Amics, coneguts i saludats d’ERC em vénen actualment a veure amb una preocupació constant: què ha passat perquè l’independentisme s’hagi fragmentat tant? Aquest fet els obsessiona perquè, de no haver estat així, el partit republicà tindria unes millors expectatives electorals: però també perquè els preocupa sincerament aquesta impossibilitat crònica de l’independentisme català d’aplegar-se sota un projecte sòlid. Tinc la meva teoria sobre què ha passat. I no agrada escoltar-la a molts d’aquests amics i coneguts.L’independentisme (políticament organitzat) es va començar a fragmentar l’any 2003, quan va decidir divorciar-se del nacionalisme. Una cosa era apostar pel tripartit, i l’altra va ser trobar sota les pedres argumentacions gratuïtes, mancades de rigor i profundament destructives, que consistien a renegar de tot el que fes olor de nacionalisme i caricaturitzar-ho. “Jo no sóc nacionalista, jo sóc independentista”. “Portem massa temps de regionalisme essencialista”.
D’acord. Caricatura. Mofa. Mori Cambó. Distanciament. Divorci consumat. Però, en aquell precís instant, el que podríem considerar la creixent “família” independentista començava a estar profundament barallada i decebuda. Amb els uns, o amb els altres, o amb el divorci en si mateix. I si la cosa venia dels pactes de CiU amb el PP, o de 23 anys de govern monocolor, o de menyspreus per part de Pujol, són excuses amb poca importància: tot això justificaria un tripartit però no una persecució malaltissa, un allunyament ideològic tan artificial com total, i un renec constant de tot el que s’havia construït fins aleshores. El que fins aquell moment eren discrepàncies, es transformaven (innecessàriament) en una guerra civil. Tot això obviant, irresponsablement, la quantitat d’independentistes que hi ha a CiU. I deixant que el socialisme “federalista” (ehem) agafés les veritables regnes del govern. La posterior fragmentació de l’independentisme polític en sentit estricte, i d’ERC en particular, són ferides no cicatritzades d’aquest nefast capítol en la història no dels governs de la Generalitat, sinó del catalanisme.
A aquest innecessari trencament ideològic es va sumar una matussera gestió dels condicionants del tripartit per part d’ERC, una gestió marcada pel sectarisme i per la precipitació, que ha acabat fent irrespirable la idea de ser independentista i tornar a fer confiança en els republicans. D’aquí els corrents crítics interns, d’aquí el congrés extraordinari, l’escissió de Carretero, l’aparició de Solidaritat Catalana, la picabaralla entre Carod i Puigcercós... Per què no hi ha un projecte polític independentista sòlid? Perquè s’ha allunyat massa de la majoria nacionalista del país. Hi ha sobirania possible sense CiU: però no hi ha sobirania possible menyspreant CiU i tot el que representa. I mira que era fàcil.
Jordi Cabré (article publicat a Elsingulardigital.cat)
Què importa quants partits independentistes hi ha? El que importa per a Catalunya es que TOTS els partits ho siguin. Si els parlamentaris catalans estan per la independència es millor que no pas que UN SOL partit s’apropiï la bandera independentista. Volem una Catalunya independent plural i lliure, que quan votem per un partit, sigui el que sigui, aquest sigui català i treballi no més per a nosaltres.
ResponEliminaBon dia Companys:
ResponEliminaL'independentisme fa molts anys que es orfe i no podem culpar nomes a ERC, ja que tots el que coneguem molt be aquest moviment sabem que dintre de CIU també n'hi ha un munt de gent independentista, encara que CIU sigui un partit nacionalista.
El problema de fons de per que aquestos partits arriben a la poltrona i deixen de lluitar en la prosperitat de la nostra terra, no fa falta que els anomeni tots, es molt fàcil viure en un nivell superior i poder controlar al poble que donar-li el que el poble vol.
El 10 de Juliol a la manifestació "Som una Nació, Nosaltres Decidim", el poble va donar la seva veu per a veure si d'un cop aquestos partits obrien els ulls i feien un exercici de seny, ja que em deixat de ser una Autonomia d'Espanya i ara mateix nomes som una Colònia.
Després d'aquestos fets encara els dos partits que ens podrien portar a la llibertat de la Terra van fer orelles sordes i setmanes després van rebutjar un ILP on es demanava que es podes presentar en el Parlament de Catalunya mes de 1 milió de signatures on el poble tingues el dret de decidir el futur que volem per la nostra Terra, aquesta ILP va ser rebutjada per aquestos partits que diuen que lluiten per els nostres interessos i sentiments.
Els fets son aquestos i on es porta tot aixo, al moviment social del poble, per d'un cop ja fer una consciencia entre tots de que ni CIU ni ERC mai demanaran la independència del nostre país, uns per problemes que jo no exposaré ara aquí i els altres per que han perdut la veritable essència independentista de lluita que tenien en els 90 i ara nomes veuen motius econòmics per seguir endavant.
Salutacions Companys i Visca la Terra Lliure.
Carles Gil
CRIDA A LA INDEPENDÈNCIA.
Estic d’acord amb el company que ha dit que ni CIU ni ERC demanaran mai la independència.
ResponEliminaCIU perquè es un partit de la dreta catalana i esta al costat d’Espanya es el que li va be encara que al poble català ens costi un grapat de milions anuals, amb ells que tenen us sous astronòmics això ni els hi va ni els hi be.
ERC. Ara diu que farà un referèndum per la independència a qui volen enganyar, si el referèndum te que donar el vist i plau Espanya i mai ho faran, si nosaltres els deixem cauen de Europa. Europa no hi posaria ni un sol € per intenta re flotar la economia, seria una economia enfonsada i sense cap mena de sortida, Espanya seria un pou sense fons, millor per Europa espolsar-la de la zona euro. ERC nomes vol que el tripartit segueixi i així tenir assegurat que els favor que han fet a familiars i amics no els hi explotarà a la cara i saltaran els escàndols com a passat amb CIU i PSC, PP, i els que vindran, m’entres ells ho puguin anar tapant................. Però això nomes pesarà si tenen un seient al Parlament. I si tenen que menti a tots els seus afiliats ho faran amb ells que els hi importa el poble català.
Nomes ens queda una sortida, PARTITS INDEPENDENTISTES, VOTEU AMB MASSA ELS VOTS NO ES PERDERAN SERAN VOTS DE INDEPENDENCIA
Amb la situació d'espoli fiscal insostenible que patim, que ens empobreix cada dia 60 milions d'euros. ELS QUE ES DIUEN NACIONALISTES NO HAURIEN DE SER INDEPENDENTISTES TAMBÈ, ARA QUE AIXÒ ES POSSIBLE. !!!ARA QUE ÉS MÉS NECESSARI QUE MAI!!
ResponEliminaCiu es tenia d'haver plantat el 2005 quan el PSC va dir no al concert econòmic i no fer-nos votar un estatut de fireta.
ResponEliminaJo també vull la idependència per Catalunya, ja que penso que conviura amb Espanya és esta sempre
ResponEliminade mal humor, no val la pena. A més ens estan roban que fins i tot molts països de fora ho veuent. El problema que jo veig no es que sigui ni CIU. CIU ha estat governant molts anys, però penso que Espanya no es tan fàcil de fer convençar. ERC no hauria de haver estat amb el tripartit, penso que si hagués estat al costat de CIU ara estariem millor. Però va pasar el que va psar i no podem fer res. Penso que ERC, després del seu fracàs canviaran la seva aptitut, i lluitaran per tornar a ser un partir
independent. En Ciu hi ha multisimes persones que son independents a més de ser nacionalistes, que de fet, jo no veig molta la diferència en ser nacionalista que independentistes, son dos formas molt semblades de vulgue una catalunya lliure.
Penso que uns dels problemes que hi ha es la gran diversitat de pensament que tenim en el nostre País. I que encara per desgràcia hi ha moltes persones que pensen de una forma espanyolista poder mases.
També ignoro totalment la reacció d'Espanya?
Al dir que volem una independència, ja que per desgràcia Espanya no ha canviat, son els mateixos que fa 500 anys, disfrassats, però la seva mentalitat no ha deixat de ser la mateixa.
Jo soc possitiva i crec que el independentisme anirà creixent i serà una gran força civil. A la que Espanya no tindrà més remei que acceptar.
I no donen la culpa així com així ni a CIU ni a ERC. Que el camí no és un camí precissament de flors i violes. De moment en tenim mases persones que no pensen com nosaltres, penso que encara ha de haver més. En de ser una força més forta. Una força que sobrepasi sobradament del 60 al 70% que els que no pensin com nosaltres no tinguin més remei que acceptar. Els nostres enemics son el PSOE i PP aquest si que son els nostres enemics com Ciutadans. I algunes més espanyolistes. Però els de casa penso que prou feina tenen. aquest set anys a fet que les persones moltes, comprenguessin el nostre problema. Però en de anar endavant, estic segura que Catalunya serà una Nació.
Montse Varderi