aquells diputats que facin vaga saben que no se'ls retreurà cap euro de la nòmina, tampoc no se'ls inclourà a la llista negra, ni se'ls retirarà el teletac ni la llibreta de bitllets d'avió i ferrocarril ni tampoc, en aquells que en tenen al seu servei, el cotxe oficial (tret el cas que el xofer faci vaga).

Això és fer vaga! i qualsevulla coincidència de les seves condicions laborals amb les d'un treballador assalariat no seria una coincidència sinó cosa miraculosa. Populisme esquerraníssim.

Curiós. Les diputades i diputats catalans que al Congrés i/o al Parlament facin vaga contra les mesures del Govern espanyol obliden que són socis al Govern català del PSC-PSOE i que els 25 vots dels diputats socialistes catalans al Congrés són imprescindibles per a l'aprovació d'aquelles mesures i per tant corresponsables del seu contingut. Nogensmenys el dia 29 faran vaga perquè un dia a l'any no fa pas mal ser esquerraníssims.

Faran piquets informatius al Parlament i al Congrés?...”

Carme-Laura Gil (article publicat al seu bloc, 21/09/10)

“Dret a decidir, atur i austeritat”

2010-09-21T01:04:00.000+02:00

“En el darrer any s’han anat succeint un reguitzell de fets, indicatius que el país es mou: a) 13 de setembre primera consulta sobiranista a Arenys de Munt, punt de partida de diverses onades de consultes que han comptat amb una participació que ha superat les 600.000 persones; b) Sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut; c) Manifestació en contra de la retallada de l’Estatut i en defensa del dret a decidir de Catalunya amb una participació de més un milió i mig de persones.

Tot indica que estem en un moment de transició i de canvi. En aquest estadi de la història del nostre país des de CiU apostem desacomplexadament per fer un passa decidida cap el dret a decidir, treballar junts per muscular el país, recuperar-lo moralment i econòmicament, per retrobar-lo amb la cultura de l’esforç i el gust per la feina ben feta. Un país d’èxit i referent. Apostem per un país que visqui en llibertat i decideixi col•lectivament el seu futur. Aquest és el deure que ens proposem com a generació.

Així en la nostra proposta de programa, que anomenem la “guia del canvi”, és tota una declaració d’intencions i de principis del canvi que volem posar en marxa a Catalunya. Les prioritats cohesió social, lluita contra l’atur, defensa de la nació, recuperació de valors, innovació contra la crisi, sostenibilitat i recuperació de la credibilitat de les institucions. Resumint: lluita contra la crisi econòmica, defensa de l’Estat del Benestar, aposta pel dret a decidir i per un Govern fort amb complicitat amb la ciutadania i la societat civil. Les xifres no deixen dubtes sobre la delicada situació a de decadència a redreçar: 18 % d’atur a Catalunya, 40% entre els joves, 30% de fracàs escolar i 20 % de població a Catalunya que viu per sota del llindar de la pobresa.

Així, responent als principi que ens hem imposat, la nostra guia del canvi conté un compendi de propostes que, entre altres mesures, es compromet a eliminar l’impost de successions i no pujar impostos, a eliminar la limitació dels 80 Km/h en els accessos de Barcelona, a millorar radicalment la oferta i la qualitat del transport públic, a reduir alts càrrecs i personal eventual i de confiança entre un 20-25%, a desplegar amb sentit comú la llei d’educació, i a no fer cap regulació nova que no elimini, com a mínim, una d’antiga. I de la mateixa manera ens comprometem a que els catalans puguem exercir el nostre Dret a Decidir en aquesta propera legislatura en matèria fiscal per decidir si volem o no canviar l’actual acord de finançament amb l’Estat, que obté un resultats per sota del que permet l’actual Estatut, per un Concert Econòmic amb Espanya que faci justa la nostra solidaritat.

El proper 28 de novembre el país podrà posar en valor ja el seu dret a decidir i triar un govern independent, amb les idees clares, fort i amb les mans lliures per fer front amb valentia a les crisis econòmica, social i nacional que patim i fer front a la transició que la societat en el seu conjunt ha iniciat i que la política ha de saber culminar amb èxit.”

Felip Puig, (article publicat a Cronica.cat, 20/09/10)

Elogi de la política

2010-09-19T22:22:00.002+02:00

Josep Pla, gens procliu al separatisme però agut observador de la condició humana ( i política) mantenia que hi ha dos tipus de polítics: els que parteixen de la idea de com ha de ser la societat i els que parteixen de com pot ser la societat. Els primers suplanten la realitat, la substitueixen per una abstracció agradable, i els segons parteixen de la realitat i a partir d’ella la milloren. Òbviament, els primers transporten la gent de l’eufòria més escumosa a la frustració més aguda; i els segons, sense tanta pirotècnia, assoleixen fites segures i realitzables.

Ve a tomb aquesta reflexió arran del fals i cínic debat sobre si CiU ens durà a la independència. Aquest dubte ofensiu no fa més que confirmar allò que, també Pla predicava d’alguns polítics: la poesia d’alguns catalans és la Política; es situen en ideals borrosos, en vaguetats sistèmiques i, a la primera contrarietat, desencant i histerisme.

Si algú pot dur-nos a la mateixa independència és l’Artur Mas i CiU; i argumentar-ho és tant senzill d’explicar com difícil d’entendre per alguns anomenats independentistes.

Siguem seriosos: per qüestions purament d’àlgebra, a la independència (o allà on sigui) ens hi durà aquella força política que tingui més representació política i institucional. I aquesta força es diu CiU, com pronostica tothom (i necessita tothom). Aquest raonament, tant infantil com simple, resulta exòtic per alguns saltataulells amb estelada.

Però si superem l’argument purament numèric, ens trobarem amb altres arguments encara més abassegadors : per arribar a la plena sobirania, a la independència, a Ítaca o l’estació de França, primer cal, sense cap mena de dubte, saber on volem anar i després, de manera subtil i fina, com qui no vol la cosa, plantejar-nos com hi podem arribar i, més finíssim encara, si podem arribar-hi. Aquest ball de proposicions i adverbis no és erm ni estèril; és la clau de volta de la catedral. Sense ells, l’edifici cau (com tantes vegades).

Aquest plantejament, tant simple i cruel, també ve a confirmar que per arribar a la primera estació o a l’última cal POLÍTICA; Política en majúscules; mètode, complicitats, força social, aliances, seguretat en la ruta, bons guies i superar estacions; i l’Artur Mas i CiU són els homes i son les sigles.

Algú sensat pot pretendre arribar a la plenitud nacional a partir de minúsculs grups?

Algú conscient pot preveure la independència sense una majoria social darrera?

Algú serè pot imaginar una Catalunya sobirana només perquè en una tertúlia d’amics hom ho pronostica?

No i cent vegades no! A les aspiracions nacionals s’hi arribarà per la política i la política és, com diu Cambó, construcció.

Sobren retòriques almogàvers i polítics microscòpics. Sobra miopia política i falta intel•ligència.

Però l’argumentari encara té més mostres. La ingenuïtat d’alguns profetes de la independència és perillosa, per perversa i falsa: plantejar la conquesta de la independència com aquell que va al supermercat, l’agafa i marxa és voler condenar-la a l’estrèpid. Algú creu que ens ho posaran fàcil? Algú creu que els “mètodes” Companys 1934 i Macià a Prats de Molló són la sortida? Per això, Mas és l’home i CiU les sigles.

La fita sobiranista necessita política però necessita estil, maneres, elegància i forma. Jugar a revolucionaris de taverna només amb eslògans publicitaris és endinsar-nos en la decepció i liquida l’esforç de tota una generació. Sobren perífrasis i hipérboles; calen métodes i majories.

L’independentisme de migdiada ha demostrat un gran capacitat retòrica però una nul•la capacitat d’articular majories socials. Asseguts a la butaca esperant que arribi el dia D és, senzillament, no desitjar la plenitud nacional. Per això Mas és l’home i CiU les sigles. Poques mitgdiades i si arremangar-se.

Que l’Artur i CiU ens duguin a la plenitud nacional depèn, essencialment, de la majoria social que li doni suport. Aconseguida la majoria serà l’hora de les exigències i de passar comptes, però a dia d’avui només hi ha la Solució Artur; la resta són artificis pirotècnics per a públic infantil.

En política cal ser fort: N’hi ha prou de semblar feble per a esdevenir-ne immediatament. Per això, Artur Mas és l’home i CiU les sigles.

I una última advertència: Espanya no ens posarà les coses fàcils. Mai. Però a través de l’art de la política, la bona política, aconseguirem el premi. Ens diran que no, que mai, impensable, innegociable.... Però ens la donaran. Perquè la política és l’art del possible i com va dir el Conde de Romanones: “jamás, jamás, jamás !!! Y cuando digo jamás quiero decir en estos momentos”. I sinó, el temps!

Sr. Permanyer.

“Ara toca Mas” (2)

2010-09-17T03:00:00.001+02:00

Carta oberta de Jaume Sobrequés a José Montilla

Aquesta carta no és només personal. Es refereix també a aspectes relacionats amb la vida política del nostre país i amb el partit del qual tu ets avui el dirigent indiscutible. És, doncs, una carta dirigida al primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya.

No ignores que, durant no pocs anys, he tingut l'honor de ser un membre destacat d'aquest partit. Com a senador en les legislatures constitucional i estatutària, i com a diputat del Parlament de Catalunya en dues legislatures més. Saps també que durant deu anys vaig ser membre de la comissió executiva i portaveu dels socialistes catalans. Al llarg del procés polític d'elaboració de l'Estatut del 1979, el partit em va fer l'honor de ser un dels membres de la Comissió dels Vint que va redactar l'avantprojecte del primer text estatutari. Conservo de tot allò un record inesborrable i una gratitud sense límits cap a aquells que ho varen fer possible.

D'això ja fa algun temps. A mitjan anys noranta, les coses varen canviar de manera radical en el partit que dirigeixes. Com a conseqüència d'un procés intern democràtic, però no exempt de maniobres que no vull qualificar, aquells que representàvem allò que se n'ha dit el sector catalanista del partit no només vàrem restar en minoria, sinó que vàrem ser objecte d'una molt dura marginació.

En allò que afecta a les meves relacions amb l'organització que dirigeixes, va iniciar-se aleshores un període de mútua desafecció que ha arribat fins avui. Un impenetrable silenci ha sobrevolat i presidit aquests llargs anys. L'ànima catalanista, almenys la més intensa, va restar en una bona part hibernada, i la proposta federalista defensada pel partit des d'aleshores continua sent avui un plantejament amb poc contingut real i que no va més enllà d'un autonomisme constitucional que no dóna més de si.

Els temps polítics han canviat en els darrers mesos amb l'avenç de les opcions independentistes o sobiranistes. L'acceptació d'aquesta realitat ha estat bastant generalitzada. Però en aquest tren ràpid cap al futur, el partit que dirigeixes continua ocupant el vagó de cua. Continua tractant de posar pedaços a un Estatut que perd aire pels quatre costats i que continua sent acceptat, no ja només sense amor, sinó també de mala gana i com a mal menor per aquells que són avui els principals aliats espanyols del teu partit. Crec que aquest no ha sabut captar la força que impulsa el país cap a un futur polític nou o que, simplement, nega que desitgi viure sota els mateixos vents que bufen amb força en el nostre mil•lenari Principat.

Per tot això, estic convençut que a Catalunya li convé un canvi polític. Necessita aquells que han sabut incorporar als seus objectius de futur el concepte de “som una nació, nosaltres decidim” i un dirigent que, en ser preguntat si votaria de manera afirmativa en un referèndum sobre la independència de Catalunya, contesta que sí de manera clara i sense complexos.

Fins i tot considerant positiva la formació de grups que es diuen independentistes a seques, després d'una profunda i no pas fàcil reflexió sobre allò que és més convenient al país de cara a un futur que converteixi Catalunya en un estat sobirà dins de la comunitat europea, he arribat a la conclusió que qui pot impulsar i dirigir millor aquest procés no és altre que Artur Mas i el partit o la coalició que lidera. Per solvència personal i per la indiscutible força social de l'organització que presideix. Comparteixo, doncs, allò que ha dit algú per qui sento un respecte profund i una no menor admiració, i que, a més a més, ha tingut una de les més altes responsabilitats en el partit del qual tu ets el primer secretari: “Ara li toca a en Mas”.
Per bé que no ho va fer tot sol, el partit del qual fins avui he tingut l'honor de formar part va acomplir en el passat una missió de gran abast a l'hora de contribuir a la cohesió social de Catalunya. Però ara el nostre poble ja és major d'edat i no necessita ser tutelat.

Desitjo manifestar-te, per acabar, el meu respecte sincer cap a la teva persona, pel teu servei al país i per com has sabut assolir l'alta dignitat que avui ostentes. Aquest respecte no és menor del que sento per molts dels que t'han acompanyat en les tasques de govern, o que han compartit amb mi, fins a aquest moment de trista separació, un mateix projecte polític.

Amb el desig que en un temps no llunyà el teu partit es decideixi a caminar cap als nous horitzons als quals m'he referit i arribi a una terra en la qual ens retrobem; amb la certesa que podrem un dia encara treballar plegats al servei del país, he decidit recuperar la plena llibertat i, essent coherent amb allò que penso que és el millor per a Catalunya, treballar colze a colze, amb la màxima humilitat i independència, i amb una il•lusió no menor, amb aquells que estan disposats a defensar allò que jo defenso, o més ben dit, sumar-me jo a allò que ells defensen, que és, en aspectes molt fonamentals, allò mateix que defenso jo.

Hereu un altre cop en crisi

2010-09-16T10:12:00.000+02:00

Estic realment sorpresa de l’espectacle que estan fent Jordi Hereu i el PSC-PSOE per decidir si Hereu serà o no el candidat del socialistes a les properes eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona. Crec que és una mostra més de que la ciutat de Barcelona necessita un canvi de rumb i un nou timoner. El que hauria d’estar fent Hereu és treballar per la ciutat amb il•lusió i idees per aconseguir treure als barcelonins de la crisis en que estem ficats. Però és evident que no ho fa, i per això es veu qüestionat ,fins i tot, pels seus propis companys. No deu ser molt engrescador per l’actual alcalde haver de sortir un dia i una altre dient que vols ser ell l’alcalde per convèncer als seus.
Francament arriba al nivell de ser patètica aquesta situació. Confirma que la seva gestió i el seu lideratge ha tocat fons, perquè si ho estès fent bé ja fa mesos que hauria estat escollit.
El PSC-PSOE es troba en un moment complicat perquè veu com per primer cop les enquestes no li són favorables a la ciutat de Barcelona i per això han encès la llum d’alarma. Perquè no volen perdre el poder a Barcelona. Els socialistes consideren l’Ajuntament de Barcelona com si fos la seva finca particular, i per això la governen amb una actitud de prepotència i sectarisme.
Però ara, després de més de 30 anys d’aquest estil, el que necessita la ciutat i la seva gent és obrir finestres i que entri aire nou. I pel que es veu això també ho pensen una bona part dels socialistes que qüestionen a Hereu.

Maite Fandos, regidora de CiU a l’Ajuntament de Barcelona (article publicat a E-noticies, 15/09/10)

“Ara toca Mas”

2010-09-15T01:22:00.001+02:00

Entrevista a Pasqual Maragall publicat al núm. 4 de la revista MésCat:

Com va la Fundació Pasqual Maragall?
Bé, tot i que la situació de crisi també ens està afectant. De tota manera, estic content perquè ara fa poc hem signat el contracte per fer un centre d’investigació i recerca molt important, que s’ubicarà al costat de l’Hotel Vela.

Crisi econòmica a banda, hi ha més conscienciació sobre la malaltia que temps enrera, no creu?
Això sí. Fins fa poc era una malaltia amagada, fins i tot pels propis familiars. Això ha
començat a canviar.

I les investigacions?
No avancen gaire. L’Alzheimer el provoca una proteïna, Beta-amioloide, que es col•loca entre neurona i neurona i impedeix la comunicació entre elles, a la llarga porta
a la pèrdua de memòria i orientació El dia que es pugui eliminar aquesta proteïna
haurem trobat la solució.

Com ha vist el procés de l’Estatut fins la sentència del Tribunal Constitucional?
És una situació ben absurda. Al 2003 vaig entrar de President, al 2005 el Parlament
va aprovar l’Estatut per àmplia majoria, va passar pel Congrés i Senat i un referèndum,
i quatre anys més tard un tribunal diu que no és constitucional. Des de Madrid no s’ha vist, però han aconseguit que l’oposició entre Catalunya i l’Espanya centralista sigui encara més impossible d’arreglar. Jo sempre he estat federalista, d’un federalisme diferencial. I, en fi, no hi ha hagut manera. Cada vegada que hem intentat que s’accepti una Espanya plural, en la que Catalunya estigui còmoda, no ha estat possible. I una de les conseqüències és que la gent ha dit prou.

I ara què?
I ara què? En la història de Catalunya hi ha hagut dos posicions extremes. Una, la del
“no acatem” de les proclamacions independentistes. I, l’altra, la del “tancament de caixes”, promoguda pel Dr Robert, alcalde de Barcelona i persona conservadora. En
aquest moment no sé si serà possible però potser es podria provar.

Sociològicament la societat és més sobiranista...
És més sobiranista, però crec que el que hem de fer és un canvi de dimensions perquè
el que hi ha al món són unions: Estats Units, Mercosur, Índia, Xina, i també hi ha
la Unió Europea. I aquest hauria de ser el nostre espai polític. Tenim bandera, himne,
moneda. Som europeus. Tant a Amèrica com a Europa hi ha diversitat, però a
Europa, a més, hi ha tradicions històriques. Per tant, és més difícil la Unió Europea que l’americana, perquè hauria de tenir més poder per ella mateixa, però també és més rica. Si s’arriba a aconseguir, és millor

Existeix un debat sobre la manca de lideratges. Què n’opina?.
És una cantarella permanent difícil d’evitar. En època de crisi el pessimisme augmenta. No obstant, també crec que les èpoques de crisi són bones perquè cauen les coses que tenen poca consistència. Tot és més difícil però el que aguanta té més valor.

Quina lliçó li donaria als polítics actuals?
Tenir tres o quatre coses clares. La primera de totes i principal, qui som i on som. Som
una nació dintre d’un estat que té cada vegada menys competències. Els estats europeus s’han d’anar acostumant a ser com els estats americans, com Iowa, Michigan, on l’important és la unió.

Què es quedaria de cadascun dels països en els que ha viscut?
Nova York, la capital del món. Roma, la història. Allà va néixer el Tractat de Roma, el
catolicisme... i França, la poesia, la cançó.

Quina és l’etapa més feliç de la seva vida?
La joventut i la maduresa. A la joventut es produeixen canvis que et marquen per a
tota la vida. I a la maduresa ho tens tot fet i en gaudeixes més. Quan ets més jove tens
més força però més patiment. Quan ets més gran, menys força però més serenitat.

Pensava que diria Barcelona’92
Ah! Bé, ha quedat com una data històrica, però no ens hauríem de quedar sempre
amb la mateixa.

Satisfet de la recuperació de l’Àrea Metropolitana?
És molt important i, a més, aprovat per tothom al Parlament. Significa el reconeixement
per part de Catalunya que té una capital que no és l’estricta ciutat de Barcelona, sinó una aglomeració urbana de tres-quatre milions d’habitants, cosa que es necessita per ser algú al món. Si no tens una gran ciutat, el país pateix. I si el país per defensar-se de la ciutat -i això va passar amb el nacionalisme català que va tenir por que Barcelona es mengés Catalunya- no és capaç d’admetre que la ciutat és important,
perd un jugador bàsic, perd el davanter centre.

Es considera un animal polític?
En el bon sentit de la paraula, sí. Expolític, no “ecs” de fàstic, eh?

Quin país desitjaria pels seus néts?
Aquest. Això que veus aquí, l’Empordà.

Quin missatge li donaria a Artur Mas?
Crec que guanyarà perquè toca. Artur Mas, que és un home intel•ligent i preparat, tenia abans un problema de gest, que es diu. Ara s’ha amorosit, penso que sap somriure més i això l’afavorirà probablement. I després, el gran avantatge que té és que ara toca perquè ja fa molt temps que els altres governen. I espero que ho faci bé.

Canvi sí

2010-09-14T00:08:00.003+02:00

Al llarg de la història contemporània de Catalunya i sempre que la democràcia
ha estat possible, el catalanisme ha estat motor de canvi, progrés i modernitat.
No ha estat una història fàcil, però sota el lideratge del catalanisme s’ha
defensat la identitat de la nació catalana i el seu autogovern, alhora que s’han
assolit els nivells més alts de progrés econòmic, social i cultural. Catalunya,
amb el catalanisme al capdavant, ha demostrat la seva capacitat de superar
amb èxit l’adversitat i les dificultats. I si avui els catalans podem tenir confiança
amb nosaltres mateixos, és també per saber que la capacitat de resistir i
superar crisis de tota mena forma part de la nostra història col•lectiva.

Ara cal plantejar les bases d'un canvi per encarar els reptes que l'evolució
política, econòmica, social i cultural de Catalunya ens plantegen. Perquè si el
món gira i canvia ràpidament, el catalanisme també ho ha de fer si vol liderar
una Catalunya forta, cohesionada i preparada per capejar l’actual temporal que
destrueix llocs de treball, amenaça el benestar i minimitza la capacitat
pressupostària i financera per adoptar unes polítiques públiques raonables i
eficients. El catalanisme, a més, ha de saber despertar consensos interiors molt
amplis per a enfortir la identitat nacional de Catalunya, i per garantir l’exercici
del seu dret a l’autogovern. És per això que Convergència i Unió, amb tota la
humilitat necessària que requereix el moment present, proposa mirar endavant i
sumar persones d’ideologies democràtiques diverses rere un programa de
canvi polític i social de gran abast.

Conscients i segurs de les fortaleses de la nostra nació, no volem dissimular
tampoc el moment actual de crisi que pateix Catalunya. En primer lloc i per ser
la més urgent, la crisi econòmica i les seves conseqüències socials,
especialment l’atur i l’extensió de la pobresa, juntament amb l’amenaça de
l’estat del benestar fruit d’una pèssima gestió pressupostària i financera. En
segon lloc, i de cabdal importància, la crisi sobre la problemàtica i mal resolta
relació entre Catalunya i Espanya, i sobretot sobre la necessitat de disposar
dels instruments necessaris per a exercir l’autogovern. I, en tercer lloc, la crisi
conseqüència del desprestigi de la política i de la manca de credibilitat de les
institucions, cosa que n’amenaça, sobretot, la confiança dels ciutadans. Val a
dir que tots aquests aspectes crítics van acompanyats, a més, per una crisi de
valors, de referents, que afecta a l’actitud dels ciutadans i a l’autoestima
nacional.

És així que els eixos dels compromisos programàtics de Convergència i Unió
es fonamenten en:

Lluita contra la crisi econòmica

La nostra prioritat serà la lluita contra la crisi econòmica. Creiem en la iniciativa
personal, en el treball, en la cultura de l’esforç, en els valors que han permès a
Catalunya viure una història d’èxit i de desenvolupament sostingut. Aquests
mateixos valors, al costat de les mesures econòmiques públiques, són els que
ara ens han de permetre sortir de la crisi.

Creiem en les empreses, vertaderes generadores de riquesa i també de feina, i
creiem en les persones i la seva capacitat creativa, d’iniciativa i de treball.
Volem garantir el dret a la feina de totes les persones i el desenvolupament
econòmic al conjunt del territori.

Apostem per la Catalunya global, una Catalunya que sàpiga aprofitar les
oportunitats de la globalització, especialment en el terreny econòmic. Tot és
més a prop, les oportunitats s’han multiplicat, cal aprofitar-ho i situar Catalunya
al món també econòmicament.

Defensa de l’estat del benestar

Un dels grans èxits de l’Europa del segle XX ha estat la construcció i extensió
de l’estat del benestar més desenvolupat del món. Catalunya no n’és una
excepció. En moments en què hi ha qui qüestiona el futur de l’estat del
benestar, o que pretén retallar-lo amb l’excusa dels riscos que comporta per a
l’estabilitat econòmica, Convergència i Unió revalida la seva aposta per aplicar
polítiques públiques que garanteixin el benestar de les persones, la seva
atenció sanitària i educativa, la seva plena integració a la societat, i el seu
desenvolupament individual i familiar.

Creiem en un estat del benestar no dirigista ni jacobí, sinó que compti amb les
persones i el seu sentit de responsabilitat. Volem garantir el dret a escollir de
cadascú en tots els àmbits d’atenció social, garantint la universalitat dels
serveis essencials de l’estat del benestar, la cohesió social i l’equilibri territorial
al conjunt del país.

Aposta pel dret a decidir

El pacte constitucional establert en el marc de la transició ha arribat al seu límit,
especialment després de la interpretació que n’ha fet la sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut de 2006, aprovat en referèndum per la ciutadania
de Catalunya. A no ser que es vulgui assumir resignadament el seu resultat, cal
canviar la política seguida fins ara. L’autogovern de Catalunya es deu al dret
democràtic i irrenunciable de tota nació a decidir el seu futur. Només amb
l’exercici del dret a decidir Catalunya podrà garantir ser una nació cohesionada,
amb progrés econòmic i social, i reconeguda.

Les aspiracions d’autogovern del poble de Catalunya no poden tenir, doncs,
cap més límit que la democràcia. A través de l’exercici del dret a decidir,
proposem un camí possible i real per assolir l’autogovern que Catalunya
necessita i reclama. Per això situem, entre d’altres, la proposta d’un model de
finançament propi com un dels grans objectius pels propers anys.

Un govern fort i amb complicitat ciutadana

Assumint la responsabilitat que ens pertoca en constatar que des de fa temps
la política i la societat s’allunyen, des de Convergència i Unió som conscients
que la transformació de l’acció política només serà completa si sap integrar el
conjunt de la ciutadania. Apostem per sumar a la política en majúscules a totes
les persones, entitats cíviques, sindicats, organitzacions empresarials i
moviments socials que impulsen activitats, accions i iniciatives encaminades a
promoure l’avenç social, cultural i econòmic del país.

Defensem un canvi que passi per bastir nous ponts entre la política i la societat,
i per establir una nova complicitat amb la ciutadania. I per aconseguir-ho, des
de Convergència i Unió proposem, amb tota la modèstia i alhora amb tota la
convicció, la necessitat que a Catalunya hi hagi un govern fort, sòlid i proper al
mateix temps, que sigui capaç de recuperar la confiança dels ciutadans en els
dirigents polítics i de refer el prestigi de les institucions.

Convergència i Unió assumeix a través d’aquest programa electoral un compromís explícit amb la ciutadania i amb el conjunt de la nació. Un compromís ferm com a resposta als reptes que Catalunya té plantejats, i al servei del canvi profund i positiu que el conjunt de la ciutadania reclama.

Introducció del programa electoral de CiU per les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010

Discurs de Felip Puig al Fossar de les Moreres

2010-09-12T23:12:00.002+02:00

Pel seu interès, a continuació reproduïm íntegrament el discurs que Felip Puig, secretari general adjunt de Convergència, realitzà durant l’ofrena al Fossar de les Moreres del 10 de setembre:

“296 anys d’història ens contemplen. Un any més, ens apleguem aquí, gent diversa, d’idees i sensibilitats diferents, patriotes tots, per a renovar el nostre compromís personal i col•lectiu, per a donar un nou exemple d’afirmació: SOM UNA NACIÓ.
Avui, un any més, complim amb el nostre deure: retre homenatge a la memòria dels nostres herois i a la dignitat del seu sacrifici. Potser algú, sentint alguns dels nostres crits, ens tornarà a titllar de radicals, d’arrauxats, d’excitats nacionalistes. Però no, que ningú s’enganyi, no els hi donem la raó: esforcem-nos a ser interpretats, des de la moderació i educació de les nostres formes, per la radicalitat de les nostres conviccions, per la profunditat de la nostra passió, per la nostra qualitat democràtica, per la nostra indestructible voluntat de ser.

Aquest era el missatge del President Pujol ara fa 5 anys: la radicalitat transcendent, la d’aquells que fa quasi 300 anys van donar la seva vida per defensar el país, la dels que ara fa 75 anys ho van perdre tot enmig (i al mig) d’una guerra que ens va tornar a desfer, la radicalitat dels que, d’un compromís vigent, ara en democràcia i en pau, n’estan fent, i en faran, una opció de vida.

1714....1939....2010...avui, aquí, sota aquestes moreres, s’enllaça i ens sobreposa la història, el present i el futur: el passat d’aquells herois i màrtirs que homenatgem arreu del país, protagonistes singulars (Casanova, Moragues, Villarroel, Desplà, Sans Miquel, de Dalmau, Carrasclet...) però també persones anònimes i plurals (pagesos, menestrals, militars, autònoms, professionals, treballadors, empresaris, mestresses de casa, homes i dones) que han sofert privacions, persecució, mort presó, exili, calumnia, ruïna...

Quant d’orgull hauríem, avui, de sentir i manifestar amb el record de tanta i tanta gent, més de 10 generacions que, com quasi cap altre poble en el mon, han resistit, han perviscut, han perseverat, han viscut i mort per salvar-nos el mot de cada cosa, i ens han traslladat el seu llegat: aquesta nostra ferma i permanent voluntat de ser. SOM UNA NACIÓ.

I quina magnífica oportunitat ens dona, aquest 2010, per commemorar i recordar a 4 il•lustres intel•lectuals i pensadors que ens ajuden, avui encara, a conèixer millor la nostra història i el perquè de la nostra trajectòria col.lectiva: Joan Maragall (150 anys, Oda a Espanya), Salvador Espriu (25 anys mort, Pell de Brau), Vicens Vives (100 anys, Notícia de Catalunya) i Màrius Torres (100 anys, cartes i poemes). Tots ells, i molts més, ens alliçonen sobre el passat i present del nostre país. Sobre com podem construir una Catalunya fonamentada en els valors que ens distingeixen com a poble: voluntat de ser, perseverança, seny i rauxa, pactisme, justícia social i solidaritat, treball, honor, convivència i integració...

Aniversaris que coincideixen en un any que, sense dubte, ens marca un abans i un després, l’inici d’un nou cicle històric, i potser definitiu, per al nostre futur. Aquest 11 de setembre no quedarà en l’oblit de la història del nostre país.
En el darrer any s’han anat succeint un reguitzell de fets, indicatius que el país es mou: a) 13 de setembre primera consulta sobiranista a Arenys de Munt, punt de partida de diverses onades de consultes que han comptat amb una participació que ha superat les 600.000 persones; b) Sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut; c) Manifestació en contra de la retallada de l’Estatut i en defensa del dret a decidir de Catalunya amb una participació de més un milió i mig de persones. SOM UNA NACIÓ.

Avui ja és demà: varem trigar 264 anys a recuperar i consolidar les nostres institucions. Hem dedicat 30 anys a reconstruir el país, amb un autonomisme positiu però finalment insuficient. Hem fixat per sempre més la democràcia a casa nostra; ens hem reintegrat a Europa; hem recosit entre tots un país modern i cohesionat.
Avui ja és demà: hem intentat, aquests darrers 5 anys, renovar el nostre pacte de convivència amb Espanya. Hem definit i ajustat les nostres ambicions, hem negociat, hem pactat, hem referendat el nostre marc d’autogovern...i ens han dit que NO.

Que no se’ns reconeix com a nació.
Que no es reconeixen en la plurinacionalitat.
Que no volen avançar cap a un Estat de tall confederal.
Que no podem gestionar els nostres impostos.

Un nou Decret de Nova Planta (com el de l’any 1716, ara sota la forma de Sentència de Tribunal Constitucional) ha posat punt i final a una etapa de la nostra història. Aquest 2010 és, sens dubte, un any de canvi de cicle, de cruïlla històrica. I ens veiem abocats, per primera vegada en 3 segles, a començar a pensar en exercir el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació. Haurem de decidir si en els propers anys apostem per la independència o per la decadència. De l’apel•lació al dret de decidir (que fàcil que es diu) al convenciment del deure de decidir (que difícil que serà).

Des de Convergència apostem desacomplexadament per fer un passa decidida cap el dret a decidir, treballar junts per muscular el país, recuperar-lo moralment i econòmicament, per retrobar-lo amb la cultura de l’esforç i el gust per la feina ben feta. Un país d’èxit i referent. Apostem per un país que visqui en llibertat i decideixi col•lectivament el seu futur. Aquest és el deure que ens proposem com a generació. SOM UNA NACIÓ.

Alerta, però. Fa gairebé 25 anys, la gran manifestació de l’Onze de Setembre de Sant Boi ens va llegar una frase que encara ressona: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Era un bon missatge. En un moment en què ni la democràcia, ni la recuperació de les llibertats, ni les perspectives d’autogovern eren segures, corríem el risc de cedir massa, de deixar-nos arrabassar el futur… Hi havia prudències que, en comptes de contribuir a les nostres esperances, les retallaven, les feien inviables. I les varem superar, no varem trair als nostres avantpassats.

Fou una gran frase, però avui, sense abandonar-la, l’hauríem de complementar amb la inversa: que no sigui la imprudència, la temeritat, el que ens en faci, de traïdors. Que la imprudència no ens faci traïdors. Perquè també hi ha moments en la història dels pobles en què la precipitació els malmena, en què la impaciència els derrota... Sol passar quan estàs molt a prop d’aconseguir els teus objectius, quan el camí està més desbrossat que mai.
Aleshores, alguns es pensen que ja està fet, que n’hi ha prou amb esprintar, sense adonar-se –o preferint ignorar– tots aquells entrebancs que et poder fer caure i impossibilitar d’arribar a la meta anhelada.

Aquesta no és una cursa de velocitat. Aquí no guanya qui primer arriba. Aquí es guanya, aquí només es guanya si s’hi arriba i si hi arriba tot l’equip. Que la prudència no ens faci traïdors; que la imprudència, tampoc.

Com diu l’himne nacional, volem que Catalunya torni a ser rica i plena. Aquest és el nostre objectiu real, aquesta és la meta que volem creuar victoriosos.

Tenir una societat unida però subordinada no ens val. Com tampoc no ens val tenir un país formalment lliure però profundament dividit i enfrontat, amb una part significativa que se’n senti exclosa. Necessitem llibertat i cohesió interna alhora.

Tenir una economia florent sense autogovern no ens val. Com tampoc no ens val tenir tota la capacitat de decisió i un país afeblit, sense energia interna per a fer fronts als reptes del món d’avui, sense capacitat per generar la prosperitat dels seus ciutadans. Necessitem autogovern i solidesa econòmica alhora.

Per això, no hi ha cap projecte d’estat que sigui viable sense projecte de país. Catalunya necessita un estat que satisfaci les seves expectatives com a país, que li serveixi per a construir-se com a tal. Un país sense estat hagués estat viable. Ja hem demostrat que hauríem estat capaços de tenir-lo, si Espanya hagués acceptat el pacte. Un país sense estat era, fins ahir, viable. Un estat sense país, no ho és, però, de viable. Aquest és el nostre repte i propòsit, doncs: redrecem primer el país, per anar a guanyar l’estat propi.

Això ho hem de tenir ben present en els moments actuals. La sentència del Tribunal Constitucional ha estat positiva sols en un sentit: ens ha fet tocar de peus a terra. Ja sabem a què no podem aspirar en el marc d’aquesta Constitució. Ja sabem quina és l’actitud de l’Espanya democràtica –i val la pena posar l’accent que és l’Espanya democràtica– respecte de les nostres aspiracions d’autogovern i de reconeixement nacional. Per aquesta banda, ja ningú no podrà fer volar coloms sense que perdi la credibilitat.

Ara ens cal també tocar de peus a terra per l’altra banda, per la banda de la construcció de la nostra sobirania. Tampoc no hauria de tenir cap credibilitat qui no entengui que aquesta, la sobirania, només té sentit, només té viabilitat, si s’hi arriba com un sol poble, amb una ambició compartida de país per a fer-lo més ric i més ple, que són condicions perquè sigui realment lliure. Per assolir un estat propi, necessitem un país fort i cohesionat. Un país que recuperi la confiança, que recomposi la seva ànima col•lectiva, que sumi una majoria social per decidir.

Aquesta tardor començarem a decidir la direcció del camí que el país prendrà. Ens en sortirem i recordarem el passat no com un temps de decadència sinó com un temps que el país es va preparar i prendre consciència col•lectiva de la necessitat d’avançar.

Prudència, que no por.
Coratge, que no temeritat.
Determinació, que no improvisació.

Incerta Glòria ? Potser, però la certesa que les coses han de canviar ens ha de fer superar qualsevol por i ens ha de permetre tenir l’audàcia de saber trobar el camí. És l’audàcia de l’esperança la que ens farà avançar i assolir les fites que tenim. Ens en sortirem i guanyarem una Catalunya millor, un lloc millor per viure, compartir i prosperar. Una Catalunya rica i plena, sobirana i lliure.”

11 de Setembre de transició

2010-09-11T01:35:00.001+02:00

Les dates assenyalades, com la Diada Nacional de Catalunya, són un bon moment per analitzar la situació en la què es troba el país, veure què ha passat el darrer any i quines són les perspectives.

Si fem aquest exercici veurem que en el darrer any s’han anat succeint un reguitzell d’esdeveniments, indicatius que el país es mou: a) 13 de setembre primera consulta sobiranista a Arenys, punt de partida de diverses onades de consultes que han comptat amb una participació que ha superat les 600.000 persones; b) Sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut; c) Manifestació en contra de la retallada de l’Estatut i en defensa del dret a decidir de Catalunya amb una participació de més un milió i mig de persones. A tot això cal afegir que des del punt de vista econòmic i social, Catalunya ha patit en el darrer any una forta crisi que ha comportat que més de 600.000 catalans hagin patit l’atur i les conseqüències socials del mateix i alhora molts emprenedors i autònoms hagin hagut de tancar les seves empreses i els seus projectes econòmics.

Des del punt de vista polític, aquest darrer any hem comprovat la incapacitat del govern tripartit per posar fre a la crisi econòmica i minoraritzar els seus efectes sobre famílies i empreses, incapacitat per fer front a la mutilació de l’Estatut, incapacitat per negociar nous traspassos de competències amb el govern de Madrid o per evitar les retallades d’inversions per part del ministre Blanco.

I finalment, des del punt de vista dels partits polítics, cal destacar el naixement de nous partits independentistes i la deriva del partit socialista amb el desembarcament de Corbacho a Catalunya –no oblidem la seva proposta de constituir la federació catalana del PSOE- i la renúncia de Castells a anar a la llista.

Si llegim tots aquests esdeveniments en el seu conjunt, la conclusió és que Catalunya política econòmica i fins i tot socialment es troba davant d’una nova transició. Transició que és sinònim de canvi. Ens movem però encara no hi ha una direcció clara ni política, ni econòmicament. Segurament són moments de confusió. Estem passant pàgina a la Catalunya autònoma que una generació de patriotes van saber construir per passar pàgina al franquisme. Des de Convergència apostem desacomplexadament per fer un passa decidida cap el dret a decidir, treballar junts per muscular el país, recuperar-lo moralment i econòmicament, per retrobar-lo amb la cultura de l’esforç i el gust per la feina ben feta. Un país d’èxit i referent.

Ben aviat, el proper 28 de novembre el país podrà posar en valor el dret a decidir i triar un govern independent, fort i amb les mans lliures per fer front amb valentia a les crisis que patim i a la transició que la societat en el seu conjunt ha iniciat i que la política ha de saber culminar amb èxit.

Felip Puig, (article publicat a E-noticies, 10/09/10)

Hem de recuperar els valors de sempre

2010-09-10T04:22:00.000+02:00

S’ha afirmat que la crisi que pateix Catalunya, és també una crisi de valors, on està primant l’individualisme, la desafecció, el relativisme moral, etc. que segons Felip Puig, atura el dinamisme i la confiança en el futur, tal i com va expressar en una conferència a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Des del meu punt de vista, per tornar a fer progressar el nostre país, d’entre els molts valors que han de regir els nostres comportaments, actituds o intencions, podríem destacar aquests sis com a essencials: 1) la dignitat; 2) el treball; 3) la solidaritat; 4) la justícia social; 5) la llibertat, i 6) el bé comú.

Partint d’una visió integral, el Concili Vaticà II de l’Església Catòlica va afirmar que, la persona humana és i ha de ser el principi, subjecte i fi de totes les institucions. Pensem que la negació de la pròpia dignitat implica una erosió social. Per això, és fa indispensable quelcom tan important com és el respecte en la seva dimensió física, social, intel•lectual i ètica.

En referència al valor del treball, considerem que té una rellevància primordial en una societat, i que és gràcies a ell que una persona s’autorealitza i li obre majors possibilitats de viure més dignament. El treball és alhora dret i deure, per a permetre el desenvolupament de les pròpies qualitats i capacitats, i és des d’ell, que es contribueix al just funcionament del sistema socioeconòmic, i a la construcció d’una comunitat nacional avançada en tots els seus ordres. Gràcies a ell el poble progressa i el país s’engrandeix. Per contra, des de certes comoditats i sense manca d’iniciativa ni moral del treball, tots ens veiem afectats negativament. Per consegüent, la societat ha de donar valor a l’esforç personal, al desig de superació i a la capacitat emprenedora.

La solidaritat és ara més que mai una exigència ètica del nostre temps, a part d’una virtut humana, que es contraposa al cada cop més creixent individualisme deshumanitzant, que malmet aspectes com el compromís i la responsabilitat social, que propicia la relativització del bé comú, i per si això fora poc, consolida de manera preocupant “la cultura del no”, que es basa en oposar-se a tot per sistema o la defensa inexorable d’interessos individuals i sectorials.

Igualment la justícia social, en una societat plena de desigualtats i de persones excloses, ha de tenir la seva expressió real en l’impuls permanent del benestar, la seguretat i l’ordre en benefici de tots els seus membres, partint d’una lògica igualtat de drets i també d’obligacions. Cap persona ha de quedar al marge dels serveis i recursos bàsics que el país disposa.

La llibertat és potser el valor que més apreciem i, a més, és el fonament de la democràcia. Un home és lliure en una societat lliure. Però com tots sabem, la llibertat ha d’estar acompanyada del sentit de la responsabilitat, perquè el contrari, és llibertinatge. Llibertat i responsabilitat, són causa i efecte de que hi hagi una alegria de ser i de viure, atès que l’exercici responsable de la llibertat és necessari per al desenvolupament personal del propi individu, i de manera destacada, per a l’adequat progrés general.

I finalment, el bé comú, entès com a conjunt de condicions socials que assisteixen i afavoreixen a la persona humana el seu desenvolupament, que comporten alhora la construcció d’una vida col•lectiva harmònica i equilibrada. Precisament la política democràtica, si està al servei del bé comú, esdevé un instrument magnífic i noble de transformació positiva de la realitat en benefici de tothom.

Estanislau Sarrà

La necessitat dels debats televisats

2010-09-09T00:24:00.001+02:00

Artur Mas va declarar ahir a RAC1 que estava obert a fer els debats cara a cara per televisió amb José Montilla que li proposessin. Com sabem, la televisió és un mitjà clau en l’activitat política. El que no semblen estar d’acord els analistes, és si els debats entre els candidats principals de les diverses formacions polítiques que es presenten (normalment els que tenen representació parlamentària), són tant decisors aquí com ho són, per exemple, als Estats Units. De tota manera, segons l’opinió d’experts en el tema, asseveren que, des dels famosos debats entre Kennedy i Nixon, el telespectador aprecia més la personalitat i la forma en que s’expressen els candidats, que no pas les afirmacions fetes i els continguts dels programes electorals. Tot apunta a que l’audiència d’aquests debats és normalment gent interessada i que majoritàriament ja té decidit el vot, però no s’ha d’oblidar que hi ha un sector que encara no s’ha definit, que és precisament un dels objectius a aconseguir per part de cada candidat.

No obstant, crida l’atenció que mentre als Estats Units és costum des de fa dècades que els candidats assisteixin a debats entre ells, tant a Catalunya com a Espanya això sigui una pràctica poc habitual, que ve precedida d’un altre debat, en concret sobre les condicions negociades entre els partits sobre aspectes de detall: el lloc que ocuparan els candidats, si ho faran dempeus o asseguts, el nivell d’alçària de les cadires, la il•luminació dels focus, els temps d’intervenció, en quines cadenes de televisió es celebraran…detalls aquests que interessen més als directors de campanyes i als candidats que no pas als ciutadans telespectadors. I no oblidem que si els dos grans partits estatals, acorden celebrar debats en la televisió pública, els partits amb menor representació parlamentària exigeixin també participar en els mateixos.

Artur Mas, amb un any d’antelació a les eleccions catalanes del 2003, ja va oferir reiteradament fer debats en televisió, cara a cara amb el candidat socialista Pasqual Maragall, el qual no va aceptar-ho mai. I com a molt, Maragall només es va atrevir a fer un cara a cara amb Mas davant José Antich, director de La Vanguardia, sense transmissions de televisió o de ràdio, i el contingut del qual es va publicar íntegrament en aquell mateix diari. L’any 2006, la resposta negativa es va reproduir, però aquest cop amb José Montilla. Tant Maragall com Montilla només han acceptar la realització de debats en presència de la resta de formacions polítiques amb representació parlamentària, mentre que a altres indrets com a l’Estat espanyol (González-Aznar, o Rodríguez Zapatero-Rajoi) o Andalusia (Chaves-Arenas), s’han celebrat debats entre els candidats de les dues formacions de major representació a les seves respectives cambres legislatives. En resum, si l’exercici debatre entre candidats (contrastar idees, programes, opinions, etc), és necessari per millorar la qualitat de la nostra democràcia, cal que ens hi esforcem en superar aquest dèficit que tenim arrelat.

Enric Santisteban

Les precampanyes i les campanyes electorals

2010-09-08T00:14:00.001+02:00

Ara que finalment el president de la Generalitat s’ha dignat a fer pública la data de les eleccions, resulta pertinent recordar unes paraules de Julián Santamaria, director de l’institut Noxa (el que fa les enquestes de “La Vanguardia”): “Les campanyes electorals són tan breus a Espanya, que hem de recòrrer a la paraula precampanya per afegir a la seva definició oficial un periode de temps complementari que s’obre, en la pràctica, amb la convocatòria de noves eleccions”. Preguntar quan acaba una campanya electoral potser sigui fàcil de respondre, però quan comença sembla que és més complicat. Si ens atenem a la legalitat, és evident que podem donar perfecte resposta a la pregunta, però si considerem la realitat, podríem dir que, en democràcia, d’una manera o d’altra, els partits estan en campanya electoral permanent. Evidentment, que en plena precampanya i campanya, els partits i coalicions que concorren a unes eleccions, desenvolupen els seus plans de màrqueting polític, amb els seus corresponents estudis de l’electorat, missatges i compromisos a difondre, eslògans, promoció i distribució publicitària, convocatòria de mítings i discursos, entrevistes i debats en mitjans de comunicació, mobilització de militants i simpatitzants, etc.

Aquests períodes específics, precampanyes i campanyes, si els entenem com les setmanes o mesos previs a la celebració dels comicis, acostumen a estar marcats pels esdeveniments tant d’ordre interior com exterior i que a l’elector poden condicionar-li el sentit del seu vot. Sobre l’opinió que té el ciutadà de les campanyes en general, hi ha per a tots els gustos. Per uns són interessants perquè consideren que així tenen l’oportunitat de conèixer als líders de les formacions polítiques i les seves propostes programàtiques, i per altres, pensen que suposen una despesa de costos considerables perfectament reduïbles, a més que creuen que hi ha poc contingut informatiu i massa atac amb crítiques i desqualificacions, i fins i tot joc brut, entre adversaris. Sobre el tema de la despesa que generen, val a dir que el mòbil i l’Internet estan revolucionant la comunicació amb els votants, fins al punt que experts pronostiquen que no seran necessàries en un futur els rètols publicitaris que es veuen als espais públics.

Teòricament, aquests períodes especials de temps previs al dia de la votació, haurien de ser motiu, com a mínim, d’interès general per a tot ciutadà amb dret de vot, analitzant i valorant els diferents candidats, els partits, els idearis i programes, trajectòries, etc. I no cal dir, que la feina dels polítics actius en les campanyes, no solament és la de captar el vot intentant transmetre una imatge de simpatia, sinó d’informar constructivament de què es pensa fer en benefici del poble, sense negar el dret i deure que tenen tots a expressar les seves opinions sobre el que no han fet bé els altres, però presentant alternatives prou convincents. La coneguda tendència de publicitat negativa és una de les causes que generen desconfiança en les institucions, i que provoca un distanciament entre el ciutadans i els polítics, aspecte aquest que suposa un problema de certa consideració per a una democràcia.

Segons alguns experts en màrqueting polític, una cuidada imatge estètica i escènica de segons quins candidats pot sumar vots, i valoren l’estil de roba emprada, la combinació de colors i els pentinats com a factors determinants. En aquest sentit, un aspecte de les campanyes que no deixa de semblar un xic còmic és el retocs que alguns candidats es fan en les seves fotografies en anuncis publicitaris i propagandes, per tal de projectar una imatge més jovial, més dinàmica, més prima, amb més cabell, o el detall de tallar part del cap als que acusen certa calvície, o somriures forçats, etc. L’operació de Pepiño Blanco, per més que la disfressin de raons mèdiques, no és res més que un clar exemple d’això.

Dins de les campanyes, els mitjans de comunicació ocupen un paper de reconeguda importància, i molt especialment, la televisió, sense menystenir, com he afirmat anteriorment, que l’ús de l’Internet i pàgines web va també adquirint creixent protagonisme, sobretot en les generacions joves, ja que les noves tecnologies de la informació, sens dubte, fomenten la interactivitat i la participació ciutadana. Això suposa un avenç positiu atès que comporta una major democratització en la comunicació, en benefici sobretot d’aquells ciutadans més formats i capacitats, i amb el seu propi sentit crític.

Una tendència que s’observa en les darreres campanyes electorals és, d’una banda, l’oferiment d’un seguit de compromisos electorals com si d’una subhasta es tractés, en termes de reduccions fiscals, creacions de llocs de treball, inversions quantioses en infraestructures, creació de places de bressol, etc, com si hagués una competició entre candidats a veure qui demostra ser més generós i més audaç en voler captar l’atenció del possible votant, contribuint així a augmentar el descrèdit de l’activitat política. Aquí, de nou, els socialistes poden donar classes: ja veurem en què queda el viatge de Montilla a la Xina i el pressumpte compromís amb la fàbrica d’automòbils Chery...

Baldiri Fresnedos

Els canvis que Catalunya necessita

2010-09-07T00:37:00.001+02:00

Ara fa uns dies, un empresari m’explicava la seva perplexitat quan, al fer diverses gestions amb una administració, cada vegada ha hagut de presentar la mateixa documentació:
- Escriptura de constitució de la societat.
- Poders per actuar
- Còpia del NIF de l’empresa i del representant.
Amb un to de mofa, em deia que com a mínim l’administració en qüestió tenia ja, 4 còpies del seu DNI, 4 còpies de l’escriptura de poders i 4 còpies de la constitució de la societat. Quina pèrdua de temps, no? I això, en una sola administració. Si sumem totes les actuacions del meu empresari amic, podríem arribar una quantitat de paper impressionant.
Un funcionari d’un ajuntament de Catalunya, un cop em va explicar que per l’autorització d’un préstec li havien demanant la concessió de poders a les persones que signaven en nom de l’entitat prestatària, i fins i tot l’habilitació que aquestes tenien per donar poders a un director d’una oficina. Es a dir , que si aquesta entitat hagués estat la Caixa de Pensions o el Banc de Santander, la funcionaria els havia demanant còpia del nomenament del senyor Samaranch o Fornesa, o Emilio Botin com a presidents de dites entitats. “C’est pas mal”, que diuen els francesos.
Amb aquestes premisses, hem d’acceptar que la nostra administració està vista per molts ciutadans, més com una nosa, com un destorb, com una burocràcia que pesa i pesa i pesa, que no com una garantia en el compliment de normatives, de pensar en la seguretat dels ciutadans, de garantir la seguretat dels bens i de les persones.
Aquest és un gran repte que tenim davant nostre. Algunes administracions han fet passos en aquest sentit. Segurament no han estat suficients. Però els han fet. Ara cal que tota l’administració s’adapti als nous temps. Que l’objectiu final no sigui el control a priori, si no l’activitat, el control del compliment, la corresponsabilitat. I encara cal una cosa segurament molt més important. Que, si l’administració manté els controls previs, que es faci conscients dels costos empresarials, d’això que ja anem anomenant l’impost del temps.
Autoritzar una activitat ara, en un termini de 15-20 dies, o fer-ho en 6, 7 o més mesos i això és el que succeeix normalment, significa per l’empresari, emprenedor, o com en vulgueu dir, unes diferències de cost actualment inassumibles. I això també ens resta competitivitat.
En l’actual situació de crisi no podem permetre aquests costos, a no ser que el que vulguem de veritat és matar això: la iniciativa, l’empresa, els innovadors, i totes les persones que dia a dia treballen per un país més ric i més participat. És això el que volem?.
El Canvi a Catalunya és cada cop més necessari.

Montserrat Candini, (article publicat a E-noticies, 6/09/10)

És el món d’avui, estúpids!

2010-09-05T21:27:00.005+02:00

El Partit Popular (PP) ha editat uns fulletons que pensa repartir en els seus actes públics que, sota el lema “Muchos lo pensamos, sólo algunos lo decimos”, planteja deu preguntes maniquees sobre la qüestió de la immigració present avui al nostre país. Jo no sé si aquest fet ajudarà a solucionar els problemes del pobre Javier Sardá, que aquest diumenge es preguntava a “El Periódico”, entre exclamacions impostades per la presència destacada en l’escena política del debat Catalunya-Espanya, on havia quedat la mítica confrontació entre dretes i esquerres… Bé, el que dèiem. Amb aquesta propaganda, segons diuen les cròniques, el Partit Popular pretén introduir en campanya electoral temes tan delicats com la limitació de l’entrada de persones estrangeres a Catalunya o l’expulsió de les que, des d’un punt de vista legal, s’anomenen “irregulars”.

La secretària d’Acció Sectorial de Convergència, Montserrat Candini, s’adreça al miler de persones que omplien el Fossar de les Moreres de Barcelona durant l’acte “Compromís amb Catalunya”

“El nacionalismo se cura viajando”, va sentenciar amb espanyolíssima contundència el nobel Camilo José Cela. Doncs, pel que es veu, aquesta gent del PP no ha viatjat gaire. Perquè si alguna cosa caracteritza el nostre món globalitzat d’avui és la presència arreu de persones de procedències diverses. Un fet possiblement no desitjat per a la majoria d’elles, atès que les migracions obeeixen principalment a motivacions econòmiques, però que –en benefici de la convivència comuna- no ha de problematitzar-se més enllà del que és generalitzable a la ciutadania en el seu conjunt.

Àngel Colom i Aouatif Stitou, del Secretariat d’Immigració de CDC

Catalunya té una llarga experiència en l’acolliment de persones procedents d’altres indrets. Espanyoles, a principis i mitjans del segle vint. Llatines, àrabs i asiàtiques, després. I, finalment, de qualsevol racó del planeta, avui. La seva arribada i permanència al nostre país s’ha realitzat, en la immensa majoria de casos, sense problemes. Amb la voluntat d’acollida dels autòctons i amb el desig d’integració dels nouvinguts. Així ha estat fins ara i així ho ha de continuar sent. La reivindicació d’afirmació nacional dels catalans, que avui s’expressa de forma majoritària en l’exigència d’un estat propi, no és en absolut incompatible amb el deure d’integració de les persones nouvingudes. Millor dit, no és que no sigui incompatible, sinó que és necessària. Per guanyar la nostra llibertat és imprescindible que continuem essent un sol poble. I tota aquella gent, com els nacionalistes espanyols del PP, que pretenguin el contrari atempten contra la convivència social i contra la llibertat.

Artur Mas, durant la seva intervenció de clausura de l’acte

Com va dir ahir Artur Mas en l’acte “Compromís per Catalunya”, celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, “Catalunya és una terra d'acollida, amable, que obre la porta de les oportunitats, que no es fixa en l'orígen de les persones sinó en la seva voluntat d'anar endavant. Però demanem també respecte per una llengua, cultura, institucions i projecte comú de país, una nació que és catalana i ho vol continuar essent”. Fins a 21 representants de col•lectius d’immigrants de països d’Amèrica, Europa, Àfrica i Àsia, vinguts d’arreu de Catalunya, van intervenir en aquest acte per explicitar el seu compromís amb el país. També ho va fer, com a cloenda d’aquests testimonis, Joana Gardés, vídua de Paco Candel i secretària de la Fundació que porta el nom d’aquest autor, que va encunyar l’expressió “els altres catalans” i va dedicar la vida a l’estudi i suport als immigrants arribats a Catalunya des de diversos punts d’Espanya als 50, 60 i 70.

Xavier Altadill

Un dia a les platges de Barcelona

2010-09-02T22:24:00.002+02:00

Un matí d’aquest estiu vaig anar a la platja de la Barceloneta. Feia un dia magnífic. Hi havia molta gent. Com és natural, estava prenent el sol, però sempre amb la precaució d’estar pendent de les meves pertinences, atès que en aquesta platja tinc la justificada percepció que hi ha força robatoris. Jo he estat testimoni diversos cops de les reaccions d’impotència i indefensió de les víctimes de sustraccions. Fins i tot, recordo que un turista que havia estat objecte d’un intent de robatori, va encarar-se a cops de puny amb el presumpte delinqüent, i mentre el tenia sotmès i retingut, cridava constantment “Policia!”. Va ser un espectacle lamentable el provocat pel lladre de torn, si se’m permet l’expressió.

Ara, el que m’ha cridat poderosament l’atenció ha estat l’immens exèrcit de venedors ambulants que he pogut apreciar, fins al punt que m’he posat a observar els productes i serveis comercials que ens ofereixen: 1) massatges; 2) dvds; 3) ulleres de sol; 4) roba; 5) trossos de coco; 6) pastissos; 7) gelats; 8) tatuatges; 9) begudes i menjars; 10) entrades per concerts i discoteques, 11) articles de bijuteria.

Potser la llista es podria allargar una mica més, perquè a mi m’han arribat a dir que hi ha qui ven fins i tot drogues, però si bé no ho poso en qüestió, personalment no he estat testimoni de la seva venda. El cas és que les platges de la ciutat de Barcelona semblen un colossal supermercat sense límits ni normes.

En principi, vas a la platja, entre altres coses, a relaxar-te. Però de manera seguida, has d’estar dient “No, gracies” a cadascú dels membres de l’exèrcit de venedors ambulants que de manera persistent se t’apropa. I tant se’ls hi dóna si estàs prenent el sol, com si estàs escoltant música, com si estàs parlant pel mòbil, com si estàs llegint el diari o un llibre, com si tens conversa amb l’amistat de la qual vagis acompanyat, etc. Fan la impressió d’estar instruïts organitzadament per a la venda directe i imagino que deuen fins i tot tenir objectius comercials a complir. A mi m’han comentat que en altres platges d’altres indrets, i sobretot, en altres països, tot això està perseguit en extrem i sancionat, i que el que passa en concret a Barcelona és força sorprenent i escandalós.

Considerant tot això, d’una banda, a principis d’estiu, l’Ajuntament de Barcelona va encetar l’enèsima campanya que porta per lema “Stop, actes incívics. Fem un bon ús dels espais públics”, on, com no podia ser d’una altre manera, la foto de l’Alcalde Jordi Hereu ha d’estar present, seguint el costum que tenien els seus antecessors Joan Clos i Pasqual Maragall. El primer missatge que ens exposa és: “Stop a la venda ambulant il•legal” i que “Volem aturar el negoci de venda il•legal a l’espai públic. Per aquest motiu, se sanciona tant al venedor com el comprador. Multes de fins a 500 euros”. D’altra banda, recordo que un diumenge vaig veure un suplement del diari, on sortia una portada amb una gran foto d’una parella de guàrdies urbans al Passeig Marítim, i a cop de títular propagandístic, se’ns ve a dir que tot just començava la temporada de platja, l’augment de vigilància per afavorir la seguretat està totalment assegurat per part de l’Ajuntament.

Doncs lamento afirmar que jo no tinc aquesta impressió, ben al contrari. No dic que hi ha d’haver “vigilància zero”, però ni de bon tros es pot assegurar que hi hagi vigilància suficient, ni que es noti per part de les autoritats socialistes i companyia una veritable voluntat d’eradicar aquesta mala pràctica. Per tant, veient que no escarmenten amb els més de tres milions d’euros que s’han destinat al frustrat referèndum de la Diagonal, a veure si deixen de malgastar tants diners en fotos, publicitat i campanyes suposadament pedagógiques, i s’apliquen de debò l’eslògan aquell de “Fets, no paraules”, passant a l’acció efectiva d’una vegada, per simplement acabar amb tot aquest problema de la venda il•legal ambulant, perquè tots tenim dret a estar tranquils i segurs a la platja cada cop que hi anem.

Robert Sahagún

Concert i prou d'autogols!

2010-09-01T23:53:00.001+02:00

“Cau la màscara del finançament.”

Així titulava el Sr. Josep Huguet (ERC) en aquesta mateixa tribuna un article on, per no perdre el costum, se centrava en CiU i l'Artur Mas, i no a explicar què ha fet el govern tripartit o què proposen per al futur. Era un article més propi de qui actua des de l'oposició. S'entén, però, que un any després d'aquell “estratosfèric” acord de finançament que ell mateix va validar s'estimi més criticar CiU que passar comptes. Comprenc la buidor que deu sentir el conseller Huguet mirant la caixa de la Generalitat. Perquè aquest és el debat que s'hauria de tenir el coratge d'assumir: quina és l'herència en matèria de finançament després de dues legislatures de tripartit, i què es proposa per als propers anys. Anem a pams.

En primer lloc. Pel que fa al tema de l'Estatut i el pacte Mas-Zapatero, ja és trist que el Sr. Huguet encara estigui encallat en això. Passa que en aquest terreny el Sr. Huguet actua, com ja vaig tenir ocasió de demostrar-li fa més d'un any, amb una volguda desmemòria. Resulta –i és ben senzill de contrastar– que, tal com va quedar l'Estatut finalment en matèria de finançament, s'anava més enllà del que proposava el text del tripartit (ERC inclosa) abans del 30 de setembre de 2005.

Podria posar molts exemples concrets, com en el cas de les funcions de la comissió mixta, de la cistella d'impostos, de la dependència de la Lofca, del Consorci Tributari (que, per cert, per llei s'havia de crear abans de l'agost de 2008, i ara ni se'n parla!), o de la mateixa disposició sobre les inversions en infraestructures. Però encara resulta més inexplicable aquest acarnissament pel pacte Mas-Zapatero si tenim present que el dia 29 de juliol de 2005 ERC va votar al Parlament de Catalunya –tot i poder fer majoria amb CiU– contra el concert econòmic, i es va quedar al costat del PSC i del PP. Si d'alguna cosa a estones em lamento en tot el procés estatutari és d'haver contribuït a tirar endavant el famós dia 30 de setembre un text que, tot i ser mitificat, el cert és que no incloïa el concert com a tal. Sempre ho portaré clavat.

En segon lloc. El Sr. Huguet ens hauria d'explicar on és la pluja de milions que fa un any ens van anunciar amb motiu de l'acord de finançament. Podria recuperar un “brillant” article publicat el desembre passat en una revista del seu departament on s'afirmava que gràcies al nou model de finançament i a la disposició addicional tercera “es reduïa la xifra del dèficit fiscal entre un 24 i un 30% –uns 4.560 milions d'euros–, passant, en termes relatius al PIB, del 10% al 5,3-7,2%”.
Però la realitat és dura. Davant d'aquests “guanys històrics”, ara resulta que des del departament que dirigeix el Sr. Huguet s'ha fet una circular on textualment es diu que “per aquests mesos de juliol i agost no es podran atendre pagaments de cap tipus i, per tant, no hi haurà liquidació d'incentius ni pagaments a proveïdors”. La mateixa Cambra de Barcelona ha fet aquest mes de juny una primera estimació que hauria de deixar vermell al Sr. Huguet: “El guany aconseguit és per al 2010 un 8,3% inferior a l'estimació inicial, segons els pressupostos”, i no cal ni imaginar què ens passarà quan disposem de la corresponent liquidació. Per cert, aquests darrers dies hem sabut que el deute de la Generalitat no troba comprador. De fet, el bo de la Generalitat a 10 anys cotitza en aquests moments al mateix nivell que el Perú! I l'explicació que donen els mercats internacionals és que l'actual Generalitat no ofereix prou confiança. Aquesta és l'herència que ens deixa el tripartit. Aquest és el resultat d'aquella clau que ERC va exhibir ostentosament i que ara no li coneixen ni la forma.

I en tercer lloc. Cap on hem de tirar. És evident que la sentència del Tribunal Constitucional ratifica la via morta on els governs socialistes i del tripartit han deixat l'Estatut durant aquests quatre anys. Sorprèn que ara alguns se'n lamentin, però només cal llegir algun dels dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries dels últims mesos: el menyspreu per a l'Estatut ha estat sistemàtic. Per remeiar-ho, el Sr. Huguet ara diu molt de passada i sense argumentar-ho que l'Estat català és l'únic horitzó possible per posar fi a l'espoli fiscal. Resulta sorprenent: això el Sr. Huguet no ho deia fa set o vuit anys? Per què ERC ens ha fet fer aquesta excursió per l'horitzó socialista i espanyol, posant el Sr. Montilla –el de les 62 esmenes contra l'Estatut del 30 de setembre!– de president de la Generalitat? Jo francament no ho entenc, ni ho entendré mai. I, a hores d'ara, ja m'és ben igual.

El que cal és apostar de debò per l'horitzó de posar fi a l'espoli fiscal que patim a Catalunya. I sobretot saber-hi anar. I fer les coses ben fetes, que vol dir generar confiança i no enganyar el personal amb pluges de milions inexistents. El concert econòmic ha de ser l'objectiu en aquest terreny, emparat en l'exercici inalienable del dret a decidir del poble de Catalunya. Cal saber que tècnicament per disposar de concert no es necessita ni reformar la Constitució ni l'Estatut. Sortint de la Lofca n'hi hauria prou per articular un finançament propi per a Catalunya. És oportú recordar que la llei del concert econòmic del País Basc és de 1981, després de sortir de la Lofca el 1980, tot i haver perdut el 1978 les esmenes que demanaven que el concert es garantís a la Constitució.

Cal, això sí, voluntat i força política. Seria bo que a la propera legislatura els nacionalistes de CiU no ens tornéssim a trobar sols defensant el concert econòmic, com ja va passar l'estiu de 2005. De moment, però, un pronòstic: el PSC, el PP i ERC se centraran en les properes setmanes a desqualificar la proposta del concert econòmic. Amb arguments diferents diran el mateix: no al concert. I jo modestament i assumint l'autocrítica corresponent els demano: prou d'autogols, si us plau!

Francesc Homs, article publicat a l’”Avui, 16/08/10

Un país cansat, un govern agònic

2010-09-01T05:52:00.001+02:00

El final de les vacances acostuma a tenir un cert regust amarg. D’una banda, es deixen enrere dies de descans i de lleure però, de l’altra, el cuquet de la rutina ja ens comença a rossegar per dins. És també un temps en el qual sovint ens fem alguns nous propòsits per a millorar la nostra feina o la salut pròpia i la dels nostres. Ens agrada encarar la temporada amb optimisme a causa, potser, del record present d’una vetllada feliç d’agost. Tot i que normalment el que acaba passant és que les coses són prou igual que abans, i els nostres desitjos i les millors voluntats queden inevitablement oblidats pocs dies després.

En certa manera, això és el que ens ha passat als catalans aquest estiu. I ara no parlo de qüestions personals, sinó de la nostra condició de ciutadans d’un país que esperava el retorn de les vacances per a materialitzar una necessitat compartida per (gairebé) tothom: un canvi polític i un nou projecte per Catalunya. Però no. L’encara president de la Generalitat ha decidit, en funció de la potestat que la llei li atorga al respecte, allargar el seu mandat fins al límit. Quan pràcticament tota l’opinió pública ha donat per acabada l’actual legislatura –d’ençà la sentència de l’Estatut, com a mínim-, ell ha decidit que encara no n’hi ha prou. Que encara pot escurar les restes d’una gestió que ningú no sap trobar, per tal d’intentar, per la gràcia de no sé qui o no sé què, evitar l’inevitable: el seu relleu com a president del nostre país.

Resulta incomprensible a ulls de qualsevol persona mínimament ben informada que algú pretengui remuntar en unes setmanes el fracàs de tota una legislatura. ¿Recordeu aquella fotografia de principis de novembre del 2006 de la signatura d’aquest “artefacte inestable” (Ernest Maragall, dixit) anomenat Tripartit? ¿I recordeu també la llista inversemblant d’objectius que els seus autors deien que assolirien per tal de fer avançar Catalunya?

La situació econòmica, nacional i social d’avui és molt pitjor que la de fa quatre anys. Això no es pot negar. I pretendre ara revertir-la a corre-cuita per intentar presentar a la ciutadania un balanç de govern ple d’èxits de cartró pedra no només és un exercici de cinisme de magnituds còsmiques, sinó que evidencia uns interessos que ben poc tenen a veure amb les necessitats reals dels catalans i les catalanes. Sí, José Montilla només vol guanyar temps per frenar la gran patacada que totes les enquestes preveuen al Tripartit en general, i al PSC en particular.

L’horitzó d’una tardor marcada per les eleccions al Parlament haurà d’esperar a les portes de l’hivern. Però l’onada de canvi que es viu al carrer és irrefrenable. Catalunya necessita un canvi. Un canvi del model de gestió, un canvi de projecte, un canvi d’objectius compartits. Com diu el professor Daniel Innerarity, “una societat política és una comunitat d’actors, de ciutadans que actuen conjuntament, i no una simple agregació d’individus que viuen els uns al costat dels altres i es reparteixen un bé que se suposa comú.” I el Tripartit no ha estat sinó això, una agregació insípida de partits que han mirat més per ells que no pas per la col•lectivitat a la que deien servir. Aquesta no és la manera de fer créixer un país. No és la manera tampoc de plantejar-se reptes de la importància dels que s’exigiren a la manifestació del 10 de juliol. Ni encara menys la manera de superar la greu crisi econòmica que patim.

Montilla necessita temps, però Catalunya no pot esperar més.

Xavier Altadill

10 de juliol!

2010-07-09T23:12:00.001+02:00

El proper dia 10 de juliol als carrers de Barcelona es viurà una d'aquelles manifestacions que molt probablement faran història. No hi pot faltar ningú. I aquesta expressió democràtica i pacífica, aquesta manifestació, respon a la lògica de la defensa de la dignitat d'un poble que va votar en referèndum una llei que ara un tribunal altament desprestigiat ha amputat. No n’hi ha per menys. El que ha passat amb l'Estatut és més que una presa de pèl. És un escarni i un acte d'humiliació propi d'una democràcia de molt baixa qualitat. És tot el que ens ofereix aquest Estat espanyol tan ranci que dóna fruits de la talla d’en Rajoy i d’en Zapatero. En Miquel Roca, un dels pares de la Constitució de 1978, ha escrit a propòsit de la sentència sobre l'Estatut una afirmació molt contundent que dóna compte de l’oportunitat de país que tenim davant nostre: "el projecte comú de 1978 s'ha esgotat. El Tribunal Constitucional l'ha enterrat. La sentència no resol res i ho reobre tot.”
La manifestació estarà presidida per un lema que dirà "Som una Nació. Nosaltres decidim", per deixar clar que digui el que digui el Tribunal Constitucional, el PP o el PSOE, Catalunya no renuncia al seu dret col•lectiu a ser nació, i, per tant, a exercir el seu dret inalienable a l'autodeterminació com a poble. La desorientació i les contradiccions del senyor Montilla, dels socialistes i del tripartit no ens poden distreure. És cert que quan els escoltem no se’n treu l’aigua clara i que tots intuïm que a l’hora de la veritat s’imposarà el que els diguin des de Madrid, però d’això cal prescindir-ne. Els catalans sabem que ens hi juguem molt. La crisi econòmica, social i de valors ens ofega. Però encara que les sortides de la situació complexa que vivim són totes elles molt difícils, la voluntat de ser i de lluitar dels catalans és molt sòlida. És per això que penso que hi haurà una reacció contundent. Una reacció de signe històric, de canvi de cicle, de nova etapa. Sens dubte, la manifestació del proper 10 de juliol formarà part d'aquesta reacció. Però segurament no serà la més important. La reacció més important serà i ha de ser la que amb el pas del temps i el compromís ferm de molta gent anònima, es traçarà en els propers mesos i anys. N’estic convençut, davant del present que ens tenalla, podem guanyar un futur d’esperança i ple de llibertat. Si sumem, podem!

Francesc Homs

La manifestació

2010-07-09T00:35:00.000+02:00

El President de Catalunya no vol encapçalar una manifestació de la societat catalana darrera del lema "Nosaltres decidim. Som una nació" . No vol proclamar que Catalunya és una nació ni creu que sigui el poble de Catalunya qui ha de decidir. El President de la Generalitat de Catalunya creu que Espanya és l'única nació i que Espanya és qui decideix el destí dels catalans i no aquests.

Omnium Cultural no ha cedit. Les pressions han estat poderoses. Ha estat esperpèntic veure els jocs de mans del PSC per a evitar una manifestació nacional, és trist escoltar d'en Carod i en Saura i en Nadal uns raonaments subvencionats per a recolzar que el President de Catalunya no hagués de sostenir, ni que sigui imprès en una pancarta, que Catalunya és una nació i que som els catalans qui decidim.

I darrera d'aquest lema, amb orgull i dignitat , ens manifestarem el dissabte. No pot ser d'altra manera.

Carme-Laura Gil (article publicat al seu bloc, 7/07/10)

Escolta, Espanya, som una nació

2010-07-08T00:17:00.002+02:00

El full de ruta del país passa per anar a la manifestació que organitza Òmnium Cultural per tal de fer-nos respectar. Sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» cal començar la reacció col•lectiva que el país necessita.

Salvador Espriu escrivia referint-se a Sepharad –nom en hebreu d'Espanya– «fes que siguin segurs els ponts del diàleg, i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills». Espriu amb els seus versos maldava per una relació entre Catalunya i Espanya de respecte, comprensió, diàleg i pacte. Una ambició i una manera d'entendre la política i les relacions entre Catalunya i Espanya que van permetre, entre altres coses, el pacte de Sant Sebastià que va ser el preludi de la constitució de la República espanyola, el pacte constitucional de 1978 i l'aprovació dels recents estatuts de Catalunya.

La sentència del Tribunal Constitucional trenca amb la manera d'entendre les relacions entre Catalunya i Espanya perquè és una constatació que la Sepharad d'Espriu, que tants catalans han defensat, no existeix. Els ponts de diàleg s'han trencat, si és que mai han estat reals, i Espanya definitivament ha manifestat el que molts intuíem: que no comprèn les raons de Catalunya ni estima la llengua catalana.

La sentència del TC ha posat en crisi el pacte constitucional i alhora ha marcat el límit del diàleg amb l'Estat. Més enllà dels detalls concrets i dels fonaments jurídics que no coneixem, l'anul•lació d'alguns articles i la reinterpretació restrictiva d'uns altres, significa un abans i un després en les relacions entre Catalunya i Espanya i posa en evidència que l'encaix sembla impossible ara per ara. Val a dir que si fem una ullada al nostre entorn contradir la voluntat de la sobirania del poble de Catalunya expressada en un referèndum és una situació insòlita. És difícil trobar un exemple d'un país, amb una democràcia consolidada, on un tribunal polític modifiqui la sobirania popular expressada en un referèndum democràtic.

Som al final d'una etapa. Al final d'una manera de fer política i d'una manera d'entendre les relacions entre Catalunya i Espanya. Acatem la sentència, no la compartim i advertim que les coses hauran de canviar.

El president Zapatero no ha dit la veritat al poble de Catalunya repetidament des de fa molts anys. Ha incomplert totes les seves paraules i les seves promeses, però el frívol i cínic «misión cumplida» ens ha de quedar gravat en la nostra memòria i cal recordar-l'hi quan ens demani el seu vot o el seu suport en el futur. Zapatero, com la mateixa ministra Chacón que diu sentir-se satisfeta amb la castració de la voluntat dels catalans, posen de manifest que no entenen què és Catalunya, ni entenen el sentiment majoritari dels catalans. La pregunta és que si el PP promou la castració de l'Estatut i el PSOE i part del PSC –els seus diputats a Madrid i els seus ministres– es manifesten satisfets amb la castració de la voluntat dels catalans la pregunta que cal que ens fem, seguint recordant Espriu i la seva Pell de Brau, és: qui ens pot escoltar? Amb qui podem parlar? Segurament la pregunta que ens hem de fer és: com fem que ens escoltin? I qui pot fer que ens escoltin en el futur? Això forma part del canvi d'estratègia que necessita Catalunya. Catalunya necessita un canvi per fer front a la crisi econòmica, ho estem dient fa molt de temps, però també necessita un canvi per disposar d'un govern fort, amb criteri únic –no tres– per entomar l'actual situació i plantar cara a PP i PSOE. No em vull estar de recordar que Felipe González i Aznar van haver de cedir davant de Catalunya quan CiU va ser forta a Catalunya i a Madrid. I aquells van ser uns anys de recuperació econòmica i d'avenç en matèria d'autogovern i de finançament. Temps ben diferents als actuals i segur també temps diferents dels futurs, que poden ser millors si som capaços de reaccionar i recuperar la fortalesa del país.

El full de ruta del país, que tan necessari és per a la renaixença i recuperació del país, passa per dissabte anar a la manifestació que organitza Òmnium Cultural per tal de fer-nos respectar. Sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim, cal començar la reacció col•lectiva que el país necessita. Després el full de ruta passa per anar a votar de manera majoritària la propera tardor en unes eleccions que han de servir perquè Catalunya disposi d'un nou govern fort i amb les idees clares que lideri una recuperació moral, econòmica, social i nacional del país. Un govern cohesionat, seriós i responsable. Cal que actuem amb una mentalitat oberta i amb una actitud positiva. No hem perdut res que no puguem recuperar.

Tot és possible perquè hi ha qui ho ha deixat tot per fer.

Felip Puig (article publicat al diari Avui, 7/07/10)

Algunes preguntes i comentaris davant la sentència contra l’Estatut

2010-07-06T22:56:00.001+02:00

Davant de la sentència contra l’Estatut dictada pels magistrats del Tribunal Constitucional i els comentaris posteriors que s’han suscitat, sobre tot en mitjans espanyols, us adjunto algunes preguntes i comentaris.
1.-Per què des dels partits espanyols s’ha posat tant d’èmfasi en l’acatament i compliment de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut quan són ells els que les incompleixen de manera reiterada quan els hi convé?
Quants anys fa que el Constitucional va fallar que la competència sobre la formació continuada era de les comunitats i encara no les hi ha transferit tots els fons?
Quants anys fa que es va sentenciar que la política de beques era competència de la Generalitat i encara no s’ha traspassat?
No es va dir per part del Tribunal Constitucional que en totes aquelles subvencions que fes l’Estat en matèries competència de les comunitats autònomes s’haurien de traspassar tots els recursos estatals a les comunitats, de manera incondicionada? Per què no es fa? Exemples: ajuts a l’emancipació, ajuts compra d’ordinadors a l’escola...
No va dir el Tribunal Constitucional que les polítiques socials són competència exclusiva de les comunitats? Llavors per què hi ha una llei de la dependència? O per què es va prohibir i finalment, s’ha limitat, la possibilitat que les CCAA complementin les pensions més baixes dels seus ciutadans?
No reconeix el Tribunal Constitucional competència exclusiva en matèria d’ordenació comercial? Llavors, per què l’Estat entra a regular fins i tot els horaris d’obertura dels comerços, saltant-se el que diu el propi Tribunal?
Per què es fa el FROB per reordenar les caixes d’estalvi i se salten la competència clara que té Catalunya en aquest camp?
Per què em sembla que quan allà parlen d’acatar només veuen una obligació cap a una direcció i no cap a l’altra?
2.-Sembla que als membres del Tribunal Constitucional només els hi preocupa “la indissolubilitat de la nació espanyola” i per això ho han repetit fins a la sacietat i s’han esforçat en carregar-se tot allò que pot comportar diferents maneres de fer.
Un exemple en aquest àmbit és el de l’administració de la Justícia. Per als magistrats del Constitucional, que Catalunya tingui un sistema judicial una mica més autònom que el de l’Estat és quasi una blasfèmia.
Davant d’aquesta visió, perquè no miren cap als Estats Units? Segur que cap d’ells dubta que els Estats Units no siguin un gran país, un dels més poderosos del món. Doncs bé allà, és possible que per un delicte que hagi comès una persona en un Estat el puguin condemnar a mort i executar i en l’Estat veí no. Hi ha 37 Estats que tenen autoritzada la pena de mort i 13 més el districte de Colúmbia que no la tenen. L’autonomia judicial de cada Estat arriba al límit de, fins i tot, poder decidir sobre la vida d’una persona. En canvi, aquí no es permet la més mínima diferència, sobre aspectes molt menors. I que consti que jo estic radicalment en contra de la pena de mort.
I el mateix es pot dir del sistema fiscal. Si un mira el revers d’una ampolla de Coca-Cola o d’aigua als Estats Units, s’adonarà que a l’etiqueta hi ha els diferents tipus d’IVA que apliquen els diferents Estats (que són molts i molt diversos). És així i no passa res. No es trenca cap país i no es dificulta ni la unitat de mercat ni res, argument que tant utilitzen els espanyols. Aquí ha de ser tot igual per a tots en l’àmbit del finançament?
I un tercer exemple: Quan als Estats Units signen un tractat internacional, especialment els de contingut econòmic, hi ha molta lletra petita i sovint aquesta es refereix a que tal acord o tal clàusula no seran d’aplicació per a algun o alguns estats en virtut de les seves competències. El govern federal respecta les competències dels diferents Estats.
Aquests són exemples d’un país on no els hi fan por les diferències, no trenquen res ni malmeten res. De fet, potser perquè són respectuosos amb les diferències i tenen clares les seves limitacions, potser per això els Estats Units són un gran país.
3.-Una pregunta que no en puc deixar de fer. Després de la sentència del Constitucional que afecta qüestions bàsiques del sistema de finançament, caldrà modificar l’acord de finançament que es va signar el mes de juliol passat?
A tenor de les reaccions que s’han produït sembla que no caldrà fer cap modificació en el sistema. Doncs si és així, això demostra que la negociació portada a terme pel govern tripartit no va esprémer totes les potencialitats que permetia l’Estatut i en particular allò que fa referència a tenir en compte l’esforç fiscal, fet que encara dóna més la raó del posicionament que en aquell moment va adoptar Convergència i Unió d’oposar-se a un model que no complia amb l’Estatut.
4.-Finalment, en Rodríguez Zapatero ara ens diu que ens posem tranquils, que llegim la sentència (aquí sí que ens endurem sorpreses encara més desagradables) i que treballarà per reforçar el desenvolupament de l’Estatut. I ens l’hem de creure? Un president del Govern que diu que no farà cap més mesura d’austeritat i al cap de dos dies, n’aplica una de ben grossa.
Un president que diu que mai no tocarà les pensions i les congela. Un president que diu que recolzarà l’Estatut que li presenti el poble de Catalunya i després passa el que passa. Hem de creure en la seva paraula?

Jordi Baiget (article publicat al seu bloc, 2/07/10)

“El espejo roto”

2010-07-06T00:38:00.002+02:00

“A la espera de conocer la sentencia completa del Tribunal Constitucional sobre, o mejor dicho, contra el Estatut, a estas alturas sabemos ya algunas cosas: se altera la voluntad popular de los catalanes expresada en las urnas mediante un referéndum, los dirigentes del PP se alegran y proclaman su triunfo, y el presidente José Luis Rodríguez Zapatero, el Partido Socialista y la cabeza de lista por el PSC Carme Chacón manifiestan que la sentencia les parece bien y que se sienten satisfechos. En el fondo, a los tres –TC, PP y PSOE– se les nota sin disimulo que se han quitado un problema de encima. O así lo creen.

Vayamos por partes. Del TC se ha dicho ya casi todo. Han degradado la legitimidad que todo tribunal debe siempre exhibir si quiere ser digno de tal nombre, han dinamitado el prestigio de la entidad y han actuado con criterios más políticos que jurídicos, como si de un Parlamento se tratara, aun no habiendo sido elegidos por la ciudadanía. No han sabido valorar, pendientes como estaban más de ellos mismos que de lo que hacían, que una ley votada directamente por el pueblo –voto sin el cual el Estatut no se hubiera convertido en ley– merece un respeto superior precisamente por su alto valor democrático. Los miembros del TC, muchos de los cuales no deberían serlo por haber caducado su mandato desde hace largo tiempo, han olvidado que las leyes están al servicio de la democracia y no al revés. En las democracias todas las leyes se pueden cambiar, pero la esencia del voto no. El TC ha roto un espejo de cristal fino y delicado. Una vez hecho pedazos, ya no se puede recomponer, porque aun conservando las partes rotas no hay forma de volver a pegarlas y que quede bien. Un espejo roto no sirve, hay que sustituirlo o quedarse sin él. El espejo era el espíritu y la letra del pacto constitucional de 1978, forjado en plena restauración democrática. Un pacto que tuvo como reto fundamental reflejar e incorporar la realidad nacional de Catalunya, Euskadi y Galicia, para lo cual se diseñó un marco constitucional abierto y flexible que, con el paso del tiempo, populares y socialistas, ahora con la flagrante connivencia del TC, han ido convirtiendo en un corsé rígido y cerrado. Un corsé en el cual no caben, y menos cabrán en el futuro, las aspiraciones, anhelos y objetivos nacionales de los catalanes. Tiempo al tiempo.

De los dirigentes del Partido Popular puede decirse que se han salido con la suya, al menos parcialmente. Se les ve contentos, contemplando el espejo roto. Les hubiera gustado hacerlo añicos y exhibirlo como un trofeo de caza mayor. Pero se conforman con que esté roto. Han ganado en un tribunal caducado y desprestigiado aquello que los catalanes les niegan sistemáticamente en las urnas. ¿A qué precio? Pues al de seguir suspendiendo su principal asignatura pendiente: Catalunya.

La actuación del Partido Socialista merece un juicio algo más detenido. Fíjense en la siguiente secuencia: en otoño del 2003 Zapatero suelta su famosa promesa: "¡Pasqual, aprobaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya!" Pocas semanas después Pasqual Maragall era elegido presidente de la Generalitat. Dos años después, en otoño del 2005, quedó claro que Zapatero no iba a cumplir su promesa. Donde dije digo, digo Diego. En el 2006, se llega a un acuerdo por nuestra parte con el propio Zapatero y se aprueba el Estatut en las Cortes y en Catalunya mediante referéndum. Zapatero hace campaña por el sí. En los tres años siguientes, nos regatea a los catalanes la aplicación del Estatut en vigor. Y esta semana pasada, aplaude la sentencia del TC que mutila partes vitales de la principal norma catalana, que él mismo había votado en las Cortes. En esta secuencia tienen ustedes al Zapatero que ahora todos conocemos: la pura inconsistencia. Muchos, en España y fuera de ella, han calado ya su talante. Y así nos va.

Para acabar de rematar la faena, esta misma semana el ínclito personaje nos ha soltado dos nuevas perlas: nos pide calma a los catalanes, que no nos pongamos nerviosos, y al mismo tiempo nos anuncia que la sentencia supone el final del proceso de descentralización autonómica. Les jeux sont faits; rien ne va plus. Como en el casino. Menuda desfachatez, dándonos lecciones a los catalanes como antaño las daba en Europa a italianos y franceses, antes de convertirse en la pesadilla de media Europa. Incluso Carme Chacón, que desde el PSC nos prometió defender los intereses catalanes en Madrid, se ha sumado a la fiesta, declarándose encantada con la sentencia y dejando a su compañero de partido y actual presidente de la Generalitat, José Montilla, con dos palmos de narices. Mientras el president animaba a la movilización contra la sentencia del TC, su cabeza de lista por Barcelona aplaudía la sentencia sin rubor.

Visto lo visto, Catalunya debe tomar buena nota de lo ocurrido. Cada uno de nosotros debe hacerlo. El pacto constitucional está agotado; ha dado buenos frutos durante tres décadas, pero ya no queda savia para seguir haciendo florecer el árbol. En los centros de poder del Estado, y el TC es uno de ellos, ni se entiende ni se tolera la existencia, y menos la persistencia, de la nación catalana.

Se pretende convertir a Catalunya en una comunidad autónoma más, sin perfil y sin personalidad. Es decir, sin alma propia. A lo sumo, una colonia productiva con pinceladas de folklore local. De ahí que Catalunya deba encontrar un nuevo camino. También a los catalanes nos toca hacer nuestra propia transición, como se hizo en España hace tres décadas. Una transición hacia el derecho a decidir de nuestro pueblo, estando muy atentos a las mayorías sociales que en este sentido se vayan construyendo dentro de Catalunya. En esta transición, los partidos catalanes, sin exclusión que no sea voluntaria, debemos fijar un denominador común y defenderlo sin complejos allá donde estemos presentes: nuestra realidad nacional, nuestra lengua propia, nuestro derecho, nuestra voluntad de mayor autogobierno y nuestro dinero como base de nuestra capacidad de crear riqueza y bienestar. A partir de ahí cada partido catalán puede proponer su hoja de ruta de cara al futuro. Pero sobre la base del entendimiento en lo que es fundamental y puede ser común: nuestra realidad como nación, producto de la voluntad de catalanes de origen y de adopción a lo largo de muchos siglos.

El espejo con España se ha roto. Mejor dicho: nos lo han roto. Pero no rompamos nuestro propio espejo interior porque no tenemos otro, y en él necesitamos seguir mirándonos en el futuro.”

Artur Mas (article publicat a La Vanguardia, 4/07/10)

Espanya cansa

2010-07-05T00:54:00.001+02:00

Ja tenim la Sentència de l’Estatut, és evident que res de bo per Catalunya podíem esperar i malauradament, s’ha confirmat les nostres sospites.

A l’espera de poder donar una lectura amb més aprofundiment a tot el document, podem valorar ja que la retallada és important, el Tribunal Constitucional ha tocat el nucli dur del text (Finançament, Llengua, Símbols i Competències ) podem esperar quelcom més ??.

Això si la insistència de fins a 15 vegades de la “Indisoluble unidad de la Nación Española” recorda a èpoques pel que sembla no tant llunyanes. Algú les ha definit com a Neo-Franquisme després de 32 anys de democràcia .

Fem una mica de memòria dels diferents episodis de la nostra història més comuna amb Espanya en aquests darrers anys?

El 23 de febrer de 1981, el tinent coronel Tejero va entrar a punta de pistola al Congrés de Diputats de l’Estat. Allà va manifestar que estava esperant una “autoridad militar, por supuesto”. Amb el temps es va saber que aquesta autoritat militar era el General Alfonso Armada.

Aquest general que havia estat a Catalunya, havia sopat feia pocs mesos amb destacats militants del PSOE. Entre ells els senyor Enrique Mugica, desprès ministre de Felipe Gonzalez i ara Defensor del Pueblo español, por suposat, nomenat per un govern del senyor Aznar i amb un ministre estrella i hereu com Rajoy. Ara fa uns quatre anys en Mujica i en Rajoy varen presentar dos recursos contra el nostre estatut. En el sopar de finals de l’any 80, ja es va posar damunt de la taula la necessitat de parar les autonomies, especialment la catalana.

Els estatuts d’autonomia varen emprenyar l’exèrcit del franquisme. Els militars i en Tejero no es varen sublevar per l’Espanya “roja”, que al 1981 ja es veia venir amb una victòria del PSOE. Els militars, Tejero, Armada, i els seus entorns, es varen sublevar contra la “España rota”. Us recordeu dels crits del General Franco, “ANTES ROJA QUE ROTA”? En Tejero va ser el “lloro” que va repetir les consignes pistola en ma.

Desprès va venir la LOAPA en govern del PSOE i els intents d’harmonització i es va generalitzar el “café para todos” , aigualint les nostres aspiracions nacionals .

Aquest senyor Mugica de bracet del PP del senyor Mariano Rajoy, hereu a dit del senyor Aznar, fundador de la fàbrica d’independentistes catalans més importants, va presentar també recurs d’inconstitucionalitat – aquesta sentència encara ha de venir- contra que? Doncs contra la voluntat del poble de Catalunya, dipositari, sense cap mena de dubte, els agradi o no, de la voluntat de la NACIÓ CATALANA.

I finalment han reeixit en el seu intent. Fi de la primera part. Ara el poble de Catalunya té la paraula. Per acceptar la situació creada i claudicar. Per fer focs artificials rebutjant-ho, per celebrar amb els fills de Rajoy, Armada, Tejero i Mugica la situació creada, o per articular una resposta intel•ligent que ens permeti seguir somniant amb una cada vegada mes justificable Itaca.

Lamento moltíssim el reduccionisme del President de la Generalitat: tant responsable del que ha passat és el PP com el Defensor del Pueblo.

L’advocat de l’Estat, més que defensar l’Estatut, ha contribuït a interpretar-lo a la baixa. El Govern espanyol no ha volgut defensar l’Estatut que va votar.

El que queda clar és que L’Estatut que queda després de la sentència no és el que volia el poble de Catalunya. L’única sentència acceptable era la que no toques ni una coma del text . No podem acceptar la sentència és el moment de la reacció.

Cal sortir al carrer per dir que NO ACCEPTEM que la veu del poble sigui retallada per un tribunal que ha quedat deslegitimitzat. Estem en un moment important i cal que Catalunya prengui consciència que ens hem de defensar i saber-nos defensar.

Espanya Cansa tant !!!!

Montserrat Candini, senadora de CiU (article publicat al seu bloc)

Un nou futur per a Catalunya

2010-07-01T23:51:00.001+02:00

“La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, com era de preveure, ha anat força malament. I ha anat malament des del principi, des del moment en què un tribunal, sigui de la naturalesa que sigui, es creu amb més autoritat moral i política que la decisió sobirana del poble de Catalunya expressada en referèndum sobre un text que ja el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles van aprovar per una àmplia majoria. Però és que si a més a més considerem les característiques d'aquest tribunal, amb membres amb el torn caducat i amb membres recusats, la legitimitat ja és aleshores molt baixa. Això, pel que fa a la sentència. Una sentència que haurem de valorar en tota la seva extensió quan en coneguem tots els fonaments i la lletra petita. En qualsevol cas, però, una sentència rebutjable.

No ens enganyem. Aquesta sentència suposa l'esgotament del pacte constituent del 1978. El Tribunal Constitucional ha posat, o imposat, límits estrictes al desenvolupament de l'autogovern de Catalunya. Ha convertit una Constitució oberta i flexible en una cotilla rígida i tancada. De fet aquesta sentència reflecteix un clima general a l'Estat, compartit per populars, socialistes i bona part de l'establishment, consistent en la voluntat de tancar el model autonòmic en el seu estat actual, que potser podria complaure diversos territoris, però no la nació catalana.

En els propers dies cal articular el rebuig a una sentència que políticament no podem acceptar. Si Catalunya som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i estar disposats a exercir com a nació. Això requereix una reacció clara i contundent del Parlament, serena però ferma. Requereix també una sortida al carrer del poble de Catalunya en forma de manifestació, perquè si un poble no és capaç de respectar-se ell mateix no pot esperar respecte dels altres. Estic segur que el poble de Catalunya sabrà fer respectar la seva dignitat. Els catalans han d'expressar el seu rebuig: ara al carrer, i a la tardor a les urnes, que és on es produiran els canvis que ens han de portar a construir un bon futur.

Tanmateix, ha arribat l'hora de Catalunya. D'una Catalunya forta i orgullosa, amb un govern fort i que sàpiga marcar-se objectius clars que duguin la nació més enllà d'aquest atzucac de desprestigi i desemparança. Els catalans ens hem d'acostumar a decidir el nostre futur, pacíficament i democràticament, començant pels temes sobre els quals disposem d'un més gran consens en la nostra societat, com per exemple administrar els nostres diners. Si d'aquesta sentència n'hem d'aprendre una lliçó, és que a partir d'ara no tindrem res que no ens guanyem, res que no siguem capaços d'assolir tots plegats, com a societat decidida i estructurada, amb un govern estable i capaç d'assumir els grans reptes que la nació reclama.

Catalunya no ho ha tingut mai fàcil. Però com més difícil ho hem tingut més capaços hem estat de tirar endavant, a partir del nostre esperit i el nostre sentit de la responsabilitat, de la nostra tenacitat i de la nostra voluntat de ser. Ara és l'hora de tornar a fer prevaldre tots aquests valors, tant a la manifestació del dissabte 10 de juliol, per expressar el nostre rebuig a una sentència injusta, com a partir dels dies que han de venir, treballant cadascú en la seva feina concreta per fer créixer el país, i col•lectivament, dotant la nació d'un govern fort i il•lusionat que comenci a construir un nou futur per a Catalunya.”

Artur Mas (article publicat al diari Avui, 30/06/10)

El dret de decidir

2010-07-01T00:34:00.000+02:00

Potser que fem un pensament. El més preocupant de la sentència del TC, per a alguns polítics catalans, és que s'ha acabat la comèdia. Ja no valen commemoriacions de derrotes, ni apel•lacions a la plurinacionalitat o a l'entesa entre els pobles d'Espanya, ni vots de confiança al peix al cove o a l'estira-i-arronsa amb els governs de l'Estat, ni anar passant dies i empenyent anys. Evidentment que preparar l'autodeterminació no és cosa que es pugui fer en calent, ni de forma improvisada, ni sense fer molts i molts càlculs: però ha de ser veritablement angoixant comprovar com tots els mecanismes dialèctics emprats pel catalanisme durant aquests últims 30 anys queden esborrats i anul•lats en pocs mesos (quasi en un sol dia). No hi ha solució, no hi ha negociació. És un joc de suma zero. Estem allunyats, estem lluny, i no hi ha reconciliació possible. Ho saben ells i ho sabem nosaltres. I davant d'això, tenim un deure moral.
Aquest deure consisteix en sincerar-nos amb nosaltres mateixos i amb la resta de l'Estat i decidir entre dues opcions: o bé acceptar que el catalanisme ja ho ha donat tot, que ja no pot aspirar a res més perquè justament hem topat amb el límit de la paciència i dels interessos espanyols, o bé optar per una via clarament sobiranista. Sense presses, sense inflamacions, però de forma explícita. És el moment que el catalanisme, ja armat de raó, s'armi ara de valor i d'autoconfiança: i que es pregunti a si mateix de què és capaç, i sobretot què és el que vol. Procurant afavorir el diàleg, la democràcia i la civilització: com sempre. Però marcant una solució que passi, en aquest cas i a aquestes alçades, per una consulta a la ciutadania. Mereixem dir-hi la nostra. Per guanyar o per perdre, mereixem que se'ns pregunti sobre aquest atzucac. Vostès ens han dut fins aquí, vostès han fet el que han pogut. Tots els partits de l'arc parlamentari, tots han fet allò que estava a les seves mans per a transformar l'Estat. Ara hauríem de parlar els ciutadans, i decidir sobre si volem un canvi de sistema. Un canvi d'Estat. A pensar, parlar i votar sobre el nostre futur no hi tenim només el dret: en tenim el deure.

Jordi Cabré (article publicat al diari digital de la Fundació catalunya Oberta)

Quan a Madrid ens venen l’Estatut a pes i per parts

2010-06-30T00:59:00.000+02:00

“Ja ha arribat la Sentència del Tribunal Constitucional. Malauradament la mateixa no ha generat cap sorpresa. Si hi havia Sentència aquesta seria indubtablement dolenta per a Catalunya i per a l’Estatut.
Es tractava d’allò que s’ha repetit abastament: castració física o química? Al final hem tingut les dues castracions, la física i la química.
A més, segons s’ha publicat als diferents mitjans de comunicació, la Sentència es va votar per blocs, obtenint-se diferents resultats, segons el bloc del que es tractés. Fins ara les sentències eren un tot i ara amb l’Estatut, ens han obsequiat amb una sentència a la carta. Això sí que és tot un detall!
En l’entorn polític de Madrid el debat al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional es limita a veure qui ha guanyat: si el PP o el PSOE.
Per als del PP han guanyat ells, l’Estatut té uns 45 articles que han estat objecte d’objeccions pel Tribunal.
Per als socialistes, el Constitucional els hi dóna la raó. El Ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, ha sigut ben explícit al respecte “mentre que l’Estatut té més de 38.000 paraules, el recurs del PP n’impugnava més de 16.000 i, al final, el Tribunal ha dit que són inconstitucionals una mica més de 300 paraules”.
Quin gran argument! Valora la Sentència a pes. Vaja ja veiem el que els importa l’Estatut de Catalunya als polítics espanyols. Res de res!! És només un instrument més al servei del desgast mutu.
L’argument emprat pel Ministre Pérez Rubalcaba m’ha suggerit un exemple. Imaginem un quiròfan amb una persona malalta al damunt de la taula d’operacions. L’equip de cirurgians comença a fer la seva feina i li comencen a extirpar parts del cos. S’acaba l’operació i surt el cirurgià davant la premsa. “Com ha anat?” li pregunten.
- “Molt bé”, respon el cirurgià. “Havíem previst de treure-li 10 òrgans i al final només n’ha calgut treure’n un. Veieu que bé? Tot un èxit”.
I quan li pregunten quin òrgan li han tret, el cirurgià respon: “El cor, li hem tret el cor. I el pobre s’ha mort”, remata.
A mi em sembla que és justament això el que ha fet el Tribunal Constitucional. Ha tocat l’Estatut de Catalunya en aspectes essencials: nació, llengua, finançament i inversions i uns dediquen a penjar-se medalles pel recurs que van presentar i els altres respiren alleugerits.
La realitat és però, que la via que Catalunya va iniciar fa més de 30 anys en la transició, aquesta Sentència l’ha trencada. Es tracta d’una clara involució. Un Estatut ratificat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel Senat, totes tres cambres de representació popular, i per tot un poble en referèndum, ha estat escapçat, li han tret el cor, fet que comporta que el pacte constitucional, al meu entendre, quedi ben tocat.
Cal evitar de totes totes des de Catalunya entrar en el debat que interessa als partits espanyols (fins i tot el President Montilla en la declaració institucional no se’n va poder estar de llençar crítiques contra el PP) i treballar per donar una resposta unitària i contundent (que no s’ha de confondre amb mesures de mera gesticulació o purament estètiques) en tots els àmbits i en tots els llocs, al carrer i al Parlament de Catalunya, però també al Congrés dels Diputats. El que cal preguntar-se a continuació és si en tots aquests darrers àmbits hi serem tots.”

Jordi Baiget (article publicat al seu bloc)

Declaració d'Artur Mas després de la sentència contra l'Estatut de Catalunya

2010-06-29T11:23:00.002+02:00

“Des de CiU sempre vam dir que qualsevol sentència seria negativa, que introduís anul•lacions o interpretacions a la baixa no era acceptable perquè la única sentència bona seria la que no toqués ni una coma de l'Estatut. El TC ha tocat parts molts molts substancials, de la columna vertebral: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge... el nucli dur de l'Estatut votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Qualsevol alteració, per CiU, és negativa i inacceptable.

Aquest tribunal a més no té legimitat. Segurament la legalitat l'empara, no ho podem negar, però una cosa és tenir la possibilitat legal i l'altra la legitimitat. El TC ha quedat altíssimament desprestigiat. Vull recordar que aquest TC, en el fons, està mediatitzat pels grans partits estatals, socialistes i populars, que tenen actitud clarament contrària al que ha de ser una intepretació flexible, oberta i fins i tot generosa, de la Constitució espanyola. El pacte constitucional de 1978 queda poc o molt tocat amb aquesta sentència.

Quan passa una cosa així és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si Catalunya som una nació, i ho som, ara hem de demostrar que ho som i estar disposats a exercir com a nació. Això requereix una reacció clara i contundent del Parlament, serena però ferma. Requereix també una sortida al carrer del poble de Catalunya en forma de manifestació, intentarem organitzar-la en els propers dies perquè, no ens enganyem, si un poble no és capaç de respectar-se ell mateix no pot esperar respecte dels altres. Estic segur que el poble de Catalunya sabrà fer respectar la seva dignitat. Passa per que el Parlament tingui una reacció clara i contundent, la gent surti al carrer i manifesti el seu rebuig a una sentència que anul•la el dret a decidir del poble de Catalunya expressada a les urnes, i haurem de fer-ho en els propers dies de manera contundent, ferma i serena, fent-nos respectar, perquè sabem que la dignitat del poble de Catalunya està en joc i no estem disposats a tolerar-ho.

Sé que Catalunya viu un present difícil. Des del punt de vista polític, social i econòmic. Però estic convençut que tindrem un bon futur. Vivim un present difícil. Des de molts punts de vista, ho estem veient. Però Catalunya tindrà un bon futur. Si al país hi ha el canvis que calen, si trobem l’empenta que ens cal, amb il•lusió i amb confiança, amb la suma de moltíssima gent, de sensibilitats diferents però unides pel destí de Catalunya, estic segur que Catalunya viurà un bon futur.

El pacte amb el president del govern espanyol el va avalar el poble de Catalunya quan va participar en el referèndum i va aprovar l’Estatut. Em sento clarament decebut. L’aspiració que teníem era que l’Estatut no es toqués. Sabíem que això era molt difícil, perquè aquest tribunal constitucional està àmpliament mediatitzat pels partits i reflexa aquest sentit de socialistes i populars, que volen limitar l’autogovern de Catalunya. Decebut no vol dir vençut. Al revés, em sento amb més ganes que mai de construir el futur de Catalunya. Els pobles demostren com son en els moments difícils. Catalunya viu un moment difícil, però ara es posa a prova la nostra capacitat de reaccionar. Estic convençut que Catalunya és un país, una nació, que té energies, té actius, te gent, te capacitats suficients com per a reaccionar en els moments difícils. Ara hem de demostrar que som capaços de reaccionar i sobreposar-nos a les situacions difícils. Decebut no vol dir vençut, vol dir esperançat que podrem construir un bon futur al que espero contribuir-hi modestament.

La manifestació ha de ser amb el concurs de tothom, amb tots els partits que ho vulguin. La societat civil també, ha de ser un esforç conjunt. És moment de fer-nos respectar i de defensar la nostra dignitat. A través del Parlament i de la veu del poble al carrer. El poble de Catalunya va dir que volia aquest Estatut i ara aquest tribunal mediatitzat, poc a l’alçada de les circumstàncies, es carrega en part l’Estatut votat lliurement. Els catalans han d’expressar el seu rebuig: ara al carrer, i al juliol a les urnes, que és on es produiran els canvis que ens han de portar a construir un bon futur.

Amb el president Montilla hi he anat parlant, avui també. Tot el que puguem fer junts ho farem, no només amb els socialistes, sinó amb tots el que ho vulguin. El rebuig a una sentència que no poden compartir ni acceptar l’hem de fer junts. Convocar la gent a sortir al carrer, reaccionar i expressar el rebuig també. Però és evident que d’aquí quatre mesos hi haurà unes eleccions i que cada partit ha de proposar un camí pel futur. Qui té la veu son els catalans i catalanes, que han de dir qui prefereixen per portar el futur. Podem anar junts uns dies o setmanes, però quan arribin les eleccions els catalans podran triar lliurement qui ha de liderar aquest futur.

El PP d’equivoca. Tenim una sentència que deixa l’Estatut disminuït. En part és culpa del PP, que ho va portar al TC, però també el Defensor del Pueblo, que és un alt ex militant socialista. No tenim més remei que acatar la sentència jurídicament, però una altra cosa és acceptar-la políticament. No estem disposats a aturar l’autogovern de Catalunya, digui el que digui el PP. L’autogovern i el dret a decidir seguiran avançant, hi posarem el nostre gra de sorra i intentarem liderar aquest procés. De cap manera podem acceptar com a etapa final aquesta sentència del TC. Alguns volen que sigui l’estació d’arribada: de cap manera ho acceptarem, i en el futur proposarem nous camins per seguir engrandint i avançant l’autogovern i el dret de decidir el nostre futur.

El dret a decidir en aquells temes que generin més consens a Catalunya, com el tema del concert econòmic. A Catalunya molta gent vol que els diners que es recapten aquí s’administrin des de Catalunya, com fan els bascos i navarresos dintre de la Constitució espanyola. És un camí de futur que ens interessa molt.

Avui no és moment de parlar de les eleccions. Tingueu present que si en parlem ja no son eleccions anticipades, sinó de fer-les a la tardor, que és quan toquen. S’obrirà una situació on el que li cal a Catalunya és un govern fort, que tingui quatre anys per davant i una majoria molt forta al darrera. Quan ha de passar, ja en parlarem. Cal un govern amb fortalesa, suport popular i temps per davant, per construir aquest bon futur.”

No és això senyor Hereu, no és això

2010-06-28T23:34:00.000+02:00

Llegia ahir una entrevista a l’alcalde de Barcelona, on en un determinat moment Hereu deia que la prioritat de l’Ajuntament de Barcelona són les polítiques socials, i que per això han augmentat el pressupostat destinat a aquestes polítiques.

Hi haurà persones que amb bona voluntat potser es creuran a l’alcalde, però a nosaltres ja no ens pot enganyar més. Cada cop que el regidor d’Acció Social del govern dóna xifres, ho fa de tal forma que mai es pot comparar amb el que ha dit l’any anterior. Això sí, sempre parla de plans, acords, etc. i un munt de projectes que queden molt bé quan els expliquen, però que al final tot són paraules i no fets. He de reconèixer que l’actual regidor sap fer discursos, això ho diu tothom, però no sap desprès passar del discurs a l’acció, i una ciutat no es pot construir amb oratòria, sinó amb fets. I els fets són els que no lliguen amb el que diuen.

Dos exemples que si són realitat. Fa pocs dies visitàvem amb en Xavier Trias una entitat que fa una feina extraordinària i admirable amb les persones que no tenen recursos. Els hi proporcionen aliments i productes de necessitat bàsica, tot acompanyat d’un programa de formació per cercar feina. Són realment un exemple de persones amb molt bona voluntat i molta capacitat per ajudar. Són un exemple de les moltes entitats del nostre país que estan suplint el que haurien de fer els serveis socials. Quan vam preguntar a aquesta entitat si aquest darrer any l’Ajuntament els hi havia augmentat les subvencions, pel gran augment de demandes que havien rebut degut al moment de crisi econòmica, ens van respondre que no, que rebien menys, perquè els hi havien denegat inexplicablement un dels ajuts. Ara, això sí, des dels serveis socials municipals segueixen enviant-li encara més persones per atendre.

Un altre exemple. El govern Hereu, que tant parla de suport a les entitats socials, no va acceptar la proposta que va fer CiU, per tal que, quan es fa un concurs per adjudicar un contracte, es faci la valoració de les ofertes abans d’aplicar l’IVA. Aquesta és una petició de fa molt temps de la Taula de les entitats del Tercer Sector. El govern d’Hereu es va negar, fent una interpretació equivocada de la llei de contractes que perjudica a les entitats socials, pel fet que a l’estar exemptes d’ IVA han de competir amb desigualtat de condicions amb les altres empreses.

Aquesta és la realitat, la resta, paraules.

Maite Fandos, regidora de CiU a l’Ajuntament de Barcelona (article publicat a E-noticies)

La política fiscal

2010-06-23T08:59:00.000+02:00

La pressió fiscal a l’Estat espanyol ha crescut considerablement i molt depressa als darrers anys, i això motiva queixes entre els generadors de les rendes del treball, alhora que es detecta un important frau fiscal. De tal manera, que molts ciutadans es pregunten que quan és diu que l´economia va bé, es pregunten legítimament, “i com és que la meva butxaca no ho nota?" En resposta a aquesta pregunta trobem el tema de si baixar o no els impostos. Ningú no pot posar en dubte la necessitat dels impostos respecte del bé comú i la solidaritat, però, per posar un exemple, una pressió fiscal elevada fa impossibles determinades accions comercials de gran assoliment.

Cal que assumim que una pujada d´impostos com la que ha succeït durant els últims anys causa més atur que no pas creació de llocs de treball, perquè estimula la desinversió i el frau, alhora que la gent veu disminuït el seu poder de compra per adquirir els béns que produeix una empresa. En aquest sentit, té la seva lògica el plantejament de canviar impostos per ocupació. Això implica portar a terme iniciatives que Miquel Roca ja va exposar en el seu llibre "Per què no. Una proposta catalana per a la modernització de l´Estat" on afirmà fa ja molts anys que: "S´hauria, doncs, de començar a acceptar que certes mesures de reducció selectiva de la pressió fiscal, per afavorir noves inversions, es traduirien en millors agents de recaptació fiscal que el mateix increment de la pressió impositiva".

No és d´estranyar que alhora estem igualment preocupats sobre les quantitats de diners que en impostos paguem els catalans a Madrid i quants en rebem, és a dir: el problema fiscal. Recullo aquí el fragment d´un escrit de Valentí Almirall, un dels primers polítics catalanistes: "Nosaltres sabem guanyar diners, però la gent de Madrid té l´habilitat de fer-nos-els saltar la butxaca, i tots els estalvis acumulats a Catalunya van a parar directament o indirectament a sostenir una cort que malgasta. Una vegada amb el paper d´Estat, l´altra amb les societats de crèdit, l´altra és el Banc Colonial, etc. Sempre fins ara han aconseguit que no ens aprofitèssim per a res dels nostres estalvis. Per tal motiu, Catalunya, que podria ser un jardí de flors, és avui una comarca igual o poc-menys a totes les d´Espanya. Si durant aquests darrers cinquanta anys haguéssim dedicat al foment de millores en Catalunya tan sols una dècima part de la nostra riquesa, fòrem avui l´enveja fins del països més avançats".

Aquí veiem en paraules d´un dels primers polítics catalanistes del segle passat, l´exposició d´un polèmic problema que encara avui no s´ha resolt, i que és de suma importància pels interessos de Catalunya: el finançament autonòmic, tan necessari per fer possible una política econòmica pròpia. I a jutjar pel llarguíssim temps que es porta reinvindicant una solució satisfactòria, no podem fer altra cosa que quedar-nos sorprésos pel grau d´injustícia que pacientment ha hagut soportar el ciutadà català fins ara. Tanmateix, és oportú que els catalans en general i els joves molt especialment, ens preguntem: “¿nosaltres ens hem de resignar a continuar mantenint un dèficit fiscal al qual estem indignament sotmesos des de temps immemorials, i a més que cada cop que es propugna una solució que ens afavoreixi, se´ns tracti d´insolidaris amb la resta dels pobles de l’Estat?”

L´esforç per aconseguir que Catalunya disposi de recursos financers propis i suficients per a desenvolupar-se com a país, ha estat sempre plagat de negatives, incomprensions i fins i tot de tensions per part d´un poder central insensible al que se suma l´espectacular actitud cínica i demagògica de determinats dirigents polítics, que amb el seu llenguatge sovint inciendiari i virulent, acostumen a formular les següents acusacions:

- insolidaritat amb les regions menys desenvolupades d´Espanya
- promoure el separatisme fiscal, i posar així en perill la indivisible unitat de l´Estat espanyol
- espoliar altres comunitats en benefici de Catalunya
- practicar el victimisme, així com el mercantilisme o el xantatge als successius governs centrals dels últims anys sense majoria absoluta a les Corts.

I com va dir el llavors portaveu de CiU al Congrés dels Diputats Joaquim Molins, "quan aconseguies el 15 % de l´IRPF, semblava que els hi treguessis un queixal".
Partint des d´un punt de vista molt més tècnic, els que s´oposen al federalisme fiscal acostumen a exposar com arguments els següents afirmacions:

- tracte desigual dels contribuents
- explotació fiscal d’unes autonomies a altres
- rigidesa en l´atribució dels recursos
- augment de la burocràcia
- complicació de la utilització de l´instrument fiscal en la política econòmica, ja que hi ha una multiplicitat de centres de decisió

Per contra, els que es posicionen a favor d’un tracte fiscal més just, troben les següents avantatges:

- possibilitat d´un més ampli i millor control dels contribuents, doncs gaudeixen de tenir més a prop la seva administració fiscal
- adaptació de la despesa a les necessitats del territori autònom
- major grau de corresponsabilitat fiscal
- garantia de recursos disponibles que, de dependre del poder central, provablement no es tindrien

Fet aquest plantejament genèric, anem a parlar sobre el cas concret de Catalunya. Josep Mirò i Ardèvol exposa detalladament en un capítol del seu llibre "Més enllà de l´autonomia" el problema fiscal que pateix Catalunya. Comença tot dient: "Catalunya té el paper econòmic d´agent finançador de l´Estat espanyol. Aquesta missió es duu a terme per mitjà del dèficit fiscal". Això queda corroborat pel secretari general adjunt de CDC Felip Puig quan afirma que "Paguem més que ningú, un. Rebem menys que els altres, dos. Les inversions de l´Estat són menys que enlloc, tres. Els diners d´Europa ens passen de llarg i van a altres comunitats perquè tenim la mala sort de ser una nació rica en un Estat pobre, quatre. I cinc, paguem el doble que tothom: les dobles xarxes de peatge, de sanitat, d´escola, de tot en definitiva, a Catalunya és on n´hi ha més”.

La situació actual és la següent: les comunitats autònomes de règim comú es financien principalment gràcies a les transferències de participació dels ingressos de l´Estat, de recursos provinents de cinc impostos cedits total o parcialment per l´Estat, i de recursos propis com impostos, taxes i contribucions especials. Unes altres assignacions són el Fons de Compensació Interterritorial, el Fons Social Europeu, el Fons europeus de desenvolupament Regional, així com ingressos de dret privat i el resultat de les seves operacions de crèdit. Mentre que Navarra i el País Basc es financien fonamentalement pel sistema de concertació, que gaudeixen d´una ampla capacitat normativa fiscal que els hi permet obtenir un diferencial de finançament superior al de la resta de comunitats amb règim comú. Tot i amb això, els ingressos rebuts són insuficents per atendre les necessitats existents i més prioritàries com la sanitat. De tal manera que les comunitats es van endeutant.

Entre les solucions per a resoldre aquest tema, dues són les propostes existents: gaudir del federalisme fiscal que disposa Alemanya, o el sistema de concert econòmic del País Basc i Navarra. Ambdues solucions no malmeten el principi de solidaritat.

Estanislau Sarrà

La iniciativa empresarial

2010-06-21T22:50:00.003+02:00

Un tema vinculat a la problemàtica de l´atur és el grau d´il•lusió empresarial que hi ha dins la nostra societat. Cal partir de la base que un país necessita empresaris, perquè està ben clar que la creació de riquesa la fan les empreses, i que a partir de les mateixes és possible contribuir a la funció social i econòmica del desenvolupament i creixement ordenat d´un país. Per descomptat, ser empresari implica tenir vocació empresarial, ja que sense aquest element bàsic no es pot exercir aquesta professió amb èxit. En aquest sentit, el que defineix a un bon empresari és:

- la seva incessant voluntat emprenedora i innovadora
- ser un lluitador incansable
- gaudir amb l´activitat que es fa
- autoconfiança, considerant les pròpies possibilitats i limitacions
- energia i coratge personal
- capacitat relacional i comunicació efectiva

La societat necessita d´empresaris que responguin a aquest perfil que he descrit, i el nostre suport total no els ha de mancar. Conjuntament amb això, no cal dir que el bon empresari ha de tenir un bon domini tant teòric com pràctic d´un concepte que va lligat moltíssim al camp econòmic: la gestió empresarial. Hem de considerar que les grans empreses estan envoltades d´estructures i organitzacions ben complexes, a més, de rebre l´impacte constant de la competència internacional. Per consegüent, una de les condicions indispensables de l´èxit d´una empresa està en la seva gestió. I una bona gestió passa per una adaptació continuada als canvis. Per exemple, una empresa d´automòbils, si vol tenir un gran futur pel davant, no només ha de tenir incorporat un adequat sistema d´accés a la xarxa d´internet, sinó que a més s´ ha de saber fer una bona gestió en el camp del que ara s´anomena comerç electrònic. Perquè és clar, les relacions amb els proveïdors s´han d´optimitzar de tal forma a hores d´ara l´execució d´ordre d´una comanda comporti el lliurament de components i recanvis sol•licitats en el mínim de temps possible, i a un preu raonable. El comerç electrònic és a hores d´ara un incipient mercat d´infinites oportunitats en expansió i desenvolupament constant, que permet multiplicar moltes possibilitats de negoci a través de la xarxa d´internet.

Seguint amb el fil de l´explicació, a nivell molt general, un empresari és aquella persona que treballa per compte pròpia, amb independència de si té o no té treballadors a la seva disposició. El seu objectiu lògicament no és altre que el d´esforçar-se per aconseguir un benefici econòmic com a resultat de la seva entrega, dedicació i decisió de risc, oferint al mercat uns determinats béns o serveis que donin satisfacció als clients que tenen el poder de decisió de compra. Si l´empresari arriba a la conclusió que els seus desitjos es veuen frustrats per factors o motius aliens a la seva voluntat, és evident que la seva empenta deixa d´existir, i per tant també els seu esforç, el seu esperit creatiu així com la seva capacitat d´arriscar-se. De tal forma que la il•lusió empresarial queda en no res i per tant no hi ha activitat econòmica. Si no hi ha activitat econòmica, deixarà d´haver creació de riquesa i inversió creadora de llocs de treball. Per tant, dins d´una societat emprenedora com és la nostra, s´han de fomentar racionalment les condicions que permetin l´impuls de la iniciativa empresarial, de tal manera que ha de deixar de tenir fonament l´estesa idea de que esdevenir empresari sigui més un acte de sacrificat heroïsme que una facilitat.

En aquest bloc s’ha parlat amb anterioritat de la inflació i les seves repercussions. Precisament, per l´empresari és el pitjor de tots els seus problemes. D´entrada l´economia productiva es veu afectada per una triple dependència exterior que la condiciona: la de capitals, l´energètica i la tecnològica. Si a part d´això afegim que si augmenten les despesses generals del negoci, les pressions laborals, fiscals, etc, els costos de producció s´eleven, de tal forma que el preu final dels productes o serveis s´encareix, i per tant s´erossiona la competitivitat i viabilitat d´una empresa. Això deriva en conseqüències i solucions que acostumen a ser dràstiques, com sovint hem pogut veure.

Quan una persona amb veritable vocació empresarial comprova que la seva il•lusió per impulsar una determinada activitat econòmica comporta més sacrificis que no pas respostes positives acceptables, cal reflexionar sobre si l´estructura sòcioeconòmica és propícia per estimular noves iniciatives privades, concretament pel que fa a la creació i manteniment de les petites i mitjanes empreses, perquè la vida econòmica de Catalunya està en la seva major part en mans de gent que treballen pel seu compte, com industrials, comerciants, botiguers, agricultors, professionals de serveis, etc. La renovació de l´empresa petita (que en molts casos és estrictament familiar) és avui també molt necessària si vol subsistir, i cal considerar, entre una multiplicitat de factors, l´evolució dels hàbits de compra dels consumidors. En aquests sentit, també cal dir que qualsevol legislació orientada a la modernització del comerç per adequar l´oferta comercial a la demanda consumidora, haurà de considerar que un deshumanitzat excés de superfícies comercials pot trencar l´equilibri comercial urbà dels municipis. Per tant, la instal•lació del grans centres comercials que es fan als afores de les ciutats ha de ser totalment compatible amb la defensa i protecció del petit comerç tradicional, que tantes aportacions de progrés ha fet al nostre país.

Un factor clau en el desenvolupament econòmic del país és la productivitat. Sense això no hi ha economia que funcioni. Però, cóm és lògic, en un país industrialitzat, la confrontació social entre empresaris i treballadors és un fet innat a la mateixa realitat de la producció. L´augment de la productivitat en el mínim de temps possible és un dels punts que afecten a la relacions laborals i per tant, la concertació social ha d´estar permanentment contemplant solucions que siguin satisfactòries tant pels empresaris com pels assalariats. L´empresa té el perfecte dret al guany i la massa laboral a un salari digne i a unes condicions de treball justes. Això només és possible quan hi ha coneixement, capacitat de diàleg i voluntat d´arribar a acords. Un conflicte que als anys 90 afectava a l´empresa nordamericana Ford ubicada a la localitat valenciana d´Almussafes, posa a les clares la necessitat de comprendre que l´entorn incert, turbulent i competitiu en que es mou un sector industrial com és el de l´automòbil requereix de solucions molt realistes. En aquest cas, calia evitar que una manca de sentit comú o un desacord en les negociacions entre el comité d´empresa i els màxims responsables directius comportés destrucció de 8.000 llocs de treball directes, amb un impacte econòmic sobre la zona de catastròfiques conseqüències: la direcció executiva d´aquesta multinacional estava estudiant alternativament la possibilitat de produir un nou model de cotxe a Alemanya seguint criteris lògics de rendibilitat.

Un tema al qual ja sembla ser que s´està donant solució i que es considera vital pel bon funcionament de l´activitat econòmica i la iniciativa empresarial és el que fa referència a la morositat. Diu molt poc a favor d´un país saber que la manca de pagament de deutes ha estat acompanyada d´una legislació processal civil que incomprensiblement no dona resposta ràpida a aquest fet tan greu. La inseguretat jurídica que afecta al tràfic mercantil és una de les qüestions que més malmeten l´activitat econòmica i comercial a l´Estat espanyol, perquè procurar cobrar a un morós és realment un veritable via crucis. Cal que la legislació contempli mesures més efectives, per tal de que es puguin fer complir amb celeritat les resolucions que condemnin al pagament de deutes, així com l´afavoriment de la localització del morós i dels béns sobre els quals es pot decretar un embargament. Hauria de servir d´exemple com als Estats Units es tracta molt més rígidament i rigorosament aquest problema.

Meritxell Escalante

Les noves realitats laborals

2010-06-20T22:34:00.002+02:00

Una qüestió prioritària i que ara passo a tractar és l´actualitat del món laboral, que es veu afectada per les noves dinàmiques econòmiques que operen a nivell mundial.

Segons els periodistes i escriptors Josep M. Puigjaner i Adriana López i Garrido, "A Catalunya, el treball està concebut més com a satisfacció i realització personal i exigència social, que com una obligació penosa. En contra del que a vegades es pensa o es diu, Catalunya no és un país ric en recursos naturals. Per tant, només mitjançant la capitalització del treball dels seus homes i dones, pot aquest país assolir un lloc a Europa", o sia, que la capacitat productiva derivada del treball, és el principal mitjà impulsor que disposem per tal de traduïr tota la nostra acció humana cap a la generació dels nostres béns o serveis. Es tracta d´un factor clau dins del món econòmic, però que és molt primordial a Catalunya.

Generalment, es pot considerar que un home o una dona és una persona de profit quan treballa i pot demostrar les seves qualitats personals i professionals en condicions òptimes. Treballar és quelcom més que una necessitat, dret elemental o deure de la persona. Es un servei del que en surt beneficiada tota la comunitat, perquè és el motor bàsic d´una societat com la catalana, que no és rica en recursos naturals. És l´esforç que crea els béns i serveis destinats a la societat, i que alhora això produeix riquesa i progrés a una nació.

Catalunya no es construeix sobre la base d´aquell que, estant en condicions òptimes de treballar i de rendir, tracti d´obtenir el mínim suficient per a un mateix a canvi de poc o gens esforç, ni tampoc la construeix aquell que prefereix passar necessitats abans que treballar, i ni molt menys aquell que espera que la societat el mantingui a canvi de no fer cap feina. Catalunya la fan principalment els catalans que treballen. I el treball de cadascú de nosaltres no ha de ser considerat en primer terme com una penalitat o càrrega forçosa, sinó que és l´aportació a l´esforç col•lectiu que realiza la societat, que permet donar atenció i satisfacció als individus que la formen. Quan s´afirma que la Catalunya d´avui és un gran mèrit i obra de tots, òbviament s´està expressant que gràcies al treball conjunt que realitzen homes i dones, es construeix un país com el nostre. I això, en principi, és possible tenint feina, treballant en equip, i fent la feina ben feta.

No obstant, val a dir que ser un professional eficient al lloc de treball ha de ser un valor més reconegut socialment, de tal manera que això faci al treballador sentir-se més motivat i estimulat a continuar superant-se des d´una decidida actitud d´autoexigència. Tanmateix, cal advertir una marcada tendència que no es gens positiva ni per una empresa ni per una societat, que fa que hagi persones que, estant qualificades per desenvolupar feines superiors, es vegin infrautilitzades (fins i tot postergades), quan un país està necessitat de homes capaços i líders efectius. Segons l´opinió de molts psicòlegs industrials, avui dia ja es procura escollir líders en un procés de selecció de responsables executius, és dir, que, entre altres coses, considerin al seus subordinats com a persones humanes que són i que com a tals, tenen unes inquietuds i motivacions, de tal manera que el tipus de directiu actual ha de saber marcar uns criteris que facin millorar l´activitat i els resultats d´una empresa comptant amb el factor humà. Es parteix de la base d´incentivar que un treballador faci bé la seva feina, amb intensitat, sense perdre el temps i alhora se senti justament valorat i reconegut. Això fa prosperar a les persones, fa a les empreses més competitives, i si ho mirem en termes de construcció d´un país, també ens reporta indubtables progressos a nivell col•lectiu.

Baldiri Fresnedos

El sistema educatiu

2010-06-17T22:22:00.000+02:00

El passat 3 de juny va tenir lloc el IV Fòrum Prat de la Riba, que aquest cop tenia com a tema el sistema educatiu. La setmana anterior a la seva celebració, es van lliurar dos documents d’interès per centrar el tema objecte de debat. Un era un fragment del discurs d’Artur Mas pronunciat el 20 de novembre de 2007 sobre el concepte de Casa Gran del Catalanisme, en que expressava la seva preocupació, i alhora interès, en aportar respostes efectives vers aquest tema. I l’altre, els compromisos electorals de CiU que va exposar davant la ciutadania per a les eleccions generals a l’any 2008. El moderador del debat, Joan Anton Turell, va fer referència a dues notícies del moment. La primera es referia a la votació al Congrés dels Diputats del decret de mesures per combatre el dèficit per part del govern socialista de J.L. Rodríguez Zapatero i el posicionament de CiU sobre aquest particular. I la segona, sobre el conflicte que es va generar entre Israel i la comunitat internacional, arrel d’un vaixell interceptat que s’apropava cap a territori palestí, i que va comportar opinions contraposades segons el punt de vista en què s’apreciïn els fets. Totes dues notícies van generar un ampli debat.

Tot seguit ens vam centrar en el tema que ens ocupava. Turell va fer una breu introducció evidenciant l’abundant legislació canviant –i sovint contradictòria- que hi ha hagut des dels inicis de la democràcia (LODE, LOGSE, etc), fins arribar al consensuat Pacte Nacional d’Educació, signat per PSC-PSOE, CIU i ERC al Parlament de Catalunya. Cal recordar com en aquest tema cabdal pel país, com en d’altres tants que s’han esdevingut als darrers anys, els partits que composen el tripartit han votat dividits. A continuació, es va posar de relleu el paper fonamental que significa la figura del mestre en la seva important vessant educadora, i que ara més que mai, cal reforçar. Tot seguit es va encetar un torn obert d’intervencions entre els assistents.

Una de les qüestions que es va abordar va ser la conciliació de la vida laboral amb la familiar, atenent a que avui dia treballen (si tenen feina, esclar) tant la mare com el pare, i s’hauria de saber quina repercussió té aquesta dinàmica en la dedicació a l’educació dels fills a la llar, igualment que la incidència que determinats canals de televisió, internet o pel•lícules poden estar tenint sobre els menors. En la mateixa línia, es va a entrar llavors en el preocupant fracàs escolar i universitari existent segons els informes de PISA, o cóm l’absentisme descontrolat i el consum de les drogues està afectant el rendiment acadèmic i la personalitat psicològica d’un sector d’alumnes. Un punt en el que tots els presents estaven d’acord era en la necessitat de millorar el règim disciplinari dels centres educatius, per tal de reforçar l’autoritat dels mestres.

Una intervenció alhora reclamava que calia també potenciar la congruència ètica i professional així com l’exemplaritat de tot aquell que sigui educador com a projectador de principis i valors humans. També va ser molt interessant una opinió, concretament la de Joan Canyameres, Conseller Municipal i Vicepresident del Consell del Districte de Les Corts de Barcelona, que entre altres aspectes, considerava que el sistema educatiu en general havia de contribuir a que tothom que surti de l’educació secundària, de la formació professional o dels estudis universitaris, no tingui com a primer objectiu treballar de funcionari de l’administració pública. D’altra banda, el baix nivell de coneixement de l’idioma anglès va ser motiu de fonda preocupació entre els assistents al debat.

Com no podia ser d’una altre manera, el prestigi que té un país com Finlàndia en matèria d’ensenyament va ser posat de relleu, però també es va comentar que no caldria anar-nos tant lluny si a Catalunya hi ha centres educatius de reconeguda competència sobre tot dins de l’àmbit de l’escola concertada o privada, i que poden servir de model de referència per a millorar la qualitat del sistema educatiu, entre aquests es parlava de diversos col•legis de religiosos catòlics o, a nivell universitari, ESADE i IESE, per posar alguns exemples, i que cal seguir avançant en la potenciació de la llibertat de poder triar lliurament el centre escolar que les famílies vulguin per al seus fills.

PS: en el moment de redactar aquest article, llegeixo una notícia que diu: “Un de cada tres alumnes de 6è de Primària no supera les proves de català i castellà. Són xifres que empitjoren respecte de l'any passat, ja que hi ha 4,2 punts més de suspesos en català i un increment de 2,4 punts en el cas de la prova en castellà. Pel que fa a l'anglès, que s'avalua per primer cop, el nivell és encara més baix i hi ha un 35,5% de suspesos”. Em quedo astorada. Després d’estar escrivint sobre el tema, apareix aquest informació que no fa sinó confirmar el nostre diagnòstic. Però em quedo més astorada encara quan, a continuació, m’assabento que el mateix dia que es fan públiques aquestes dades el conseller d’Educació està molt ocupat presentant el llibre “En Teo a la platja” en una escola de Barcelona. Increïble.

Laura Pons

DocSession 7: Nació

2010-06-16T23:00:00.002+02:00

En la darrera de les DocSessions –dimarts passat- que el president de CiU ha protagonitzat durant les darreres set setmanes, Artur Mas va reafirmar el compromís de la federació nacionalista en el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un dret que requereix necessàriament d’una majoria social que li doni suport. “Hem de passar de la Catalunya autònoma a la Catalunya sobirana”, va declarar.

El líder nacionalista va explicar que “el dret a decidir ens portarà tan lluny com els catalans vulguin, democràticament: els països tenen èxit quan es posen objectius que tenen el suport de majories àmplies”. Artur Mas va plantejar algunes qüestions sobre les quals avui mateix ja existeix previsiblament un ampli suport que les avali. En aquest sentit, va dir que “segur que hi ha una gran majoria social a Catalunya per reclamar el concert econòmic”. El president de CiU va explicar que els poders espanyols “no ens poden dir que el concert econòmic no hi cap a la Constitució perquè Euskadi i Navarra el tenen”. “El primer que cal és voler-lo, desprès plantejar-ho obertament i tercer condicionar la nostra acció política al conjunt de l’Estat a obtenir objectius importants i tallar aquest dèficit fiscal”, ha afegit, “un govern, per poder dir-se’n, ha de recaptar els impostos”. També va recordar que “a l’Estatut del 2006 hi ha l’embrió del consorci tributari entre la Generalitat i el govern central, que el tripartit no ha desenvolupat. En trenta anys Catalunya no ha reclamat el concert econòmic”. “Ara es tracta de donar una passa endavant”, va reclamar, “en aquest tema segur que hi ha una gran majoria social a Catalunya”.

El líder nacionalista va explicar que “fins aquesta sessió hem parlat del cos, però avui toca parlar de l’ànima”, i va recordar els objectius d’un catalanisme refundat que va plantejar a la seva conferència del 2007 al Palau de Congressos de Catalunya: “Catalunya nació plena, dret a decidir, situar Catalunya al món i fer de Catalunya un país capdavanter”. “Al catalanisme li cal projecte, projecte i horitzons; també li calen somnis i utopies”, va afegir.

El líder nacionalista va explicar la necessitat de convèncer molta de la gent que viu a Catalunya “que es facin seu el país”, i va expressar que per situar el país al món “Catalunya ha d’assumir una certa capitalitat mediterrània”. “Catalunya i el País Valencià s’han mirat de reüll, quan el que hem de fer és anar de la mà”, va demanar, “perquè al món som només un punt, i el ports de València, Tarragona i Barcelona cal que siguin la porta d’Europa”.

Artur Mas va voler dedicar un breu moment, “l’únic de les set sessions i les 14 hores que hi hem esmerçat” per parlar de les eleccions: “Hi ha gent que les vol situar en el terreny de la separació: dretes i esquerres, catalanistes o no, els del país i els de fora; però es jugaran al terreny del passat o del futur”. “O seguirem rellegint el que hem escrit, o amb llibertat i decisió escriurem les pàgines del nostre futur, que estan en blanc”, va continuar.

CiU va aprofitar la DocSession de dimarts per posar en marxar un nou sistema de participació, el Google Moderator. Aquesta eina va permetre adreçar preguntes a Artur Mas i votar les que es consideraven més importants a través del web www.ciu.cat/arturmasrespon. Mas va respondre les tres preguntes més votades. La primera va ser si convocaria un referèndum d’independència a Catalunya en els propers quatre anys, si és president. Va respondre que “a les enquestes sobre aquest tema ara per ara guanya el no, i si aquest és l’escenari cal pensar-s’ho dos cops, perquè es tracta d’anar a guanyar, no a perdre. El referèndum només es pot fer si s’ha de guanyar”. “Som catalanistes i defensem el dret de Catalunya a l’autodeterminació”, va continuar, “segons com evolucioni la societat catalana això pot arribar, però en els propers quatre anys penso que no”. “Hi ha un 18% d’atur, i ha gent que diu que precisament per això cal la independència, però ara la principal preocupació de la gent és aquesta. A Catalunya li convé plantejar operacions àmplies de país amb la garantia que podem guanyar, perquè històricament ja acumulem massa victòries amargues” va afegir.

A mi no m’agrada el cinisme

2010-06-15T22:56:00.001+02:00

El dia 11 de juny, el president de la Generalitat, el socialista José Montilla, s’adreçà al personal funcionari de l’administració catalana mitjançant una carta. El motiu de la mateixa és explicar la necessitat de retallar els salaris dels treballadors i treballadores de la Generalitat per reduir el dèficit públic, dins del context del que anomenen “Pla d’Austeritat”. Diu valorar molt la feina, la dedicació, els sacrificis, la qualitat, etc. de tot el personal i que a tots correspon un plus d’exigència i exemplaritat. Alhora afirma entendre el malestar per aquestes retallades, però considera que això és una manera de contribuir solidàriament amb els que ho han perdut tot o no tenen feina.

En primer lloc, aquestes paraules d’apreciació positiva del personal al seu càrrec i suposat agraïment per la feina que es fa, no tenen res d’original, ni les trobo sinceres i per tant no em commouen. Se les podia estalviar. Si Montilla fos tan agraït com s’expressa, ja hauria proposat al ministre Corbacho la medalla del Mèrit del Treball per a gent que s’ho mereix més que no pas alguns personatges als que ha lliurat la Creu de Sant Jordi. Recordo quan el llavors president del Grupo Telefònica Juan Villalonga (amic de pupitre d’Aznar) deia paraules semblants d’agraïment i reconeixement als treballadors pels mitjans de comunicació i que el millor capital que tenia l’empresa era el seu “capital humà”, en ple moment en que mentre cobrava un elevadíssim salari que se’l va posar ell de manera descarada i les famoses stock-opcions, es reestructurava la plantilla reduint-la amb acomiadaments, prejubilacions, contractant nou personal amb salaris més baixos, etc., mentre que alguns directius tenien conductes força qüestionables segons informacions de la premsa d’aquell moment i que més val no recordar.

En segon lloc, quan Montilla ens parla d’austeritat, exemplaritat, etc, hauria de concretar exactament a què es refereix, perquè no acabo d’entendre’l del tot o potser aquestes paraules tenen per a ell un significat diferent al que jo interpreto. D’entrada, que això ho digui un president autonòmic que és el que cobra més de tot l’Estat espanyol, impressiona i no precisament de manera positiva pel conjunt dels assalariats. També hauríem de saber exactament quina és la realitat sobre el trasllat a Lleida del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, i tota la despesa que ha comportat i que continua comportant, i si això ha suposat alguna cosa de positiu per l’impuls de la indústria agroalimentària del territori. També saber què hi ha de cert en aquestes notícies que apareixen als mitjans de comunicació sobre voler adquirir per més de 100 milions d’euros un edifici pel Departament d’Acció Social i Ciutadania per la zona del Fòrum de Barcelona, al costat d’hotels de cinc estrelles, i que presumptament sembla guardar alguna relació amb l’assumpte de corrupció Pretoria que s’està investigant, mentre moltes entitats es troben desbordades per poder assistir en roba, aliments i medicines a gent que està passant veritables privacions i penalitats per culpa de la crisi. Sí, així és. Perquè no tan sols es tracta de que hi ha molta gent que no arriba a finals de mes i que està endeutada amb hipoteques immobiliàries, sinó també hi ha més gent que dorm al carrer en recintes de caixers automàtics, bancs de places, parcs i jardins o buscant allò que els hi pugui servir en contenidors de brossa. Així doncs, aquests dos exemples de conselleries esmentats, hauríem de veure què aporten al que s’anomena racionalització de l’Administració, però crec que hagués estat més fàcil haver reestructurat el nombre de Departaments i organismes si de debò es vol avançar en el sentit abans exposat.

Com a ciutadà també em resultaria interessant saber sobre la necessitat de fer tants i tants viatges oficials i de què han servit, molt especialment per part de Josep-Lluís Carod-Rovira com a vicepresident del Govern català, que segons tinc entès ha fet uns 34 en els quasi quatre anys que porta en el càrrec, quasi tants o més en proporció als que va fer el llavors vicepresident George Bush (pare) en l’etapa en que Ronald Reagan era president dels Estats Units als anys 80. Si a tot això afegim la quantiosa i vergonyosa despesa que el l’actual Generalitat governada per PSC-PSOE, ERC i ICV en matèria d’informes per valor de prop de 7 milions d’euros al 2007 (segons el diari El País), molts d’ells inútils i fins i tot ridículs (com aquell que tractava sobre aspectes a millorar de la personalitat de Joan Puigcercós per caure millor a la gent) em fa preguntar-me que entén també José Montilla per autoritat moral, termes emprats per ell mateix en una rèplica sobre el concepte de lideratge que li feia esment Artur Mas durant la sessió d’investidura de la present legislatura. Un altre cosa que reconeixia en aquella sessió era que s’havia de guanyar l’afecte dels catalans. I què es pensa que fent cartes com aquestes se’l guanyarà? Per acabar i per simple curiositat, seria interessant saber cóm està la qüestió dels cotxes oficials i altres mitjans de transport a la Generalitat, ja que a la Gran Bretanya, el recent govern liberal-conservador de Cameron-Clegg es proposa una reducció dràstica del seu ús.

Després de tot això i moltes altres coses que em deixo, (com quantitats de diners en abundant propaganda institucional, l’elevat deute de la televisió pública catalana, o determinades subvencions per a fins qüestionables), només em resta dir que després de tan descontrol en la despesa i d’injustes retallades de salaris dels treballadors de la Generalitat, si a mi una cosa no m’agrada és el cinisme. Sí, el cinisme. I si ell sabés que vol dir tenir dignitat i vergonya, José Montilla es retiraria de l’activitat política. Fora bo que la ciutadania reaccionés dignament i amb el seu vot eviti que Montilla torni a ser president de la Generalitat

Estanislau Sarrà

El control de la inflació

2010-06-14T23:53:00.001+02:00

Segons informa el darrer 9 de juny l’agència Europapress, “El rebut de la llum s’ha encarit un 26 % en només dos anys i mig”. Aquestes desproporcionades pujades contrasten amb el baix nivell d’inflació que anuncien les estadístiques oficials. Certament, un fet destacat de la trajectòria per arribar a complir els objectius de Maastricht ha estat la lluita contra la inflació. L´augment de preus ha estat i és un problema molt preocupant, fins el punt que l’Estat espanyol, després de la crisi del petroli, va arribar a tenir una inflació mitjana del 26% l´any 1977 i es parlava del risc de "sudamericanització" de l’economia, en clara referència al fenòmen de la hiperinflació que van patir països com, per exemple, l´Argentina i el Brasil. La lluita per l´estabilitat dels preus sempre ha estat envoltada de polèmiques, perquè les mesures que els governs proposen per detenir-la no ho han estat del gust ni dels sindicats, perquè mantenen que els controls salarials són un perill pel nivell de vida dels treballadors, ni tampoc dels empresaris, ja què un control de preus obliga les empreses a reestructurar les plantilles ja que, de fer el contrari, no es poden reduir els costos.

Però és clar, una pujada generalitzada de preus produeix un espiral de conseqüències imprevisibles: fa menys competitius els nostres productes a l´exterior, es castiga les rendes més modestes, com les dels pensionistes, es disparen les demandes salarials, etc. I el cas és que un augment dels salaris i les pensions, suposarien una millora aparent si l’estat de l´economia i les finances no poden fer front, excepte que es recorri a més inflació, que suposaria un un cost major que l´augment aconseguit. Perquè com hi ha inflació, el banc central puja el preu del diner (els tipus d´interés), la qual cosa comporta que els bancs comprin el diner més car i elevin el preu dels seus crèdits. Els consumidors gasten menys perquè els crèdits són més cars, i els empresaris, davant la disminució de facilitats creditícies i la baixada del consum, reestructuren les seves empreses amb els inevitables costos socials que això genera.

Curiosament, molts canvis de govern, en especial els originats per un cop d´estat o revolucions, han estat precedits dramàticament, entre altres factors que concurreixen, en un context d´una pujada de preus elevada (sobretot dels productes bàsics) que provoca revoltes populars. Qui hagi afirmat que l´increment dels preus és el pitjor impost dels pobres està carregat de raó. Per tant, s´ha d´assumir la lliuta contra la inflació com una acció primordial de la política redistributiva que permeti, per una banda, als ciutadans conservar el major poder adquisitiu possible de consum, mentre que els empresaris es veuen beneficiats per les possibilitats de guanys que això comporta.

Baldiri Fresnedos

Apostar per un model econòmic i social propi

2010-06-14T12:00:00.001+02:00

L´economia és un tema molt ampli, i no és objecte d´aquest article esgotar tots els seus camps, si bé són també motiu de preocupació l´economia submergida, el frau fiscal, els monopolis, etc. Però el que interessa resaltar és que pensem com podem avançar cap a la construcció d´un nou model socioeconòmic que:

- es correspongui a les prioritats més immediates del nostre temps.
- racionalitzi l´organització de l´activitat econòmica, per tal d´atenuar les evidents desigualtats socials.
- sigui capaç de fer compatible l´economia social de mercat amb la satisfacció de les dinàmiques necessitats més elementals de l´home i la societat que l´envolta.
- pugui garantir el que ara s´anomena un desenvolupament sostenible, és a dir, fer possible el creixement econòmic sense malmetre el nostre futur, la qual cosa implica no saturar els nostres recursos naturals.
- permeti el funcionament i l´evolució normal del sistema democràtic. O sia, com podem fer compatible dos principis bàsics: la llibertat i la igualtat.

Aquí cal que ens aturem i aprofundim una mica. Es tracta de promoure una llibertat plena que no ens porti cap a la desigualtat econòmica, i una igualtat plena, que defensi el bé comú mitjançant el mateniment d´una justícia equitativa, que no comporti una pèrdua general de llibertat. Recordem que la vida econòmica d´una societat i d´un país ha de complir un fi en si mateix: promoure dintre d´un ordre moral la subsistència i la dignitat de la persona, així com el reforçament, no sacrifici, dels nostres drets i llibertats fonamentals, doncs al cap i a la fi, l´home és el creador de l´economia de progrés que com a mitjà ha permés satisfer millor moltes de les necessitats humanes, però que ha d´evitar condemnar als més febles a situacions de precarietat o exclusió, doncs siguem conscients de que fer més grans les capes més desfavorides suposarà sempre posar en perill la tan anhelada pau social i que tan necessària és per un estable desenvolupament econòmic i una harmònica societat del benestar.

Els desequilibris que puguin afectar econòmicament a la societat continuen encara requerint solucions per part de les administracions, però considerant que la seva acció no hagi de suposar descompensacions en la competitivitat de les empreses, en el treball dels seus assalariats i la societat del benestar per tothom, trobant alhora un equilibri entre la regulació i desregulació econòmica. Tanmateix, cal insistir en que l´activitat econòmica ha de perseguir incessantment el benestar dels seus individus i la seva cohesió social, i no pas la seva fractura. És clar, per tant, que el millor model aspirable és el que es basi més en la llibertat d´iniciativa i no pas tant en l´estatalització de l´economia, que només comporta més centralisme, més intervencionisme, més dirigisme, etc. Necessitem alhora potenciar un desenvolupament just, en base a una distribució racional dels bens obtinguts i la pràctica d´una veritable igualtat d´oportunitats. Aquests han de ser els principals reptes als que s´ha d´afrontar la configuració d´un nou model socioeconòmic en el qual hem de prendre part activa com a ciutadans i també com a persones humanes.

Xènia Torres

Sobre el (virtual) referèndum

2010-06-10T22:47:00.002+02:00

La mesa del Parlament de Catalunya, d’acord amb allò que han fixat els seus lletrats, ha acceptat a tràmit la Iniciativa Popular que –a remolc de la recentment aprovada Llei de consultes- han presentat els representants de la Coordinadora Nacional de Consultes per tal d’intentar promoure al nostre país un referèndum sobre la independència de Catalunya. Un hipotètic referèndum que, cal recordar-ho, segons la llei esmentada que va impulsar ERC, ha de tenir necessàriament el vist-i-plau del Govern espanyol.

CiU defensa el dret d’autodeterminació: el PSC i el PP no. Si hi ha gent que s’organitza per promoure aquest dret el que CiU no farà serà anar contra els estatuts del partit, que, en efecte, reconeixen i defensen aquest dret. Amb tot, és necessari recodar que la gent cal que sàpiga com s’acaba això, perquè si no els entabanarem.

En les consultes municipals sobre aquest tema CiU ha estat un dels principals grups municipals que no s’ha oposat a la seva celebració, perquè CiU no s’oposarà mai a qualsevol cosa que vagi a favor de la llibertat de Catalunya. Però com sabem on s’acaba, a la Moncloa, cal que ho avisem. Respectem l’espurna d’il•lusió patriòtica, però recordem com tracten l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya.

Què vull dir amb això? Doncs simplement que en un tema tan important com l’autodeterminació de Catalunya no es pot jugar barroerament. Ni tan frívolament. Existeix avui al nostre país una majoria social favorable a la independència? Les consultes locals realitzades fins ara són un baròmetre real sobre la qüestió? Potser sí o potser no.

El que Catalunya necessita és avançar, de forma decidida i irreversible vers la seva plena llibertat. Artur Mas ha proposat, en el cas més que plausible que el Tribunal Constitucional espanyol sentenciï contra l’Estatut d’Autonomia, que fem un referèndum coincidint amb les properes eleccions al Parlament que serveixi per rebutjar la sentència.

Fem el referèndums que calgui. Però fem-los per guanyar.

Maite Segarra

DocSession 6: la innovació

2010-06-09T23:32:00.003+02:00

El president de CiU, Artur Mas, va realitzar dimarts passat la sisena de les “DOC Sessions”, els “diàlegs orientats al canvi” amb els que CiU planteja el diagnòstic de situació i les propostes de solució en set àmbits temàtics. Les DOC Sessions se celebren a l’Espai Canvi, a l’edifici Imagina de Barcelona, i en aquesta ocasió es va centrar en la innovació. Mas es va compromètre a que “posarem al programa un apartat per eliminar els impostos associats al camp de la innovació, i també ho plantejarem a nivell de l’Estat”.

El líder nacionalista va explicar que “la nostra proposta serà un concepte de crèdit fiscal com a França: si l’empresa innovadora encara no té beneficis on aplicar la deducció, es farà un retorn directe des de l’Estat fins que l’empresa s’ho pugui deduir dels beneficis”. “És un sistema per capitalitzar les empreses emprenedores”, va afegir.

Les DOC Sessions son un format molt obert, que compten amb reforços audiovisuals i la col•laboració d’experts. En aquesta sessió, a la que van assistir més de cinc-centes persones, van estar la presidenta de Microsoft España, María Garaña; el director d’Internet i Multimèdia de Telefónica, Carlos Domingo; el fundador i conseller delegat de Techfoundries, Eudald Domènech, fundador de Servicom el 1993 i com a tal considerat el primer empresari d’Internet de l’Estat; la directora de recursos d’Abertis Telecom, Rosa Piñol; i l’emprenedor d’Internet Dídac Lee.

Mas va respondre les preguntes del públic. El líder nacionalista va explicar que “innovar és introduir quelcom de nou”, i va subratllar que “innovar forma part de l’ADN català”. “El repte és com introduir la innovació en el sectors tradicionalment forts a Catalunya, que son la base de l’ocupació, perquè si no ho fem aquest atur del 18% que patim el mantindrem durant dècades”, va afirmar, “com a país, el nostre repte és crear un clima favorable a la innovació: volem fer més i ho volem fer millor”.

CiU va aprofitar la DOC Session d’aquest dimarts per posar en marxar un nou sistema de participació, el Google Moderator. Aquesta eina permet adreçar preguntes a Artur Mas i votar les que es considerin més importants a través de www.ciu.cat/arturmasrespon. Mas respondrà les tres preguntes més votades a la propera DOC Session, que també serà la darrera.

Mas va definir els sis eixos per on ha de passar el canvi en innovació: l’administració, els emprenedors, les universitats i la recerca, les tecnologies de la informació, la cultura i les infraestructures. En aquest sentit va reivindicar “assumir el risc de l’error i el dret d’equivocar-se i no ser castigat”. “Tradicionalment parlàvem del ‘made in’. Ara cal crear un concepte nou, el ‘pensat i fet a Catalunya’”, va plantejar.

La desafecció política interessa al tripartit

2010-06-09T00:04:00.002+02:00

Sembla que la política catalana tornarà a estar un temps sota sospita i condemnada a moure’s enmig del fang. La filtració a alguns mitjans d’informacions relacionades amb el cas Palau (Millet) i el cas Santa Coloma (Pretòria) i el corresponent judici paral•lel que s’està fent d’alguns partits sense esperar el que en diu la justícia així ho indiquen. Al marge de denunciar les males pràctiques i exigir responsabilitats si hi ha culpables, crec que és bo preguntar-se per què apareixen filtracions. A qui interessen i per què ho fan en determinats moments i no en d’altres. Després de la publicació d’unes enquestes, per exemple.

Tot i que cadascú és un món i a l’hora de votar existeixen milions de matisos, podem generalitzar i afirmar que hi ha 4 tipus d’electors: els votants militants, els votants fidels, els votants indecisos i els que no van a votar mai.

Els votants militants, són aquells electors que van a votar sempre i que sempre voten el mateix partit. Els votants fidels, son aquelles persones que, quan van a votar, ho fan sempre per la mateixa opció política tot i que no sempre voten. I els indecisos són els que no sempre van a votar i que, si hi van, no sempre voten el mateix. Tanquen l’enumeració els que no voten mai. La progressió és simple. En unes eleccions amb poca participació només voten els militants. Amb una participació mitjana voten els militants i els fidels. I amb una gran participació voten els militants, els fidels i els indecisos.

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya hi concorren dues voluntats. La de CiU, que és guanyar i la del tripartit, que és repetir una suma. CiU necessita una bona participació per afegir indecisos i fidels als seus votants militants i així, aconseguir una gran majoria, mentre que el tripartit només és viable amb una baixa participació que mobilitzi únicament als votants militants, escenari que els permet enfrontar-se a CiU amb una proporció de 3 a 1. Per això no han signat el document de joc net. Per això la comissió d’investigació. Per això intenten fer creure que tots els partits són iguals. La baixa participació és l’únic escenari que permet al tripartit repetir la suma i la desafecció és la seva campanya. La frivolitat i la hipocresia amb la que la tiren endavant fa escruixir.

El desànim de la gent va a favor de les expectatives electorals del tripartit. Per això, des de CiU, no ens cansem d’explicar a tothom que l’única manera de canviar la mala política és amb la bona política. Que l’única manera de combatre la poca democràcia, en que uns pocs vots segresten tot un govern, és amb més democràcia, més participació. I tampoc no ens cansem d’explicar que el nostre país no està condemnat, que ens en podem sortir. Que cal il•lusió i confiança, tornar-nos a mirar als ulls els uns als altres i entendre que les coses poden canviar. La mala política condueix a la desafecció i la desafecció aprima la democràcia i dóna aire a la mala política.
No tots els partits polítics són iguals, uns treballem per aglutinar una gran majoria i uns altres potinegen per repetir una suma de minories. Aquesta és la diferència. Aquest és el canvi.

Jordi Cuminal (Article publicat a l’ABC el 2 de juny de 2010)

Podem confiar en Mariano Rajoy?

2010-06-08T00:16:00.002+02:00

Llegint el programa electoral amb que es va presentar Mariano Rajoy pel Partido Popular a les eleccions generals de l’any 2008, em van cridar l’atenció els seus principals objectius. Pel que fa al que descriuen com a “objectiu número 6”, el Partido Popular es proposa “convertir a Espanya en una de les cinc principals economies del món”. Seria interessant que analitzéssim amb deteniment aquesta magna aspiració.

Durant els mesos previs a les eleccions de l’any 2008, diversos mitjans de comunicació ja informaven que l’Estat espanyol estava en una crisi econòmica de greus conseqüències. Una crisi, que si bé era motivada per factors d’ordre internacional, no deixava de ser, segons definició d’un important economista, una crisi “made in Spain”. El govern socialista del president Rodríguez Zapatero, negava l’evidència, i només afirmava que Espanya estava en un temporal procés de desacceleració de la seva economia. Fins i tot un rellevant banquer espanyol, Emilio Botín, donava suport a aquesta impressió tot dient que el que li passava a l’economia espanyola era tant passatger com un “simple refredat d’un nen”. És més, segons els socialistes, no havia motiu per a tanta preocupació i que arribaríem a aconseguir la plena ocupació.

Ara bé, si els actuals governants socialistes transmetien un diagnòstic totalment equivocat en plena campanya electoral, hauríem de valorar què és el que expliquen els opositors populars pel que fa a la crisi, i les seves receptes per sortir-ne de la mateixa. A primera vista, plantegen coses genèriques en les que podríem estar tots d’acord, com millorar la competitivitat, promoure inversions, generar confiança, fer reformes, estabilitat pressupostària, rigor en la gestió de la despesa, millorar l’educació, apostar per la innovació, reduir impostos, crear i modernitzar les infraestructures, aconseguir la plena ocupació, etc. I per donar compliment efectiu a aquests magnífics propòsits, Rajoy fitxa a Manuel Pizarro, que seria el seu ministre d’Economia i Hisenda, si arribés al poder. Per si algú no recorda qui és aquest senyor amb que Rajoy volia aconseguir que Espanya fos una de les cinc economies millors del món, Pizarro havia estat president d’Endesa, i va ser qui es va oposar a que Gas Natural, participada per la Caixa, tingués el control d’aquesta important empresa d’energia elèctrica. També Pizarro va cobrar cert relleu en un debat televisat contra Pedro Solbes, llavors ministre d’Economia, en que exposava la seva impressió sobre la realitat econòmica espanyola. El cas és que quan Rajoy no guanya les eleccions del 2008, Pizarro passa a ocupar una posició marginal com a diputat del Partit Popular, fins dimitir a principis del 2010, i retirar-se de l’activitat política. En tot cas, és Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda amb Aznar, el responsable dels assumptes econòmics el PP.

Seria interessant saber si el Partit Popular, en funció de les circumstàncies actuals, manté aquest propòsit de convertir Espanya en una de les cinc primeres economies del món. Ara bé, atès que Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, ens han volgut fer creure que érem més potència econòmica del que realment som; atès que Rajoy, d’acord amb el seu grandiloqüent programa electoral, no volia menys per a ell i per a Espanya; atès el fracàs del candidat Pizarro i que Rajoy és recolza ara en un ministre d’Aznar; atès que els municipis de Madrid i València regits pel PP, són un exemple perfecte de sobreendeutament en comptes de control de despesa i austeritat, i per acabar, que no es veu en Rajoy la fermesa necessària per combatre i acabar amb els greus casos de corrupció que afecten al seu partit, com l’assumpte Gürtel, no em crec de cap de les maneres una ambició que té més de il•lusòria o quimèrica que de realista, ja que s’ha de ser molt optimista i un magnífic governant per poder fer d’Espanya una potència com Estats Units, Japó, Alemanya, França o el Regne Unit de la Gran Bretanya. Això és una prova més de que Mariano Rajoy, tot i la seva llarga trajectòria i experiència política, no és un dirigent polític capaç que demostri tenir ni les qualitats ni la credibilitat suficient per ser president d’un govern. A part que com a catalans no ens d’oblidar que Rajoy es va oposar frontalment a la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, fent que el seu partit presentés un recurs d’inconstitucionalitat que encara genera força polèmica, i que en unes declaracions als mitjans de comunicació, va expressar que la Generalitat de Catalunya només ha de servir per fer carreteres i poca cosa més.

Per això puc entendre perfectament que a Jordi Pujol que no li agradi tampoc Rajoy.

Fidel Guerau

Polítics honestos, emocions i sentiments

2010-06-06T23:34:00.001+02:00

Dissabte passat va ser un dia important, simbòlicament i política, a menys d'un any de les eleccions municipals. Xavier Trias va ser proclamat públicament candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona. Es la tercera ocasió, des que va deixar la presidència del Grup Parlamentari Català (CiU) al Congrés dels Diputats. I molt probablement, sigui la definitiva. El socialisme és un tronc corcat, a punt de ser fet miques, arreu, i també a Barcelona. Aquest apunt no pretèn fer una crònica de l'acte. Solament pretèn, discurs polític i propostes programàtiques a banda, parlar de les emocions viscudes. Emocions i sentiments. Precisament en uns moments en els que la política està més enfangada que mai.

Els que coneixem Xavier Trias des de fa anys i l'hem acompanyat en el seu dens i fructífer itinerari personal i polític, avui ens hem emocionat de nou. L'acte de la seva proclamació com a candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona, celebrat a l'Estació del Nord va estar farcit d'emocions i de sentiments. Totes les intervencions dels que el van precedir van coincidir en assenyalar Xavier Trias com un exemple a seguir, especialment en valors i qualitats humanes. També com a polític, però especialment en el vessant humà.

Els moments presents són especialment durs per l'anomenada classe política, però també pels ciutadans que veuen, astorats, com els casos de corrupció política omplen les portades dels diaris, però també les pàgines de successos i tribunals. En aquest context, poder disposar del capital humà i polític de Xavier Trias, és un privilegi. Trias és una persona honesta, treballadora, propera, sensible, optimista, intel.ligent, solidària i preparada. Trias és un polític que creu en el que fa i en que diu. Allunyat de falses convencions. S'estima la gent. Ser metge pediatra sens dubte que l'ha marcat. Defensor de la justícia social, de l'equitat i de la col.laboració entre el que és públic i el que és privat. Defensor del diàleg i de la cooperació. Apòstol de la negociació i del pacte. Carregat de sentit comú i de caritat cristiana. Amb tones de paciència i de bonhomia. Amic dels seus amics i respectuós amb els seus adversaris. Fidel i agraït. Mima constantment als seus col.laboradors i els porta, sense que es noti, a la millora continuada.

Trias aporta dignitat i honestetat a la política. Té tants admiradors dins de CDC i CiU com fóra de la Federació nacionalista. Trias suma i no resta. Multiplica i no divideix. Positivitza. Es un patriota equilibrat. Estima la llibertat, per ell, pels seus i pel seu país. CDC i CiU no valorarem mai prou la seva aportació a la política catalana i de CDC i CiU. Es un líder que es fa estimar i que genera adhesions a prova de bomba.

Les enquestes permeten somiar. Per primera vegada en 31 anys, el candidat de CDC i CiU a l'alcaldia de Barcelona té el govern municipal al seu abast. Més enllà dels números i dels sondeigs, a Barcelona li anirà molt bé comptar amb un alcalde de la categoria humana de Xavier Trias. Allunyat del decorat de cartró pedra que caracteritza l'acció política de l'alcalde Hereu i del socialisme sectari que ens governa a banda i banda de la Plaça de Sant Jaume, Trias aportarà aire nou, esperança, il.lusió i passió per a la capital catalana.

Més enllà de missatges, de prioritats, d'eixos programàtics i d'eslògans, l'acte de proclamació de Xavier Trias va estar ple d’emoció en estat pur. Els sentiments van aflorar a dojo, i les emocions ens van atacar el cristal.lí. Trias es va emocionar, amb la veu tallada, quan va recordar que el 2002, davant les reserves de molta gent al fet que assumís la responsabilitat de ser el candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona, la seva filla Maria li va dir: "pare, fes-ho; això t'agradarà, i seràs l'alcalde de Barcelona!". La política, l'autèntica política, és emoció i estima. Es sentiment i esperança. Vivim mals moments, però exemples com el de Xavier Trias ens fan sentir orgullosos de ser catalans i de ser convergents. Gràcies, Xavier!

Jordi Martí (president de la Federació de Barcelona de CDC)

Canvi de sistema polític

2010-06-04T00:31:00.003+02:00

És l’enèsim article que veig que el president del Parlament, Ernest Benach, publica a la premsa tot parlant de la necessitat de regenerar la política. “Ja”, va afegir aquesta vegada, amb impacient interjecció. Poques solucions concretes hi aporta, malgrat tot, si no és una subtil referència a la reforma electoral que tothom sap que no és el quid de cap qüestió. Una immensa quantitat de tinta es vessa pels papers de diari parlant de desafecció (com si tot fos culpa dels votants), de divorci entre ciutadans i polítics (com si els polítics no fossin ciutadans), de regeneració democràtica (com si això sol volgués dir alguna cosa) i de crisi del sistema (sense dir-nos en quin o quins dels òrgans i amb quin diagnòstic). Ens falta concretar i ens perdem en generalitats en què tots estem d’acord, depressió col•lectiva i moment d’impàs, amb l’única diferència que el polític hi afegeix l’adjectiu “preocupat”. Els preocupa molt, diuen. Al president Montilla el preocupa especialment la desafecció envers Espanya, i al president Benach el té angoixat la desconfiança regnant. Però qui són els qui van començar a dir-nos, amb els seus actes, que per al benefici del propi partit s’hi valia tot? Que els principis podien passar a un segon pla per a prioritzar les estratègies polítiques? Que pactes contra natura es podien fer senzillament perquè la llei els permet, o que les decisions es prenen perquè ho diu el partit governant i punt (perquè té majoria), o que tot s’hi val per a destruir l’adversari? No són precisament els polítics, i la seva premsa associada, els qui ens han donat a entendre que tot estava en venda i que no hi havia més interessos que els de salvar els culs propis i propers? És estrany, doncs, que la gent hagi decidit fer exactament el mateix?
La revolta que s’acosta no té a veure amb la reforma de la llei electoral ni amb el futur de l’Estatut, ni tan sols amb la previsible victòria de CiU, sinó amb un canvi d’estils i de cares. Ni la llei electoral, ni l’Estatut, ni Mas (per important que sigui aquest canvi, que ho és) no aconseguiran per si sols que els partits deixin de semblar màquines de menjar o màquines d’aconseguir, que les eleccions semblin més una guerra entre meus i teus que no pas un debat de confrontació d’idees i de virtuts, que cada dia més els polítics esdevinguin davant dels ulls generals tota una classe: una classe amb privilegis, i cega i sorda davant de les demandes dels votants. És clar que hi ha excepcions, i és clar que hi ha partits i partits, i és clar que amb un canvi de govern millorarem i molt (en realitats i en estils). Però la revolta que s’acosta no és a curt termini, té a veure amb una certa consciència de classe (amb la consciència que els que no som polítics som una classe secundària o massa sovint oblidada) i té a veure amb excessives contradiccions en la nostra estructura institucional i política. Trencar això demana trencar cares, trencar costums i trencar llenguatges. Consultes ciutadanes? No exactament: mirin Hereu. Humilitat? No ben bé. El que volem no és que vostès canviïn, per molt que desitgem un canvi de govern: el que volem, i el que farem, és canviar-los a vostès en cada oportunitat que se’ns vagi presentant. Renovar per la força aquells que no es vulguin renovar per voluntat pròpia. Partits i també institucions. Preocupin-se tant com vulguin.

Jordi Cabré (article publicat al diari digital de la Fundació Catalunya Oberta)

DocSession 5: les institucions

2010-06-02T23:36:00.003+02:00

El president de CiU, Artur Mas, va protagonitzar aquest passat dimarts la cinquena de les “DOC Sessions”, els “diàlegs orientats al canvi” amb els que CiU planteja el diagnòstic de situació i les propostes de solució en set àmbits temàtics. Les DOC Sessions se celebren a l’Espai Canvi, a l’edifici Imagina de Barcelona, i aquesta vegada s’ha centrat en les institucions. Mas va denunciar que “la pujada d’impostos que el conseller d’Economia deia que era ‘impensable’, ara es farà; en conclusió, el que era impensable és impresentable, pujar impostos a tanta gent quan el que cal és reactivar l’economia i crear llocs de treball”.

“Com que és un error, si governem congelarem els impostos en el punt que son ara”, ha afegit, “fa un any ens van dir que tindríem un model de finançament estratosfèric: com pot ser que ara siguem la primera comunitat que planteja un increment general d’impostos?”, va plantejar el líder nacionalista. CiU votarà en contra del decret de mesures d’austeritat del govern si el tripartit s’obstina en la seva apujada general d’impostos, i si governa els congelarà en el seu estat actual, s’ha compromés el líder nacionalista.

Artur Mas va plantejar que “la Generalitat ha de ser un motor del canvi amb l’aplicació de les quatre ‘A’: Austeritat, Aprimament, Agilitat, i també Avaluació”. En la línia d’austeritat, Mas va prendre compromisos concrets, com reduir entre un 15 i un 20% la despesa en informes, publicitat i atencions protocolàries; reduir en 200 els alts càrrecs, i en un 20% la xifra de persona eventual i càrrecs de confiança. Com a proposta per a donar exemple, també va plantejar que el president i els consellers viatgin en la classe turista dels avions.

Les DOC Sessions son un format molt obert, que compten amb reforços interactius i la col•laboració d’experts. En aquesta sessió, a la que han assistit més de cinc-centes persones, han estat l’empresari i escriptor Xavier Roig, la tinent d’alcalde de Sant Cugat del Vallès Mercè Conesa i la professora de Dret Administratiu de la Universitat de Girona Gemma Geis.

Mas va respondre les preguntes del públic. El líder nacionalista va explicar que “un bon govern és el que té més lideratge, i menys burocràcia; més austeritat, i menys malbaratament; més llibertat, i menys intervenció; més protecció, i menys control”. “Cal que sigui el govern dels millors, gent que més enllà dels partits que recolzin el govern aporti la seva experiència”, va afegir.

El president de CiU es va preguntar “com és possible que si la població de Catalunya des del 2003 ha crescut un12%, i les competències de la Generalitat més o menys son les mateixes, la xifra de treballadors públics pràcticament s’hagi duplicat”, i que el deute públic de la Generalitat s’ha disparat fins als 30.000 milions d’euros, “entre un 14 i un 15% de tota l’economia catalana”.

Artur Mas va detallar que l’aprimament de la Generalitat per a fer-la més àgil i forta passarà per “no substituir les baixes per jubilació, excepte serveis públics essencials; eliminar i/o fusionar organismes públics; reduir conselleries i direccions generals; i incrementar la concertació público-privada”. Pel que fa a l’agilitat, es concretarà en que “no hi haurà cap regulació nova que no elimini com a mínim una d’antiga; llei de morositat; administració.cat; administració col•laboradora; i incentius per objectius”.

És possible la independència de Catalunya?

2010-06-01T22:37:00.002+02:00

El dia 19 de maig, La Vanguardia va publicar un sondeig de l’Institut Noxa amb els resultats següenst:

- els partidaris de la independència de Catalunya augmenten fins el 37%
- el rebuig a la independència ha caigut quasi deu punts en només any i mig. Entre els votants del PSC, el rebuig a la secessió cau fins al 41%
- els catalans estan convençuts de que l’independentisme evoluciona a l’alça
- I, finalment, que el suport a les consultes sobiranistes segueix creixent i arriba ja al 54%

El context en que s’està produïnt aquesta tendència en augment favorable a la independència l’hem de situar, entre d’altres, en els efectes que estan tenint les actituds involucionistes que aspiren a retallar l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya votat en el seu dia pel poble català legítimament mitjançant referèndum; el desprestigi del Tribunal Constitucional; la sensació d’insatisfacció pel tema del finançament autonòmic; la falta de respostes adequades per afrontat la crisi econòmica, social, institucional i de valors, etc.

Darrerament, una prova més que aquest tema és motiu de debat al carrer, és que el 4 de març d’enguany va tenir lloc el II Fòrum Prat de la Riba, i el tema que s’hi va tractar va ser precisament si és possible la independència de Catalunya. Entre els assistents es va obrir un debat molt ric, amb punts de vista molt diversos. Hi havia qui opinava que als catalans el que ens convé és la independència i prou. Hi havia qui pensava que això no és possible perquè Catalunya en el seu conjunt no estava prou conscienciada per aspirar a tal fita, i es recordava que si entre partits polítics al Parlament és difícil consensuar una llei electoral, ens hauríem d’imaginar el què costaria aconseguir un consens al voltant d’exercir el dret a la autodeterminació del poble de Catalunya. Hi havia qui afirmava que si Espanya ens tractés molt millor les aspiracions d’independència no tindrien lloc.

Però també es van plantejar altres temes relatius que conviden a una anàlisi seriosa, com, d’una banda si es viable la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, o quina mena de règim polític hauria de ser l’ideal si fos el cas, i d’altra banda, que Catalunya ha contribuït positivament en certs canvis positius produïts a Espanya, com el pas cap a la democràcia, les diverses etapes de creixement econòmic que han hagut, la modernització de l’Estat espanyol, l’acceptació de la idea d’Europa i l’autonomisme.

El dia 11 de maig, es va celebrar al Centre Catòlic de Sants una conferència de Jordi Pujol, que portava per títol “IVA. Idees, valors i actituds”. Durant el torn de preguntes, un assistent li va preguntar a l’expresident de la Generalitat, sobre la qüestió de les consultes sobre la independència. Sense mostrar-se contrari a les consultes sinó a favor, també va afirmar més o menys, que seria interessant que tots els catalans reflexionéssim sobre la nostra pròpia història, molt en concret sobre els últims tres segles, i sobre què han donat de sí els intents d’independència de Catalunya, i quins resultats han reportat, per exemple, els successius governs autonòmics sota la seva presidència. Evidentment, Pujol se sent molt satisfet i orgullós de tot el que s’ha aconseguit en termes positius per a Catalunya en diversos àmbits, com el sanitari, el de l’ensenyament, el de la seguretat, etc. Però també ens va venir deixar clar que un no s’ha de conformar amb la satisfacció, atès que encara resta molt a fer, i que a tots, sense renunciar a les nostres pròpies conviccions i consciència nacional, en cal ser pràctics i realistes, i que correspon seguir treballant intensament en la línia de tenir més i major autogovern català i alhora ser molt menys dependents dels successius governs centrals. Potser que hi anem pensant, de tot plegat.

Laura Pons

La transparència política

2010-05-31T23:22:00.003+02:00

Un dels problemes més lamentables que els mitjans de comunicació acostumen a destacar força és els dels casos de corrupció política. L’existència de corruptes sigui en la activitat política com en qualsevol altre àmbit, crea entre la ciutadania una lògica indignació, i més encara en un sistema democràtic de convivència. Ben segur que si et poses a llegir la història de la corrupció a Espanya que es pot trobar, per exemple, a Wikipedia, la indignació augmenta encara més. De tota manera, tot i la importància i gravetat del problema, cal també fer una anàlisi més reflexiva sobre el tema.

Des de l’any 1995, una organització d’abast mundial que s’anomena Transparència Internacional, fa públic l`Índex de Percepció de la Corrupció al món. La informació que es disposa i que data de l’any 2009, afirma que Nova Zelanda és el país menys corrupte a nivell mundial. Una bona part de països democràtics i occidentals acostumen a ser els més transparents mentre que els de l’anomenat tercer món i les dictadures tendeixen a ser els més corruptes, si bé aquesta dada cal matisar-la, perquè per exemple Singapur és una dictadura i és un dels països menys corruptes del món, i en canvi Itàlia, que és una democràcia, es situa en un lloc molt més inquietant que l’Estat espanyol.

I quin lloc ocupa Espanya? D’acord amb aquesta llista, el lloc que ocupa és el 34, i no millora sinó que empitjora respecte d’estadístiques anteriors. És a dir, que Espanya és l’estat 34 menys corrupte del món. És aquesta una bona posició? Al meu entendre, no. Més aviat, és un motiu de preocupació. Estats Units, Regne Unit, França o Xile, són exemples de països que ocupen una posició millor que Espanya.

No obstant, convindria ser conscient d’una altra informació. Recentment es va elaborar un índex de transparència dels ajuntaments de l’Estat espanyol amb aquest resultat: el municipi de Sant Cugat del Vallès, regit per l’Alcalde Lluís Recoder (de CIU), és el millor valorat, conjuntament amb Alcobendas, Avilés, Bilbao, Gijón i Mataró. Quan Sant Cugat del Vallès va ser apreciada tan positivament, cosa que hauria de ser motiu d’exemple, orgull i satisfacció, no recordo que cap diari posés de relleu en la seva portada de manera significativa aquesta dada, amb la importància que considero que té. En tot cas, la notícia ocupava llocs secundaris o marginals en la majoria de premsa escrita, cosa que passa a la inversa quan es tracta algun escàndol de corrupció política, que llavors, les portades dels diaris ho destaquen amb grans titulars.

Pel que sé, s’està treballant també per saber quines són les posicions que ocupen les 17 comunitats autònomes que componen l’Estat espanyol. Igual que en el seu moment, va ser altament important que es publiquessin les balances fiscals, i quedés demostrat que Catalunya aporta molt a les finances de l’Estat i que no rep el que li correspon en proporció, també seria força important que els ciutadans tinguéssim coneixement del nivell de transparència de les comunitats autònomes, atès que saber aquestes dades és útil no solament per tenir una mínima idea de cóm està la situació, sinó també per estudiar amb més precisió tot allò que en concret es pot millorar per contribuir a la consecució d’una democràcia amb alts nivells de qualitat.

Dúnia Álvarez

Sobre la immigració dels darrers anys a Catalunya

2010-05-31T00:54:00.001+02:00

El dijous 6 de maig, dins de l’àmbit de la Casa Gran del Catalanisme, va tenir lloc el tercer Fòrum Prat de La Riba, al Casal de les Corts. Durant l’intensa hora i mitja que va durar, els assistents es van animar a participar activament amb interessants intervencions sobre la qüestió. Moderà el debat Joan Antoni Turell (actual conseller nacional per Convergència Democràtica de Catalunya, i que, entre altres responsabilitats, havia estat diputat a les Corts Generals). Abans d’entrar en matèria, Turell va expressar prèviament la seva preocupació sobre la crisi del Tribunal Constitucional espanyol i la seva incidència sobre l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, així com el malestar econòmic que s’està fent visible a Grècia considerant que és un país de la Unió Europea. Tot seguit, en la seva introducció al tema que era objecte aquest tercer Fòrum, va exposar el gran repte que suposa per Catalunya l’arribada d’un gran nombre de persones procedents d’altres països en els darrers anys, i que una adequada política d’acollida i integració passa per assumir que pertànyer a la nostra societat implica drets i també deures. Tot seguit es va procedir al torn obert de paraules.

La primera intervenció va estar a càrrec de Jaume Sanjosé, responsable de Nous Catalans al comitè executiu de l’agrupació de Convergència de les Corts, el qual va destacar la brillant tasca portada a terme des de la Sectorial d’Immigració presidida per l’Àngel Colom, i va deixar clar quines són les diverses actituds polítiques i ciutadanes que esdevenen al voltant d’aquesta qüestió. La primera és la passivitat o la indiferència. La segona seria la racista o xenòfoba. La tercera el bonisme. I finalment la quarta és el possibilisme. A partir de tot aquest plantejament, van derivar-se la resta d’intervencions. Molt especialment, un dels participants va aclarir el concepte real de racisme, posant com a exemple el que horrorosament va ocórrer a l’Alemanya nazi de Hitler amb la raça jueva, i que no és acceptable que cada cop que s’hagi de parlar sobre immigració, determinat sector de seguida desqualifiqui i titlli de racistes, nazis o feixistes els plantejaments contraris a la seva particular opinió. Tanmateix, es va fer esment de quins col•lectius d’immigrants hi ha a Catalunya, considerant, per exemple, que els italians són un dels més amplis i amb els que els catalans tenim una excel•lent relació de convivència. Es va exposar que un dels problemes més importants de determinats nouvinguts són les seves greus dificultats econòmiques, igualment que es va analitzar i avaluar la incidència que suposa la incorporació dels nous catalans a la nostra demografia, costums, cultura, convivència, etc, com també al nostre sistema econòmic, educatiu, de salut, serveis socials, etc.

Un altre dels assistents va interessar-se per les notícies que provenen de l’Ajuntament de Vic. En resposta, es va comentar que hi ha una legislació a complir, decisions que prendre, responsabilitats que assumir, i per tant, ser conscients de les conseqüències. Alhora es va recordar que segons consta al programa electoral de Convergència i Unió, en referència a la immigració il•legal, l’Estat, actualment presidit pel socialista Rodríguez Zapatero, ha de tenir com a objectiu el seu combat, i paral•lelament afavorir que els ajuntaments puguin acreditar que els immigrants que exerceixin el dret al reagrupament familiar disposen d’habitatge i de mitjans econòmics de subsistència. No es pot oblidar que el president de la Generalitat José Montilla s’ha de mullar exercint també les seves competències sobre immigració i no quedar-se de braços creuats mirant cap a un altre costat, com és habitual en ell.

Al fil d’aquesta qüestió, és va fer esment del què diu la doctrina social de l’Església catòlica, d’acord en el que va deixar escrit en el seu dia el papa Joan XXIII en la seva encíclica Pacem in Terris: “Entre els drets de la persona humana ha de comptar també el que pugui lícitament emigrar a la nació on esperi que podrà atendre millor a sí mateix i la seva família. Per la qual cosa, és un deure de les autoritats públiques admetre estrangers que arriben i, en quant ho permeti el veritable bé de la comunitat, afavorint els propòsits de quins pretenen incorporar-s’hi a ella com a nous membres”. En aquest sentit, la integració social i nacional és bàsica per fer possible la continuació del nostre projecte de país i la seva cohesió, amb totes les aportacions positives que es puguin fomentar i derivar-se. Però això no és una tasca que és competència només de les autoritats, sinó també de tots els ciutadans catalans, atès que ens pertoca el nostre gra de sorra, per tal d’aconseguir que tothom que viu i treballa a Catalunya es pugui sentir membre la mateixa pàtria catalana, i per consegüent, estigui en condicions de poder expressar la seva voluntat d’exercir de català com el que més.

Jeroni Huguet

Qui es pot creure el gir social d'Hereu?

2010-05-28T00:33:00.000+02:00

La crisi que ha patit el govern municipal de Barcelona, com a conseqüència de la consulta de la Diagonal, ha fet que, ara de cop, l’alcalde Hereu ens digui que pensa fer un gir social a la seva política al front de l’Ajuntament. Si no fos perquè la situació actual econòmica en la que ens trobem és molt preocupant, em posaria a riure.

Qui pot creure a hores d’ara a Jordi Hereu? Ha estat necessari que la ciutadania li donés una lliçó amb la Diagonal, perquè entengui que no pot seguir malbaratant els diners municipals pel seu “autobombo”? Perquè aquesta és la pura realitat: tant l’anunci de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern com aquesta costosa consulta han estat fetes només amb la voluntat de promocionar-se front d’unes enquestes que no li eren favorables. I ara ens vol fer creure que farà un gir en les prioritats d’acció? Ja no ens creiem res. Estem cansats d’escoltar que són un govern progressista i ecologista; esgotats que ens vulguin donar lliçons morals de que mai s’havia fet tanta acció social i bla, bla, bla...

De moment, no hem escoltat més que paraules buides i promeses sense cap concreció. El que si que hem vist és que han fet un canvi de govern més basat en les necessitats de l’aparell socialista barceloní que en les necessitats de la ciutadania. Hem vist que Hereu ha cessat el seu primer tinent d’alcalde per evitar que plegués el que realment tenia la responsabilitat dels errors de la consulta, és a dir ell mateix. Hem sabut que hi ha nous tinents d’alcalde, però desconeixem la relació d’aquests canvis amb una nova orientació de govern.

Tampoc coneixem quines accions pensen deixar de fer per poder fer més política social; no sabem si pensem deixar sense efecte campanyes publicitàries que estan encarregant; desconeixem si continuen amb la bogeria de gastar cinc milions d’euros en una plataforma per fer un zoo marí que ningú demana. Tampoc ens han explicat si ara pensen donar resposta de veritat a les peticions de les entitats que treballen amb les persones més afectades per la crisi i que ara estan desbordades.
El que si sabem és que, quan des de Convergència i Unió els hi vam presentar un pla d’austeritat i d’accions per lluitar contra la crisi, no el van voler aprovar i ni tant sols van voler dedicar més d’una hora al seu debat. Això és el que fins ara els preocupava del gir social.

Maite Fandos, regidora de CiU a l’Ajuntament de Barcelona (article publicat a E-noticies)

DocSession 4: la cohesió

2010-05-26T22:49:00.004+02:00

Artur Mas: “Mai cap govern havia fer un atac tan intens al sistema de pensions com fan els socialistes”

El president de CiU, Artur Mas, va protagonitzar dimarts passat la quarta de les “DOC Sessions”, els “diàlegs orientats al canvi” amb els que CiU planteja el diagnòstic de situació i les propostes de solució en set àmbits temàtics. Les DOC Sessions se celebren a l’Espai Canvi, a l’edifici Imagina de Barcelona, i aquesta vegada es va centrar en la cohesió. Mas va aprofitar el tema del dia per a alertar que “les pensions no es poden tocar d’entrada. No han suprimit ni un ministeri i congelen les pensions. Mai cap govern havia fer un atac tan intens al sistema de pensions”.

“Ens cal defensar l’Estat dels drets socials, d’acord amb les possibilitats del país en cada moment”, va explicar el líder nacionalista, “les retallades socials suposen una amenaça. La pèrdua de rumb, la manca de lideratge i de projecte poden ser una amenaça letal pels drets socials”. Mas va destacar que “hi ha hagut molta demagògia: els que deien que eren la garantia de les pensions ara les retallen”.

Les DOC Sessions son un format molt obert, que compten amb reforços interactius i la col•laboració d’experts. En aquesta sessió, a la que van assistir més de cinc-centes persones, han estat Salvador Maneu, secretari general de Caritas Girona, i el pedagog Gregorio Luri.

Mas va recolzar la seva intervenció en gràfics i vídeos i va respondre les preguntes del públic. El líder nacionalista va explicar que “cal pensar com amb uns recursos més o menys similars aconseguim més resultats”, i ha afegit que “la promesa de la llei de Dependència era que per cada euro que hi posaria la Generalitat n’hi hauria un de l’Estat, i la realitat ha estat que per cada euro de l’Estat a la Generalitat n’hi ha de posar tres. Madrid legisla i les comunitats autònomes acaben pagant”, va denunciar. Artur Mas va deixar clar que “si no universalitzem el dret a triar, els únics que ja el tenen segur son els que se’l poden permetre”.

Per la seva banda, Salvador Maneu va recordar que “cal un sistema de drets i deures, i igualtat d’oportunitats”. “Els que venim del món privat no lucratiu tenim la sensació que amb l’administració vivim en dos mons que no es troben. Cal recórrer un camí llarg en el camí de l’eficiència”, va reclamar.

Gregorio Luri va subratllar que “per no caure en el plany permanent, cal tenir en compte la qualitat de l’escola rural catalana, i també que hi ha un element pedagògic, més enllà dels condicionants socioeconòmics, que fa que dues escoles diferents en un mateix barri obtinguin resultats diferents”. Amb tot, va advertir que “no podem estar orgullosos si un terç dels alumnes no passa la primària, d’aquests un terç no passa la secundària i encara un altre terç no acaba els estudis superiors”.

Un desastre sense pal•liatius

2010-05-26T00:16:00.002+02:00

A l’abril de 1976, la revista nord-americana Newsweek publicà un article sobre la realitat espanyola del moment. Feia pocs mesos que Juan Carlos I havia estat nomenat Rei d’Espanya, i el president del Govern de llavors era Carlos Arias Navarro, que havia estat designat per l’anterior cap de l’Estat, el General Franco, l’any 1974. En aquell temps de transició d’un règim autoritari a un de democràtic, Espanya estava notant els durs efectes de la crisi econòmica del 1973. D’una banda, el ministre d’Hisenda Villar Mir va comparèixer davant les Cortes Españoles per exposar sota el seu punt de vista, la gravetat de la situació econòmica i la necessitat de prendre importants mesures, però Arias es negava del tot atès que prioritzava no fer res a canvi de pau social, mentre que l’atur i la inflació anaven pujant, i el creixement econòmic i la productivitat descendien. D’altra banda, el procés de reforma política no avançava prou. Alhora, el terrorisme, l’agitació social, les reivindicacions autonòmiques de Catalunya i el País Basc, etc, requerien respostes efectives. Arias es mostrava immobilista, dubitatiu, oscil•lant i contradictori. Incapaç d’entendre les circumstàncies internacionals i internes de llavors, i incapaç també de ser audaç i donar passos al front, el rei opinava que Arias era “un desastre sense pal•liatius”, apreciació aquesta que va quedar recollida en l’article del periodista belga Arnaud de Borchgrave a la revista Newsweek, al que he fet referència a l’inici. Pel mes de juliol de 1976, el rei Juan Carlos va demanar la dimissió a Arias, i aquest va acceptar ser cessat, sent succeït per Adolfo Suárez.

Ara som al 2010. Som en altres temps i en altres circumstàncies. Tenim també una greu crisi econòmica i el sistema democràtic pateix seriosos dèficits que requereixen reformes regeneracionistes que el millorin. Exemples els tenim en la situació que hi ha al Tribunal Constitucional, la possibilitat certa que no es respecti el legítim resultat del referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia; en el manteniment de ministeris innecessaris com els d’Igualtat, Vivenda, Cultura o la Tercera vicepresidència; l’injust finançament autonòmic de Catalunya, etc. El president del Govern d’ara és el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, escollit dues vegades democràticament. El rei Juan Carlos, que ara actua com a monarca constitucional, advertia en diferents intervencions públiques la necessitat de prendre mesures consensuades que ens permetessin sortir de la crisi. Però Rodríguez Zapatero no va interpretar adequadament les paraules del rei ni les d’altres, i també prioritzava la pau social entesa a la seva manera. També s’ha mostrat immobilista, dubitatiu, oscil•lant i contradictori. Deia que tindríem l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya i no fa pas gaire afirmà que no podia fer res davant la previsible retallada del reformat Estatut d’Autonomia que pot esdevenir d’una sentència del Tribunal Constitucional totalment desprestigiat. Proposà jubilar-se obligatòriament als 67 anys, per després retirar la proposta. Afirmà portar a terme polítiques d’austeritat econòmica, però no ha estat fins que la pressió internacional dels països més poderosos de la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, Estats Units i Xina, han obligat a Rodríguez Zapatero a canviar de política per reduir l’alarmant dèficit pressupostari. I així un llarg etcètera.

No sé quina és l’opinió que el rei deu tenir de l’actual president del Govern, tot i que seria interessant saber-ho. Però jo sí que penso que, a l’igual que el franquista Arias Navarro, el socialista Rodríguez Zapatero és un altre desastre sense pal•liatius.

Estanislau Sarrà

Transgressions incíviques i actes delictius

2010-05-24T23:29:00.002+02:00

Un cap de setmana recent vaig anar a visitar a un matrimoni amic a casa seva, ja que havien tingut una nena. Viuen en un lloc cèntric a Barcelona, en un bloc de pisos que no deu tenir gaires anys que s’ha fet. Quan esperava l’ascensor a la planta baixa, em vaig fixar en unes significatives i antiestètiques ratllades a les portes del mateix fetes expressament amb clara intenció transgressora. A l’endemà d’aquell mateix dia, a l’immoble on jo visc, va desaparèixer el sofà situat al vestíbul de l’entrada on és la porteria, al costat del silló. Ja temps enrera van desaparéixer dues taules amb les seves làmpares i una barana d’acer inoxidable que servia de suport per pujar la rampa que hi ha en un costat de l’entrada. Si ambdós mobles parlessin (sofà i silló), ens podrien explicar algunes anècdotes sobre relacions sexuals que algunes parelles atrevides mantenen quan és fa de nit, o borratxeres, consum de drogues, vòmits, etc, que amb certa freqüència ocorren. Fins i tot, fa temps, un veí va patir ferides d’elevada consideració en ser agredit amb arma blanca per ser robat, quan a mitjanit venia d’adquirir medecines per a la seva filla que es trobava malalta.

D’altra banda, no està de més dir com seuen algunes persones d’edat jove o adolescent, amb els peus sobre el mateix silló. I no els cridis l’atenció, que a sobre et responen agressivament i surts malparat. També aquest silló ha estat emprat per a que rodamons pernoctin per la nit, amb la seva ampolla de vi i les seves pertinences. No fa pas gaire, el mateix vestíbul ha patit pintades de grafitti a les fustes que guarneixen la consergeria, i als vidres on és la porta d’entrada. Les plaquetes de les bústies estan la majoria ratllades. En dues ocasions, algú va agafar un extintor d’incendis i el va buidar deixant el vestíbul del qual parlo, ple de brumera i de pols. Per si això fóra poc, l’entrada a persones alienes a l’edifici es permesa per part d’una minoria d’irresponsables que obren la porta a qui sigui mitjançant l’interfon sense considerar la nostra seguretat, sobretot als que porten publicitat que col•loquen a les bústies, venedors ambulants, captadors de fidels per a les seves sectes, rodamons, etc.

Si això és el que ocorre al vestíbul, no cal explicar què ha passat a les dependències dels ascensors, als terrats o als comptadors de la llum, on mantenir relacions sexuals i consumir drogues sembla que s’ha posat de moda. També algun simpàtic va tenir la gran idea de tancar les claus de pas de les canonades situades al quart de bateries d’aigua, creant el consegüent caos en la comunitat. I als patis interiors? No passa res? La brutícia és una constant (on predominen preservatius i restes de cigarretes algunes mal apagades).

I la façana? No té cap problema? Potser en alguns admiradors d’allò que en diuen art urbà o innovadores expressions de creativitat jove, poden apreciar com està la gran porta del parking, on no hi ha pintat el Gernika de Picasso precisament, sinó un enorme grafitti al qual se li van afegint més i més pintades anàrquiques i de tots colors.

Em puc estendre més sobre la contaminació acústica de la que som víctimes aquells que hem de suportar música a tot volum tant de dia com de nit, sorolloses festes estudiantils o de persones d’algun país estranger on deu ser normal tot això en la seva pàtria de procedència. Per cert, no cal dir la tendència que tenen alguns propietaris en llogar els seus pisos com i a qui sigui, per tal de cobrar puntualment la seva suculenta renda sense importar-li com això pugui afectar als propietaris que visquin a l’immoble. Però això no és tot. Si en una reunió de comunitat de propietaris expresses la teva queixa i suggereixes solucions al respecte, hi ha un sector de veïns que de seguida, t’interrompen grollerament, et diuen entre un ambient de cridòria que ets un exagerat, i fins i tot, t’acusen impunement de “franquista, feixista o nazi”, un recurs molt de moda avui dia que empren aquells que es deixen portar pel seu ofuscat radicalisme quan una opinió no és del seu gust. Arribats aquí, segurament, algun cop ens hem preguntat: no seria raonable pensar en la possibilitat de reformar l’actual legislació penal, o sobre la propietat horitzontal, els arrendaments urbans i també les ordenances municipals, si a les comunitats de propietaris cada cop hi ha més degradació i problemes de convivència?

Emili Marull

Els Fets del Palau

2010-05-20T22:28:00.002+02:00

Paraules del MH Sr. Jordi Pujol en l’acte de commemoració del 50è aniversari dels Fets del Palau, celebrat ahir dimecres 19 de maig de 2010 al Palau de la Música Catalana de Barcelona

“Fa 50 anys vivíem sota un règim contrari a la llibertat en general, contra la democràcia, contra les aspiracions socials, contra Catalunya.

Feia anys que vivíem, en paraules de l’Espriu, sota un “cel d’hivern, alt i trist”. Però en la profunditat d’un país aparentment enfonsat havia anat germinant, secretament, la llavor del ressorgiment. I s’havia reforçat la voluntat de ser. De ser i de ser reconegut.

Val a dir que això es produïa en un context general de renovada esperança. No només aquí. Europa era aleshores una gran il•lusió. També, cada cop més, una positiva i engrescadora realitat. I s’hi estava produint una evolució econòmica molt positiva i, sobretot, la creació d’un sistema social més just, més humà. I l’aire estava ple d’anuncis prometedors. Del que poc després va ser el Concili Vaticà II, per exemple, o del que va ser el missatge d’en Kennedy.

Missatges que ens obrien la porta de l’esperança i de l’ambició.

És aleshores que l’Espriu ens deia que calia que penséssim “més enllà de la nostra por” i actuéssim. O que “els homes no poden ser si no són lliures”. I els pobles, tampoc. I s’és lliure quan es perd la por.

I no se n’és quan et deixes amanyagar. Amansir. Domesticar. Que és el que en aquell moment pretenia el Règim franquista. Amb quatre moixaines i quatre peces de bisuteria. És a això al que calia dir no. Simplement NO. Ja vindria el temps de fer propostes assenyades. Amb mentalitat de govern. Aleshores encara no tocava. El que ens jugàvem era una altra cosa: era la dignitat del país. Era la nostra autoestima. Era allò que és més important que res. Allò sense el qual no es pot construir res. És la consideració envers un mateix. És el propi respecte. El respecte dels altres, però sobretot el propi respecte.

Avui he hagut de rectificar el comentari d’algú que m’ha dit: “però allò va acabar malament”. No. Va acabar bé. Vàrem guanyar. Vàrem anar a la presó, el Règim franquista va continuar una pila d’anys. Però la nostra batalla –la de fer present Catalunya, la de salvar l’honor del país, la de la confiança en nosaltres mateixos-, aquesta batalla la vàrem guanyar. I aquesta era la important. Aleshores la important, de debò.

En vindrien d’altres. Però aquesta era una primera victòria radical, és a dir, que reforçava la nostra arrel. Una victòria espiritual. Però justament perquè era radical i espiritual era política. No hi pot haver autèntica política de país, no hi pot haver autèntica política al servei de la gent, de les persones, sense base espiritual. Sense valors.

I ja que parlem de valors acabo amb una reflexió sobre això.

Em referiré al que aquest matí he dit a una ràdio que em preguntava per què una colla de joves es varen atrevir a desafiar tan obertament el Règim franquista aquell 19 de maig de 1960. Quan la dictadura estava en la seva plenitud. I quan ells sabien que no la farien caure. I que corrien un risc gran. Els he dit que ho varen fer per tot el que ja us he dit: que un poble no viu només de la seva riquesa,o del seu benestar, o del seu bon funcionament. Un poble viu també, i molt especialment, del respecte que sent envers ell mateix, del seu orgull, del seu honor. Que ningú no somrigui amb un somriure de conill. Un país que no sent respecte per ell mateix està condemnat.

Per què d’aquests xicots que varen fer el que varen fer aquí, avui fa 50 anys, poc entrenats i poc organitzats encara se’n parla avui? Perquè varen tocar la fibra essencial del que és la vida d’un país. Que, repeteixo, és l’orgull i l’autoestima.

I també els he dit una altra cosa, a la ràdio: si ho varen fer és perquè tenien conviccions. Tenien valors. Valors sòlids. No valors líquids, fugaços i poc consistents. Valors sòlids i conviccions fortes. Sense això no es prenen compromisos de gran gruix. Ni compromisos de llarga durada. Ni compromisos de risc. Això és la darrera cosa que vull subratllar d’aquells Fets. Perquè avui Catalunya en molts aspectes està francament millor que no estava aleshores. Gràcies a moltíssima gent, i ben diversa. Però viu un moment difícil. Amb crisi econòmica i social, política i nacional, és a dir, com a país amb identitat pròpia. Tot és diferent que aleshores, i per tant ara la fortalesa d’esperit no s’ha de manifestar amb un acte com el de 1960. Però els valors bàsics de patriotisme, de generositat, d’il•lusió, d’enamorament pel país, de disponibilitat, d’esperit de servei i si cal de sacrifici, segueixen essent del tot necessaris. Perquè n’haurem de fer ús.

Deixeu-me acabar amb l’expressió del meu agraïment al tots els qui vàreu protagonitzar els Fets del Palau ara fa 50 anys. I amb un record molt especial als dos companys que avui no hi són: el Sr. Pizón i en Jaume Casajoana. Sense ells no hauríem pogut fer el que vàrem fer”

DocSession 3: els valors

2010-05-20T00:28:00.001+02:00

El president de CiU, Artur Mas, va protagonitzar dimarts passat la tercera de les “DOC Sessions”, els “diàlegs orientats al canvi” amb els que CiU planteja el seu diagnòstic i les seves propostes de solució en set àmbits temàtics. La tercera de les DOC Sessions, que es va celebrar a l’Espai Canvi, a l’edifici Imagina de Barcelona, es va centrar en els valors. En aquesta ocasió, Mas va fer un llistat “dels valors que ens han ajudat en els temps difícils: constància, creativitat, cohesió, compromís, credibilitat. El canvi a Catalunya passar per retrobar-nos amb aquests valors”.

“Ens convé que quan es tracta de treballar no només mirem al costat a veure què fan els altres; és moment de veure’ns cadascú a si mateix”, va explicar Mas. “També de mirar-se a l’interior, i preguntar-se que s’està disposat a fer per a canviar les coses i que Catalunya torni a ser un referent”, va afegir.

Les DOC Sessions són un format molt obert, que compten amb reforços interactius i la col•laboració d’experts. En aquesta sessió, a la que van assistir més de cinc-centes persones, ho van estar l’advocat i ex diputat Miquel Roca, el cuiner Josep Roca, el pilot de raids Nani Roma, el bisbe emèrit de Ayaviri (Perú) Joan Godayol, l’empresari Marc Arza, la professora Aouatif Stitou, el vicepresident de Mifas (entitat de discapacitats) Quim Bonaventura, i el periodista Enric Juliana.

Mas va complementar la seva intervenció amb gràfics i vídeos i va respondre les preguntes del públic. El líder nacionalista va explicar que “l’acte d’avui és una mica diferent perquè cal atrevir-s’hi per parlar de valors en política, només el president Pujol ho fa quan parla de l’IVA, les idees, valors i actituds”. Aquesta qüestió “va més enllà de la política, afecta el conjunt de la societat; la fesomia de la nostra societat està una mica esquerdada, i això es tradueix en una participació electoral a la baixa”, va assenyalar Mas davant d’un gràfic que recollia els descens de participació en les darreres consultes electorals celebrades a Catalunya.

Davant d’aquesta depressió electoral, el líder nacionalista va recordar que “no vam poder posar-nos d’acord per fer una llei electoral per obrir les llistes”. “Altres coses que es podrien fer, com la limitació de mandats. A Convergència l’hem implantat per als càrrecs executius”, ha continuat, “tot això per recuperar la credibilitat de la política i apropar-la al nivell del país, i fins i tot per aconseguir que una bona política empenyi el país”.

L’advocat i ex diputat Miquel Roca va alertar que “la degradació de la política no convé, perquè només des de la política es poden resoldre el problemes que tenim”. “Construir un país només es pot fer des de la noblesa i l’honestedat”, va afegir, “en aquest sentit cal agrair l’esperit amb que CiU fa la precampanya, des del respecte i l’esperit positiu”. Roca va subratllar que campanyes com les recents del PSC “han aconseguit el seu objectiu, perquè no ha guanyat el PP, però han degradat la política: son malsanes, pobrissones, més val menystenir-les”.

Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola vigent, va assenyalar pel que fa a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que “sempre cal conservar la fe en el sentit de la dignitat de les persones” i que, per tant “que abans de dictar sentència el TC dimiteixi, que és el que ha de fer”. “A Espanya hi ha 17 autonomies, però només quatre, entre elles Catalunya, demanen que el seu estatut ha de ser refrendat pel poble; això és un plus, o pot ser un pus, ells han d’escollir”, va advertir als assistents.

La impotència de la potència

2010-05-18T22:40:00.001+02:00

Segons ens exposa la periodista Victoria Prego, tant en el documental “La Transició espanyola” com en el seu llibre que porta per títol “Així es va fer la Transició”, explica que l’Estat espanyol, fa un salt de gegant a nivell econòmic a partir de la dècada dels anys 60, esdevenint la potència industrial número onze del món, i passant de ser un estat predominantment rural a un d’industrialitzat, de tal manera que el franquisme exhibia com un dels seus èxits l’elevació del nivell de vida dels espanyols, en passar de l’espardenya al Seat 600, entre altres aspectes. Però aquest retrat positiu de la realitat que projectava el règim anterior, no parlava de les desigualtats existents en diversos indrets de l’Estat que van provocar intensos moviments migratoris de les zones més depriments a les més desenvolupades. És més, la recessió econòmica internacional de 1973 coneguda com la “crisi del petroli”, amenaçava molt seriosament aquest progrés econòmic i social en uns moments tan delicats on coincidia que havíem de passar de la dictadura a la democràcia, la qual cosa demostrava l’enorme feblesa de la “undècima potència econòmica”. Hi ha qui opinava que en aquell temps Espanya era com la gaseosa, que a la que l’agitessis podia passar qualsevol cosa. Cal recordar que des d’aquella data, la xifra d’aturats va començar a ascendir de manera preocupant.

Sent president del Govern espanyol el socialista Felipe González, vaig sentir dir per part d’ell que Espanya era l’octava potència econòmica mundial, i de la manera que es comportava, anava pel món doncs precisament com si fos un líder de gran prestigi, talla i pes internacional. Suposo que l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, la realització dels Jocs Olímpics de Barcelona i de l’Expo de Sevilla, la construcció de l’AVE, la convocatòria de Cimeres Iberoamericanes, etc, podrien ser fets que ens deurien fer-nos creure que érem més que el que realment som. Però la realitat era que necessitàvem diners de la Unió Europea en forma d’ajudes (Fons de Cohesió, per exemple) i inversions exteriors, per tal de poder créixer econòmicament.

Posteriorment, sent José María Aznar el president del Govern, aquest no va voler ser menys, i demanava entrar en el grup dels països més potents (el G-8) que anualment fan cimeres que són objecte d’ampli tractament informatiu. Un dels èxits internacionals que Aznar s’atribueix és l’entrada a l’euro l’any 1998, com si això fos una demostració de que l’Estat espanyol podia anar pel món donant lliçons sobre com es gestiona l’economia, quan els ciutadans el que notem és que amb l’euro com a moneda hem perdut poder adquisitiu, d’estalvi o d’inversió, afectant de manera considerable al nostre nivell de vida. Retornant al fil de la qüestió, l’aspirant a ser condecorat amb la “Medalla del Congrés”, tenia tal ambició de protagonisme internacional a l’estil d’en González, que no dubtà en fer-se fotos amb el president dels Estats Units George Bush, amb els peus sobre una taula davant l’atònita mirada del francès Jacques Chirac i l’alemany Gerhard Schroeder, o amb Tony Blair i Bush a la Illa de les Açores, els líders de les democràcies més antigues del món, en paraules del propi Aznar, i que qualificava en termes de amigos. L’actual president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, també sembla que va pel mateix camí que González i Aznar com a líder de la potència que ens deien ser de tal manera que afirmà l’any 2008 que Espanya havia superat a Itàlia i que en un termini de tres anys, superaria a França. El conegut gest de despreci que va demostrar Rodríguez Zapatero cap a la bandera dels Estats Units en una desfilada militar a Madrid, quan era a l’oposició, ja era un indici de la poca seriositat amb que aquest dirigent aniria pel món. Després de tantes proclames sobre grans objectius que s’havia proposat aconseguir en aquest primer semestre de presidència espanyola de la Unió Europea, i dels pobres resultats que han esdevingut, qualsevol li podria dir a Rodríguez Zapatero que canviï d’ofici.

Ara bé, tal i com va anunciar un important diari estranger al 2008, s’ha acabat la festa. La realitat és que tant si som potència econòmica mundial com si no, els països realment més potents han obligat a Rodríguez Zapatero a que no perdi més el temps, es deixi de tonteries, i que prengui mesures que permetin reduir l’enorme dèficit públic que té Espanya, per tal d’evitar que acabem semblant-nos a Grècia. I això no serà tot.

Fidel Guerau