Fins i tot aquells que s’esforcen a defensar la seva presidència, s’avenen a acceptar que ha estat un president atípic. Un personatge força desconegut abans del seu pas pel ram ministerial espanyol, conegut i temut a Cornellà i rodalies, amb presència constant a les cambres privades de decisió del partit socialista però amb poca dimensió pública nacional.
La grisor de Montilla no rau en la manca de formació o en la incapacitat oral de mantenir un discurs sense desesperar els oients. La grisor de Montilla neix de la incapacitat de generar empatia més enllà dels acòlits i de la percepció continuada d’incomoditat manifesta que ha demostrat al llarg de tota la seva presidència.
La serenitat i contundència amb què el ministre Montilla negava els drets històrics de Catalunya va convertir-se en nerviosisme i titubeig –quan no clara indisposició- a l’hora de pronunciar-se a favor dels drets i de la dignitat de la llengua, la cultura i la nació catalanes.
La por, la incomoditat i els dubtes del president Montilla l’han fet desaparèixer i amagar-se durant bona part del seu mandat i sembla que només revifa ara quan pot expressar de forma nítida, amb veu alta i clara, la seva opció espanyolista i la seva rotunda oposició a qualsevol procés d’alliberament nacional.
Tot una forma de fer que s’ha materialitzat en aquest inici de campanya amb la fotografia dels candidats al diari Avui. L’històric diari català va convocar tots els candidats de les formacions parlamentàries i finalment a la foto hi són Mas, Puigcercós, Herrera, Sánchez-Camacho i Rivera. El peu de foto aclareix que Montilla no hi va poder ser ‘per problemes d’agenda’.
Podem imaginar les presses de maquillatge i perruqueria si els convocants haguessin estat ‘El País’ (el seu) o ‘El Mundo’ (que no entenem). Però Montilla marxarà de la presidència de la Generalitat amb la mateixa grisor i desconeixement amb què hi va arribar i amb la mateixa pell dura que ha fet impossile cosir-lo a la nació. Sense entendre què significa la premsa nacional ni cap qüestió nacional que no pot deixar de considerar perifèrica.
I parlo de la fotografia de l’Avui perquè és la millor metàfora de Montilla. Un president invisible que arribat el seu ocàs desapareix de les fotografies com en les millors novel•les de ciència ficció.
No el trobarem a faltar.
Víctor Terradellas (article publicat a Cronica.cat)
Ha estat un president gris que ha volgut convertir Catalunya en un país gris. Montilla no coneix l'esperit del nostre poble, per això no l'entén. Els catalans persistim, no acceptem ser una regió més perquè ens sentim nació. Esperem que s'acabi aquesta etapa i Catalunya reneixi amb més força.
ResponEliminaLa Història, tard o d'hora, posa a cada un al seu lloc. A Montilla ja l'ha començat a situar abans d'acabar el seu mandat.
Albert Castany
Personalmetn jo no savia que estava a Catalunya.
ResponEliminaTampoc soc una persona de estar molt al dia del temes polítics, però si puc dir que quan van dir que es presentava com president a la Generalitat, en va sonar a un personatge desconegut. Després vaig saber que havia desempenyat la alcaldia de Cornellà. Però si és un home fosc, un home que ha demostrat ser un mentider a la descarada. I que jo personalment mai en va entrar per cap ull. Ja no per el ser un personatge del PSC. Si no com persona, i tots els seus diputats no vull dir tots pèsims. I si puc dir que quan Ernest Lluch va ser assessinat en va dolguer, i aquest dies al recordar la seva mort i veure el seu rostre vaig sentir una gran pena. Montilla espero que pasi per Catalunya sense pena ni glòria, ha demostrat que no ha defensat mai Catalunya. Un President de la Generalitat en tot moment la seva obligació primordial és esta al costat de les persones catalanes, i ell a estat més a prop dels que manan a Madrid que pels ciutadans catalans.
Ja era hora que les persones ho hagin vist. Esperem ara tenim com tenim Catalunya puguem surtir i ser una Nació.
Montse Varderi